El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Nouakchott és una ciutat plena de vida. Ho descobrim novament, motxilles a l’esquena –una de les grosses i les dues petites, car l’altre encara descansa en algun lloc de Casablanca-, mentres cerquem el transport que ens porti a Tidjikdja.

En un descampat immens, preguntem a un individu, negre en aquest cas, que ens mena a la policia. El policia ens indica que el lloc on hi ha els taxi bush (=taxi compartit), cap a la ciutat de nom impossible d’escriure, és un tros més avall. En un racó de la plaça, un grup d’homes a la gatzoneta llegeixen un diari enganxat amb pinces a un tros de cartró enganxat vora el terra. En un altre, una parada de llustrosa fruita (plàtans i mandarines) és font de despesa per la nostra assedegada gola.

A la sortida del descampat, entrem en un carrer comercial: Carretes de burros amunt i avall, cotxes atrotinats intentant fer-se un forat, algun camión despistat, molta gent a peu regatejant tenderets i parades, botigues arreu, comerç de mercat caòtic a ulls occidentals, però perfectament ordenat segons les normes del país. Prop de la mesquita marroquina, un xic més acolorida que la saudita, preguntem pel lloc on surten els cotxes cap a Tidjikdja. Poca gent ho sap i és un xaval tòlit qui va saludant la gent i ens esguarda les passes un xic més avall d’on som. Nosaltres, anem a la nostra i, finalment, en preguntar de nou, un negre amb una xapa de l’Obama al pit de la samarreta i que assegura parlar anglès –tot i que no se’n surt gaire-, ens porta de pet a la porta del Garatge dels taxis a la capital del Tagant.

Passem una bona estona, parlant amb el moro que capitaneja el corró de gent que ens envolta. La Susana –la meva companya d’aventures vitals-, assedegada, intenta anar a cercar aigua, però no hi ha botigues de queviures al voltant. Si més no, som incapaços de veure-les, mentres parlem amb el bon jan que ens atén amb posat de negociant. Finalment, entenem que el taxi bush (=compartit) surt a les 3 de la tarda de l’indret on ens trobem. Seguim de xerrera una estona, però un xic atabalats, decidim apropar-nos de nou a l’aeroport a cercar la motxilla que ens falta.

Tot és debades, la motxilla no ha arribat i, amb la crisi de la biodramina al cap, tornem de nou al sud de la capital. Carrers plens de gent, la boca seca, comprem beguda i cerquem una farmàcia per trobar algun substitut de la biodramina que descansa al fons de la motxilla perduda. El farmacèutic que ens ven el medicament contra el travel sickness ens indica on trobar un Cyber. Diu que és  a prop i, seguint les seves indicacions, ens endinsem pels carrers laterals de la gran avinguda que deixem enrere. Una plaça de sorra, com tota Nouakchott, ens fa tornar a demanar pel Cyber. Un grupet de nens ens porten fins a la porta del local, encuriosits per la blancor de la nostra pell.

Files d’ordinadors plens de gent. El meu veí, navega pel Facebook en àrab. La Susana busca els telèfons de reclamacions de la RAM i jo aprofito per deixar un missatge al Facebook i treure una imatge dels nens que, de fora estant, es miren al local amb cares de curiositat:

– Què fan? – pregunta un.
– És Internet – respon la nena més gran.

Feta la feina, la set ens fa entrar en un local proper. Demanem un cafè, però ens diuen que el fan de marro i ens envien al local del costat. Allà, mentres la parsimònia del cafeter ens permet recuperar-no un xic de la calor, tenim temps d’encetar noves converses. Bé, converses, converses, no ben bé, però el futbol torna a ser tema d’intercanvi de paraules. Aquí, fins i tot, ens conviden a veure un partit del Barça. Nosaltres però, tenim d’altres plans per aquesta nit. I, seguint pels empolsegats carrers d’aquesta barriada, fem temps per a tornar al garatge dels taxis compartits.

Amb un xic de gana, acabem fent un cus-cus amb dues coca-coles en un restaurant marroquí. Aquí, hi ha cadires i una foto de Saddam Hussein. En una habitació, matalassos a terra i gent tombada a l’estil del país. Per aquelles coses del llegir, compro un llibre a un venedor ambulant: Ceci est la vérité. Les hommes de scienceface au Coran . Pago 1500 ougyilles. Dins llegeixo: “This copy free of cost not for sale”. Coses del comerç…

Sortint del local amb la panxa un xic plena, ens n’anem cap al Garatge. Falta poc per les 3 de la tarda i està apunt de començar un al·lucinant viatge.

Si vols seguir el relat, clica aquí.