El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Lo Port (3ª part): Camí de Beseit

Deixa un comentari

“Sortim d’Arnes per la pista asfaltada que surt de sota l’ajuntament en direcció als Estrets…” llegeixo en la ressenya que ens ha donat la Marisa per il·luminar-nos el camí.

La mà de l’home ha amorosit el paisatge amb ametllers i oliveres. De tant en tant un camp de farratges farcit de gallarets. Bona salut la dels camps que fugen de pesticides moderns i conserven la mala herba més bella que hom pot trobar en els conreus del país. Els camins són vorejats de marges de roca seca que ordenen el terrós des de temps molt reculats.

De cop, deixem els amples camins de pagès i enfilem “una petita
senda” que esdevé un encatifat tallafoc cobert de fusta seca. Un nou
camí ens porta al Coll de la Creu, just al final del primer dels cinc
paràgrafs de la literària primera etapa dels Estels del Sud.

La
continuació d’aquesta jornada, que es dibuixa en un parell de paràgrafs
de ressenya, es desfà a cavall de l’abandonada riquesa d’aquestes
terres: Masos enrunats, pistes i camins que lluiten en desigual lluita
contra els boscos i les roques, … Després d’una baixada trobem un
riuet d’aigües escadusseres i cristallines. Els tolls criden el
caminant com si fossin plens de goges temptadores. La parella del Baix
Llobregat hi remullen els peus i fan un mos, tot aprofitant les aigües
i el sol d’aquestes terres. Nosaltres seguim camí, tot deixant el riuet
voltat de cingleres immenses per arribar a les envistes d’un nou mas
enrunat. El paradís del Mas de les Valls i els prats que l’envolten
clou el segon paràgraf d’aquesta passejada.

A l’inici del tercer paràgraf ens trobem un grup descansant a l’ombra d’una alzina:

– Buenas las pozas. – diuen sense que els acabem d’entendre gaire.

Som
tres i, embadocats per la vida que ens envolta, anem fent relleus per
remuntar el costerut Coll de Xertó. L’espectacle des del coll és de
sublim i austera bellesa: Parets de roca immensos entre frondosos
boscos de pins. A l’horitzó, a l’altra banda de la vall del riu Algars,
el Penyagalera i la Punta del Carrascal ens miren i ens repten a
apropar-nos-hi.

Després de l’obligat descans al coll, iniciem
la pendent que ens ha de portar al riu. Diuen, tot i que nosaltres no
hi acabem d’arribar, que un xic més avall d’on el creuarem hi ha un
toll d’aigües tan clares i cristallines que s’han guanyat el nom de
Toll del Vidre. Nosaltres no hi arribarem pas, però una família que ens
trobem remuntant cap al coll de Xertó, s’hi que ho ha fet i sembla que
amb cotxe hi tot.

I és que, a les envistes d’un cotxe, és on
creuem el riu Algars saltant de roca en roca. Uns breus instants de
plana per una pista força ampla i ben arranjada i de nou tornem a pujar
per una costa que se’ns fa més feixuga que l’anterior. El seu nom, fa
la cosa: Costa d’Arrancapets!

Arribats al coll de Pelele les
cames demanen una mica de descans. Descans que aprofitem per donar un
cop d’ull al mapa i certificar que hi ha dos camins per fer el
Penyagalera:

– El primer s’enfila des del mateix coll de Pelele i està marcat amb fites de pedres i pintura de color blanc.

El segon, el que acabarem prenent després de fer un tast de l’altre,
surt un xic més avall del coll i, en ampla marrada, va guanyant
l’alçada d’un dels privilegiats miradors del Matarranya i la Terra
Alta. Des del ventós cim del Penyagalera creiem distingir Arenys de
Lledó, Vall-de-roures i el nostre destí, Beseit.

Fa fred, però, i
decidim entrar en el penúltim paràgraf de la ruta. Un paràgraf on cal
estar força a l’aguaït per no perdre la direcció de la carena que s’ha
de seguir un bon tros fins deixar la obaga i admirar-nos de les vistes
que, sobre l’Ulldemó, es tenen en baixar pel Solà de l’Estés. Sender de
terres soltes, roques on crien aus rapinyaires d’especial protecció. I,
allà, al fons, ben avall, el Racó de Sant Antoni i les aigües més que
clares de l’Ulldemó.

Endinsats de plé en l’últim paràgraf de la
jornada i a pocs quilòmetres de Beseit, endinsem els peus en un dels
tolls que, el terreny per on circula l’Ulldemó, ha deixat per a gaudir
de bèsties de totes races, pelatges i condicions. Un irlandès, vingut
de terres més fredes, nada en les aigües cristallines de l’indret.
Nosaltres, més càlids, ens el mirem amb enveja mentre fem la sucamulla
entre peixos i còdols.

“Ja per pista arribarem a Beseit” acaba la
ressenya, però el camí s’estira com un xiclet i sembla que el poble
d’Abu Zeit
s’enretiri vergonyós dels tres caminants que volen haver-lo.
Oliveres amb terres plens d’herbes. En unes terrasses properes: les
úniques cabres, l’únic pastor i l’únic gos d’atura que veurem en tots
aquests dies per la senda del morralet.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09b. Lo Port el 10 de maig de 2008 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.