El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A mesura que ens allunyem de ciutat, el verd venç el gris i els campanars als gratacels. Més enllà de Reus, remuntem el coll de la Teixeta i el món pren un caire un xic més humà i menys humanitzat. Grans molins de vent trenquen l’espina de la serralada i un menut poble s’arrauleix acollonit per les forces del futur que l’envolta per totes bandes.

De cop, una plana immensa: Falset, Móra i l’Ebre.

A Corbera, el sol enretira la gent a bars i cafès. A dins, juguen a
cartes; a fora fan el got tot mirant la carretera. Dins del cotxe,
gotes de suor.

Gandesa és cruïlla de camins. La circulació
s’espesseix a la plaça que recull el creuament de vies. Nosaltres,
girem cap al Pinell, però, abans de sortir de Gandesa, prenem la
carretera de Bot i Orta. Tant tost deixem les cases, ens enfonsem entre
marges de pedra seca que només deixen entreveure els conreus que
aguanten al damunt: Ametllers i oliveres. Al fons, Lo Port!

En
posar els neumàtics a l’hospitalera vila d’Orta, faig l’esforç de posar
rostre a Guillaumeta Mauri, la germana teixidora d’en Pèire que va
plantar segones arrels en aquesta vila fronterera i allunyada d’una
llar assetjada pels croats del Rei de França. Com? Que no en saps la
història?

Doncs construïm la memòria mentre creuem les
antigues pastures d’Orta: En Pèire Mauri, per aquells que desconegueu
les llegendes del Pirineu, fou un pastor de la vila de Montalhó -al
País d’Alió, més enllà d’Acs i Andorra – que feia la transhumància de
ramats de moltons des de les seves terres nadiues fins a les pastures
hivernals de Prades, Flix, Orta, Morella i Peníscola.

Bona part
de la família d’en Pèire i el seu veïnat van fugir del flagell que
assetjava les seves terres i, a resguard d’Hospitalers i Templers, van
fer vida en les noves terres manllevades als sarraïns un centenar o més
d’anys abans. Flix, Orta i Morella en van ser les principals
destinacions.

En Pèire fou un dels passadors de creients
cristians, de bons homes i de bones dones més afamats i coneguts del
País d’Alió. Al seu terrer, ha esdevingut tot un referent, essent
conegut arreu de França com l’heroi que va salvar molta gent de les
teies dels hereus de Simó de Monfort… Ell va ser fet presoner a Flix,
portat a Barcelona i després lliurat al Bisbe de Pàmias on fou jutjat i
condemnat com a heretge per aquells que insultaven la plana creença
dels cristians amb la bavejant marca de “càtars”, que encara avui
ressona com a producte turístic!

Fou Pèire Mauri, el pastor de
Montalhó, qui passa Guillèm de Belibaste, el darrer ancià, més enllà
del Pirineu. Males veus parlen d’incestos i mulleratges del darrer bon
home amb voluntat de desacreditar una creença que encara avui amara el
cristianisme de base al nostre país i areu del món.

L’Orta i
els seus agregats d’aleshores -com Bot, Arnes o Prat del Comte-
desprenen encara avui la senzillesa dels teixidors i de l’Església de
Déu. Una senzillesa que es guarda, com en bona part de la Península
Ibèrica, en patronatges femenins que l’església de Roma va intentar
enterrar sota patronatges més poderosos als seus ulls: com els de Sant
Joan Baptista o Sant Jaume de Galícia. Però la cultura dels bons
cristians ha deixat un tarannà que, fins i tot, va atraure un moribund
Pau Picasso qui va trobar bons aires, millors colors i molt de
consolament en aquestes terres de pau i serenor.

La calor
comença a baixar en aquestes hores de la tarda i el cotxe modern se
sent fora de lloc quan entra pel portal i enfila els carrers medievals
d’Arnes.

En algun lloc d’aquesta antiga al-garya sarraïna comença
el nostre camí. Un camí a la recerca dels estels, d’uns estels que, de
manera reposada i contemplativa, ens han de permetre fer un tast del
Port. Un tast per tornar a prendre consciència que dins la mortalla de
terra d’oblit hi ha un àngel frisant per volar.