Lo Port (8ª part): Paüls
Deixa un comentari
En obrir la porta de l’habitació em salten les llàgrimes: Llit ample, cadira de vimet, tauletes de nit, bany complert i, per damunt de tot, una taula d’escriptori acarada a la finestra amb immenses vistes als camps de cirerers i oliveres. D’horitzó un pany imponent de cims d’aquest Port. Per postres, les desaparegudes orenetes de la Plana s’envolen i giragonsen pels aires, tot saludant-me. Quina enveja de país aquell que encara és plaent a les orenetes!
Net i polit i amb roba lleugera, tafanejo pels costeruts carrers de
Paüls. De placeta en placeta vaig parant els ulls, el nas i les
orelles. Dos que treballen, la gent és a la llar, n’hi ha quatre en una
terrassa, pel carrer juga la canalla i un gat corre com un esperitat i
miola assegut davant la porta d’una casa. Portals i raconades que
desprenen la pausada aroma del Port i un caràcter que, tot i les
distàncies, l’agermana amb Arnes i Beseit.
Li brillen els ulls
quan, tot parlant del Port, el nouvingut es mostra rendit a les
riqueses del massís que l’ha fet tendra com una marassa. La Montse
se’t presenta amb un cor immens i un amorosiment que, al visitant
cansat, li facilita l’estada. Assegut al darrer pis de la casa, fem
petar la xerrada i em serveix cervesa i patates. Després, mentre fa el
sopar, trio quatre llibres per deixar correr el temps que s’estira i
s’allargassa. Sembla allò que em vist avui majestuosament alçat, és una
àliga d’aquestes que diu en aquest recull d’aus de la contrada. De nou,
la llegenda de la tribu de l’ós. I després quatre notes d’aquest
vilatge de frontera que fa més de set-cents anys que té carta de
poblament, però que ja fou castell sarraï en temps de la marca andalusí.
I
és que Paüls és d’origen incert, però fou un dels llocs més ben
escolllits per a veure sense ser vist. I és que, des del cim del turó
de Paüls hom pot veure els camins de Xerta des d’una segura i
resguardada distància.
Alço els ulls i em trobo amb companyia. La
Mariona és al meu davant i s’interessa per dues caixes de cireres. La
Montse li diu que són primerenques del seu terrer i ens fa un present
de difícil retorn: un plateret de cireres de Paüls que ens alegren el
vespre.
La Katia treu el cap i s’asseu en una cadira. Al cap
d’una estona és la Irene, seguida de la Mariona i de l’atleta del grup,
la Montse. Matem el temps en agradable conversa sobre això i allò i
intercanviem retalls de vida i facècies de l’existir.
En una sola
taula ens encabim els estelats per gaudir d’un sopar complert i
equilibrat. Equilibrat per recuperar forces després de la caminada.
Elles acaben aquí. Aquests dies han fet mitja travessa i més endavant
la tancaran amb els dos dies que els resten. Nosaltres haurem de
seguir. Sóm a una vintena de quilòmetres del cotxe que ens ha de tornar
a Barcelona.
Després de sopar, tornem a xerrar. Se’ns fan les
dotze quan decidim d’anar a dormir i és que demà ens llevarem de matí.
A l’habitació, obro la finestra. Un gos borda en algun mas entre els
camps propers, rauquen les granotes i un suau ventijol m’acarona i em
gronxa i em porta la son.