El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diuen que Arnes no fa pas massa temps era ferit de mort. Fins a principis del segle present – i d’això només fa vuit anys! – va anar perdent població i més població fins gairebé la total desaparició. Ara sembla que manté la seva gent i que, fins i tot, comença a créixer amb persones que cerquen tranquil·litat i natura.

Passejar pels seus carrers és tot un exercici de reposada i sàvia contemplació. I és que carrers i cases parlen d’un passat ric, d’un indret de pas en temps reculats, d’un poble d’abelles i ramats, de teixits i herbes remeieres.

L’Ajuntament, d’estil renaixentista, és d’una bellesa austera i
sublím. Ell sol ja valdria una visita a la vila de les abelles.
L’Esglèsia, més tardana en llur construcció, presenta una façana ferma,
un campanar altiu i un interior on les imatges hi són sobreres. Tan
sols el sostre, que mirem de l’exterior estant, sembla decorat a imatge
del cel que s’hi venera. Vista des de l’exterior, sembla que la creu de
Jesucrist que hi ha a l’altar faci nosa i tot.

Arnes fou vila closa, com es desprèn de les arcades d’accés al casc més antic de l’indret.
Arnes fou vila rica, com ho demostren les cases nobles amb balcones de fusta disperses arreu.
Arnes
fou liberal i carlina. Si més no, aquesta és la idea que es desprèn de
les restes de fum que encara poden veure’s en les parets de la Casa
Consistorial.

El número 6 ó 8 del carrer Antoni Gaudí ens parla
d’un passat obrer i potser menestral. El cap s’enfila i ja dibuixa
l’evolució de pastors a paraires i teixidors, i de paraires i teixidors
a industrials tèxtils i obrers de filatures. El Casal de la Sociedad
Obrera de Arnes és obert des del 1901, segons la indicació de
l’entrada, i, en posar-hi els peus, un servidor s’omple de l’àcid
regust de la melangia i és que el cap s’omple amb retalls de l’Artesana
del Poblenou, amb imatges del Maricel o del Casino de Taradell. Llocs
que les tramuntanades d’avui s’emporten. Blocs de nínxols unipersonals
substitueixen els grans espais de trobada i esbarjo de l’obrerisme i la
pagesia d’ahir. La individualització manlleva el caldo popular i, tant
sols, en terres oblidades pel progrès es conserva la riquesa d’un
passat social com el que es respira al Casal d’Arnes.

A llevant
d’Arnes, més enllà de l’encís de lúdic obrerisme suara esmentat, una
successió de corrals, que van esdevenint vivendes, ens confirma el
passat pastorívol del càlid i seductor llogarret. Un dels primers
corrals ha estat agençat per estabular el nou bestiar transhumant que
s’apropa a Arnes per pujar al Port.

Lo Corral, l’allotjament on
iniciem els Estels del Sud, no es diferencia exteriorment de la resta
d’edificis del carrer on és ubicat. En entrar però, uns ulls vius i un
somriure dolç omplen de calidesa un local ricament decorat. Un parell
de telers (país de llana i teixidors), algun sofà, mobles antics i una
màquina d’escriure ajuden a llevar-se la dura pell de sutge urbà. Aires
de pau.

Unes escales permeten accedir al segon pis de la casa.
Una llar de foc, una taula amb cadires, dos sofàs i un armariet amb
llibres. Entre ells, un d’històries i llegendes del Matarranya en tres
volums que em crida amb força i que em tindrà com a àvid lector tant
bon punt s’aixequi el dia. I és que els ulls hi van, però l’habitació
és propera i primer cal trobar llit i deixar els modestos fòtils d’un
viatge que és a punt de començar.

Sabor d’abans amb netedat
moderna és el que ens acull tan prompte com posem els peus a la doble
habitació de cinc places. Compartirem lavabo amb els veïns, una parella
del Baix Llobregat que ahir van començar travessa a Paüls i que ara fan
quatre estiraments per recuperar musculatura.

A la cuina, àmplia,
espaiosa i amb terrassa, hi ha gatzara. Després sabré que són amics de
l’Ismael i la Marisa, els dos amants de la muntanya que et fan sentir
millor que a casa amb la seva habilitat d’escurçar les distàncies i el
seu tracte amable i sincer.

Seiem una estona, xerrem i juguem amb
un estri força curiós: Un bastonet amb un embut, una bola de fusta
lligada amb un fil i una manifesta impossibilitat d’assolir l’objectiu
fixat. Per sort, paren taula i ens posem a sopar: Sopa generosa,
amanida deliciosa, pollastre exquisit.

El menjar, la conversa,
la companyia, l’escalf de la gent, … Aixecats de taula, anem a voltar
per un poble ja adormit: De carrers a carrerons. De nou, l’ajuntament,
l’església, el casal, els portals, la fosca de les rodalies, alguna
imatge d’un o altre sant, el sabor d’un indret de trànsit, d’una porta
que, a ulls vius, encara respira els aires de sarraïns, bons cristians,
pastors i gent senzilla.

L’entorn es conxorxa per gronxar-me i
despertar polsims de son. Polsims que esdevenen nuvolades i
enterboleixen l’enteniment. És l’hora de tornar a estabular-se al
Corral. La son venç la batalla al neguit d’una nova ruta i el jaç
m’acull i m’acotxa entre els dolços braços de Morfeu.