El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Lo Port (5ª part): Remuntant lo Matarranya

Deixa un comentari

La dolça veu d’en Victor Jara em desperta pel matí. Obro els ulls i em descobreixo en casa forastera. Quina nit més plàcida. Amb les bateries carregades ens dirigim a la Fonda. Avui no hi podrem esmorzar. És molt d’hora per un poble que no es lleva fins les 9. Nosaltres tenim un llarg camí per recorrer. Avui no dormim a Font Farrera, hi passem camí de Caro.

La distància és llarga i les presses per començar ens neguitegen fins al punt d’anar a la nostra davant el retard del nostre ciceró local.

Als bars no hi ha pà. Marxem sense esmorzar?

 

Lo gran Alberto de Beseit apareix i es fa amo de la situació. El cervell li volta a força revolucions i cau en el fet que avui és divendres i que el forner de Beseit comença un xic més d’hora per tal de donar servei a bona part de la comarca de Tortosa.

Amb poca estona, uns entrepans de deliciós pernil del país desapareixen entre les dents dels tres afamats estelats. És tard i l’Alberto ens porta en cotxe fina el Pla de la Mina per guanyar el temps que la reposada i tranquil·la comarca ens ha manllevat.

Pel camí ens comenta que, si tot va bé, a l’estiu tindran allotjament propi i que aquest fet permetrà una major llibertat a la gent que, com nosaltres, vulgui aprofitar les hores petites per començar a caminar. Parlem de temps de guerra i és que, a Beseit, no van arribar els trets de la Batalla de l’Ebre, però si que hi va força sarau. Els anarquistes ‘hi van fer forts i, com en molts pobles de l’Aragó, les terres van ser col·lectivitzades. Ferides de guerra que perduren, que no es tanquen, com arreu. Ningú en parla, però l’enfrontament encara és ben present. Un breu silenci trencat per les joves aigües del Matarranya.

A les vuit del matí desencotxem al Pla de la Mina i comencem a avançar pel camí que, vorejant el riu, ens porta a les passeres artificials que ens fan caminar per sobre l’aigua. Roques i aigua i, de tant en tant, el bosc. Anem remuntant el Matarranya fins a la cruïlla on ens toca decidir: Pas del Romeret o Gúbies del Parrissal?

Deixem les bosses al terra i saltem de roca en sorra i de sorra en roca. Les estretes i altives parets es tanquen damunt dels tolls d’aigua cristallina del riu. L’aire és fresc i l’ambient humit. Tornem enrere, ens carreguem les motxilles i comencem l’ascens al cel del Romeret.

La pujada és feixuga i la baixada, una via ferrata que s’ha de salvar amb la natural prudència que els ginys tecnològics demanen. Si la pujada semblava llarga, la baixada sembla eterna. Finalment, retornem a la llera del Matarranya. Som ben a prop del seu naixement, però passats tolls d’aigües clares i roques immenses, ens sorprèn un terra sec i ple de graves. Avançant un xic som enmig d’una fondalada amb dues parets a banda i banda. És el Pont de la Guimerana, deixem la Franja i entrem al Principat.

Un gir brusc ens treu de la llera i ens porta a un espadat de vistes supèrbes. Aixecats ben amunt, intentem escatir on és el Pas del Romeret i per on passa el Matarranya. El precipici que hi ha als nostres peus ens diu que som en país d’àligues.

Fet el Cingle de la Coscollosa tant sols ens resta la llarga pista fins al Refugi de Font Ferrera: Una bassa farcida de galàpets, un xalet forestal més propi de monarques que d’agents rurals, uns prats que conviden a estirar-s’hi i un bosc vell i viu que rodeja el Refugi on els bons estelats fan nit després d’una agradable jornada.

Nosaltres, ens deixem seduir uns instants per l’indret i els agradables estadants del refugi. Ens fem amb unes cervesetes i seiem a fer un mos que ens serveixi de dinar i de càrrega pel segon tram del camí d’avui.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09b. Lo Port el 12 de maig de 2008 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.