El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Són cap a les nou del matí i, tot mastegant el riquíssim pa del desert, esperem que ens reculli el taxi brusse a Nouakchott.

Cap a les vuit ha passat un jaio, de turbant blanc i rostre farcit per les ratlles de l’experiència, i s’ha cerciorat de la presència dels dos blanquets que volen baixar a la capital. Nosaltres, ja llevats, fèiem el darrer cafè del Tagant i quatre galetes, quan han vingut a picar les portes de la cabana.

Acomiadar-me d’en Mohamed i en Hassan m’ha costat un xic. No he pogut estar-me de demanar-los els emails abans d’emprendre la retirada.

De cop, han arribat un parell de taxis. El sempitern Renault 21 atrotinat i un Mercedes blanc que, d’aparença exterior, sembla occidental i tot. Al Renault 21, un xofer i cinc dones. Seran les nostres rialleres companyes de viatge. Abans de pujar al taxi, el jaio s’apunta els nostres noms en una llibreta i ens cobrar les 10.000 ougiyes de rigor.

Ara, a plena llum del dia, els paisatges del Tagant es presenten clars i majestuosos. Muntanyes de roques negres envoltades de blanca sorra es van succeint a banda i banda d’un taxi que, ara sí, ens fa patir a cada tram de la baixada. Viatjar en aquest taxi brusse és com pujar a les muntanyes russes. De sorpresa en sorpresa, el cor vota i ens agafem les mans. Ja sigui per un avançament amb un camió venint de cara, ja sigui per apropar-se massa a un burro aturat damunt l’asfalt, ja sigui per… el viatge de tornada esdevé un continu patiment, empolsegat per les engrunes d’un paisatge encisador i màgic.

Una recomanació pel viatger que vulgui seguir les nostres passes: Gaudir de les vistes sobre Moudjeria i el desert blanc des del capdamunt de la carretera que desemboca en aquest immens oasi, fet ciutat. Seguir gaudint dels colors de la sorra blanca i la sorra taronja de les dunes que es barregen i succeeixen en aquest camí i viure l’acolorida vida comercial de les seves viles i ciutats.

Aleg és ciutat i cruïlla de camins. Aquí, el taxi s’atura i ens fan baixar del cotxe. El taxista no parla francès i naltros no sabem ni un borrall de hassaniya. Malgrat tot, ens convidar a ajaçar-nos en els matalassos folrats d’una haima que resulta ser un restaurant. Asseguts fem el té, mentre el taxista es mou per l’indret com si fos casa seva. El veiem apropar-se a un tros de xai penjat d’un ganxo. En tria un tros, l’hi tallen i se l’emporten a una llar de foc que hi ha en una raconada.

A la haima – restaurant, la gent descansa estirada o s’asseu un xic quan arriba el plat d’arròs amb xai. De fet, els xais i les cabres són part del servei del restaurant. Quan hom acaba de menjar i s’emporten el plat amb les sobres, funcionen d’aspiradores d’engrunes, amb una habilitat heretada, potser, dels avantpassats que han fet la mateixa feina abans de morir sacrificats i acabar dins del plat.

Triguem encara un xic en aixecar-nos de taula (?). Paguem les 1000 ougiyas (uns 3 euros) que ens costa el dinar, i tornem a reprendre la marxa, carregant, de tant en tant, algun autòcton que baixa a ciutat.

Al capvespre, el taxi s’atura ja prop de Nouakchott. Mentre les dones i el taxista fan els res del vespre, nosaltres, com enfollits, correm per una duna taronja i fina, com les que hem anat passant. El tòpic que diu que tot s’atura cinc cops al dia, és un tòpic. Nosaltres ho podem comprovar durant aquest viatge. Cadascú resa de la manera més discreta que pot i, si està en plena feina, l’acaba abans de posar-se a lloar el déu Alà.

Ja a ciutat, el taxi ens deixa a la plaça Madrid, al costat de l’estadi de futbol, on hi ha el Carrefour Madrid. El taxista foll està cansat dels dos estrangers que el fan perdre temps en controls policials. De fet, en el darrer dels controls, semblava força estressat i el policia que el gestionava m’ha fet passar al cuartelillo per registrar-me en persona. Una sala amb dues lliteres (sorpresa! Quina novetat!), un gegant amb bigoti em pren les dades del passaport, me’ls torna i seguim cap a ciutat.

Arribem al capvespre, sense ougiyas a la butxaca. La incertesa de la moneda ens fa témer per l’endemà. L’endemà és divendres –el diumenge musulmà-. I, si avui no canviem més euros, estarem sense suc per anar a la costa on el Sàhara, amorosit, besa les aigües de l’oceà.

Si vols seguir el relat, clica aquí.