El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La mandra és a punt de vèncer la batalla, però l’autoimposada obligació ens fa aixecar-nos de la tova gespa d’aquest paradís terrenal i tornar a emprendre la marxa del dia més llarg.

La pujada al Negrell tempta un dels estelats. Finalment, però, se’n desdiu i segueix caminant. Ja hi tornarà amb més temps i molta més calma.

Una pista entre prats, de nou una sendera. Vistes que enamoren: Capats i Matarranya. Les restes d’un altar budista, esperits que hi moren.

Fent camí, veuen la mar!
I la penya de Peníscola!

Després, salven la capçalera del Barranc de Capats i una escala de terrasses ja abandonades obren el camí del Mas dels Frares. El refugi sembla tancat.

Una pista enfangada guanya el tram de Casetes Velles. Els gossos del veïnat borden als nouvinguts. Un xic enllà es creuen amb una parella de turistes que han perdut el camí que seguien. Els donen quatre indicacions per tornar a Cova Avellanes i un parell de recomanacions i és que els turistes porten un article de diari i un retall d’un mapa general del Port sense altres camins marcats que les grans i amples pistes asfaltades. ¿Com es pot cercar el coll de l’Embarronat amb aquests rudimentaris fòtils?

Millor aconsellats, els turistes s’apropen a Cases Velles a la recerca d’un veï que vulgui tornar-los en cotxe. Els estelats segueixen camí.

Una mina abandonada fa les delicies del talp del grup. Massa anys fent espeleo com per deixar passar la oportunitat d’un tunnel llarg i profund que s’endinsa muntanya endins. Després la Font de la Llagosta. I no massa lluny quatre euges i els seus vigilants que s’interposen en el camí que surt de la pista per pujar vers la imponent Cova del Vidre. Les euges són belles i lleugeres; els vigilants, nouvinguts d’altres terres, hereus, potser, dels qui ja van voltar aquests indrets en altres èpoques.

Sota la bauma en què els avantpassats lloaven el nou dia que naixia entre les aigües de la mar propera, els tres estelats corren per vèncer el salvatge cafarnaüm de la Cresta del Marturi. Marturi? Potser martiri en la llengua ja oblidada d’un indret de pas, de trànsit i de germanor com foren aquestes terres quan eren frontera.

Flanquejar la cresta de Marturi després de més de 30 quilòmetres caminats des de la conca del Matarranya és una experiència mística on només la força de voluntat és capaç de resistir la decepció d’un nou collet que no és el coll de Pallers. El dia és llarg, però potser no tant com caldria.

Mica en mica pujada a baixada i baixada a pujada el sender emboscat s’apropa al coll dels dos grans pallers de roca. De tant en tant, es veuen les antenes del Caro a llevant. Un darrer esforç permet prendre el coll vora les set de la vesprada.

La baixada és molt més suau que la pujada, el camí flanqueja cap a llevant i després fa alguna giragonsa per arribar a la pista de Roquetes. Una pista que, amb l’esforç acumulat, s’allarga i s’estira com la goma del cabell que sembla relliscar entre la suor d’aquestes hores tardanes.

Un cartell, girem cap al refugi. La llum del dia es va apagant. Llums i veus acollidores. Obrim la port i un baf d’alegre humanitat ens gronxa en els seus braços.

Porrons de vi, plats i coberts, bols de sopa i paneres de pa. Rialles de juganera canalla que s’entortolliguen entre les cames dels grans. La Maria ens rep amb una espurna d’angoixa als ulls que li fuig tant bon punt li fem una breu explicada de la jornada. Ens dóna el número de l’habitació i li preguntem per la mina. Ens diu que no surt als mapes i que no se sap ben bé quan es va fer ni per què: un tel de misteri en terres de pas …

Asseguts a taula, gaudim de l’alegre força que desprenen quatre xiroies noïes amb qui anirem fent la corda en el jorn de demà. Amb el plaer del bon menjar i de l’agradable i riallera companyia anem escalfant l’esperit que mora dins d’aquesta dolorosa capa de terra d’oblit.