El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per fí, entrem pel capdamunt del barri de la Botera. El campanar de l’esglèsia de Sant Bartomeu és baix i rabassut i ens serveix de guia cap al centre del barri alt de Beseit.

Abans d’arribar-hi, però, la temptació se’ns presenta en forma de taules, cadires i ombres. Asseguts, fem el got i xerrem una mica. Les nostres paraules, però, es van emmudint. Les nostres orelles són pendents d’aquest accent tant català que té la gent de la Franja. Callats, ens deixem gronxar per la saviesa que s’enfila en les veus dels autòctons que ens envolten.

La gent de Beseit té un caràcter fet a garrotades i és que el primer
poble que es troba el jove Matarranya ha estat incendiat tres vegades
des de la Guerra de Succesió ençà: Beseit, com bona part de les terres
de la Corona d’Aragó, fou austriacista. I els Borbons la van cremar com
a càstig. Beseit, com bona part de la pagesia popular del país, fou carlina. I
els liberals la van cremar per expulsar-ne el General Cabrera i la seva
gent que es feien forts dins els murs de tosca d’aquest lloc. Beseit,
com el timbaler del Bruc, es va oposar a les tropes de Napoleó durant
la Guerra del Francès i aquest, en entrar al poble, el tornar a cremar
per tercera vegada. Déu n’hi do per un poble tan menut!

Fet el got, entrem a preguntar on és la Fonda on haurem de fer nit. Les
indicacions ens porten a les portes de l’Esglèsia, però allà ens perdem
en el dubte de dos carrers que baixen turó avall cap al Matarranya.

El més decidit dels excursionistes, que no és mai el cronista, s’apropa a un jaio de pell estirada i bastó a les mans:

– La Fonda Urquizu? – i afegeix – és en aquest carrer o en l’altre d’allà?

L’home dibuixa un somriure de reprovació davant del foraster i alça el
cap al cel tot brandant-lo en una divertida i clarivident negativa:

– No, no. No és pas aquí. És més avall. Heu de baixar per aquest carrer
fins unes escales. I d’ellà estant veureu el rètol d’una fonda.
Aquesta no és. És la del costat, camí del portal que porta a Santa
Anna. Però ja veureu el cartell.

Indicacions sàvies i precises que ens deixen sota mateix del nostre
destí. Cansats pel camí, entrem en un portal amb dues portes i una
escala: Damunt la primera porta, hi diu Peluquería. Damunt la segona,
cocina – comedor. Pugem escales amunt, doncs, i ens trobem amb les
habitacions.

– On aneu?
– Estem fent els Estels del Sud i ens han dit que havíem de dormir aquí. Som tres.
– Tres? Només tinc una habitació doble. Quan em va trucar l’Alberto ja
no em quedava res més. Crec que el tercer ha d’anar a un altre lloc.
Truco a l’Alberto?
– Sí, sí. – diem contrariats i amb l’escaldada del cansament.

Mentre ell truca, nosaltres pugem a l’habitació i ens trobem amb
l’agradable sorpresa d’un balconet que dóna directe damunt de la porta
del local. Possiblement, ens trobem al carrer més transitat del poble.
De fet, és on hi ha els allotjaments per a nouvinguts i aquest cap de
setmana de quatre dies sembla que ha estat un bon regal per Beseit.
Ramats de turistes d’edat un xic avançada es passegen pel carrer de les
fondes.

Amb l’allotjament arranjat i una reparadora dutxa a les espatlles,
surto de la Fonda i em deixo portar pels costeruts carrers d’un poble
ple d’encant i de raconades que, si no es fan a la babalà i sense carta
de navegació, segur que no es troben. Les parets de piquejada tosca
fluvial, arcades i mares de déus. El safareig és un racó fresc i
acollidor com la plaça que acull la sublim façana d’estil plateresc de l’Esglèsia de Sant Bertomeu.

Amb la volta feta, ens assèiem a taula i en Miquel, ens pren nota i ens
porta un vi del país de bona graduació i millor gust. Plats complerts i
reparadors en un menjador immens. Allà ens conxorxem i decidim que a la
Fonda en dormirà un de sol. Amb el sac a l’esquena, m’en vaig a gaudir
d’un bon llit a l’apartament que l’Alberto de Senda ha aconseguit en
una de les velles papereres que, des del segle XVIII, van donar feina i
vida a aquest indret fresc i regalat per les aigües del Port.