El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

La troballa dels Menestrals camí de Valls

Deixa un comentari

Baixaven els disbauxats i sorollosos Menestrals damunt del renovellat i flamant carruatge d’en Cintet de la Polla, quan se’ls va creuar un nano: Samarreta esparracada, pantalons balders per un cosset tant migradot i peus descalços van captar l’atenció dels de Can Pepitu. D’on coi sortia aquella criatura?

L’Unclu Sidru, a qui veiem a la imatge del costat, prèn les regnes de la situació i, amb el seu posat sufert, però amable, baixa del carro i s’apropa a la criatura que, impertorbable, es mira aquell home gran, però ferm que d’alguna manera li recorda algun avantpassat malgrat la distància.

– Hola, menut. Que tens gana, potser?

El nano no badava boca. L’Unclu Sidru mira son germà, l’Avi Txondu i es plega d’espatlles amb un gest de deseiximent força habitual.

L’avi s’apropa a son germà sense treure els ulls del nouvingut. Se’l mira i se’l remira. El nen amb el cap un pèl baix, segueix una esforçada formiga que li puja sabata amunt. Immòbil, sembla que la fresca de la matinada no l’afecta gens ni mica. Aquell sagal ha de venir d’un lloc força fred. Potser és més amunt de Sant Segimon! pensa l’Avi. Però no, no pot ser. No hi ha ningú més amunt del Santuari. Potser ve dels nevats cims que hi ha al capdamunt del Ter! Però si fos d’allà bé l’hagués entès…. Potser és mut!

El silenci es trenca pels plors d’en Nilet que, del carruatge estant, sembla tenir fred.

El nouvingut sembla despertar-se de vés a saber quin somni o pensament i es mira astorat el carruatge. L’Avi veu com s’acosta amb passa ferma i decidida cap on en Nilet plora de fred.

El menut, silenciós, d’un salt puja al carruatge i es treu l’esparracada camisa per cobrir el cos tremolós d’en Nilet que, amb ulls d’òliba, es mira el seu nou amic que li somriu.

Carai! Quin nano! pensa l’Avi. Pobre, brut, esparracat, però ferm com una roca i amb un cor immens com per regalar una de les dues úniques peces de roba que té. I quin salt que ha fet! No. Aquest nano no té gens de por. Seria un bon element per coronar les nostres construccions.

L’Unclu Sidru tusta l’espatlla de l’Avi:

– L’heu vist? Jo el faria ben orfe en aquest marrec.

– Oh! Vés a saber! Ara la canalla fa nosa, saps? No donen diners com abans, emprenyen a casa i els avien al carrer. Potser està cansat de voltar sempre pels mateixos llocs i ha fugit del seu cau.

– Voleu dir? Jo no ho veig pas aiò que dieu. Crec que li faríem un gran favor si ens l’emportéssim a Valls. No creieu que li agradaria això nostre?

Podé sí o podé no. Que vols que te’n digui jo?

El nouvingut i en Nilet es toquen ara els cabells, ara el nas. Ara es donen la mà. Ara fan volar els braços. Carai quins muscles als braços que te el nano nou! Quants anys deu tenir? Set? Vuit, potser?

Durant la resta del viatge, tothom xerra com fent-se el distret, però ningú treu els ulls d’aquella nova criatura que, fins i tot, ha refusat una de les mantes que el Fradristern li ha volgut donar per cobrir-se el cos nu en aquesta matinada freda de tardor.

En Fanelli, home de món, va guanyant terreny fins ha ser ben bé al costat de les dues criatures. Es treu un tros de paper de la butxaca i hi dibuixa un mapa d’Europa. El nouvingut se’l mira impertèrrit. En Fanelli assenyala la península d’on és originari. En Nilet assenyala el tros de món que se li fa més proper a Taradell? Bé, més o menys? I li passa el paper al nouvingut que, després de mirar-se’l i remirar-se’l, posa el seu dit més enllà de Moscou…

– Avi! Aquest nano és de més lluny que el gran Kropotkin! Crec que deu ser siberià, si fa no fa!

– Jo, Fanelli. Ell, Nilet. Tu? – diu, seguint les seves paraules amb el dit.

– Jo. Fanelli. Ell…

Silenci. Els ulls castanys del nen mirant-los fit a fit, però la boca closa. Tots els intents de fer-lo parlar són debades.

L’albada els pren a les portes de Valls. Els carrers de la vila són plens de camises acolorides de colles i més colles castelleres que esperen el seu torn a la plaça del Blat. L’espera dels Menestrals la passen intentant treure’n alguna cosa del nano, però res. No hi ha manera de que xerri. Impossibilitats de fer-lo parlar el deixen que es barregi amb la canalla de la colla i que en Nilet li faci de guia entre la nova companyia.

Qui deu ser? Què li deu passar? L’Avi Txondu, el Fradristern de Can Moreu, en Fanelli, fins i tot en Cintet de la Polla està preocupat per aquella criatura tant ferma, valenta, forçuda, assenyada i amb un cor més gran que el seu minso cos.

S’apropa l’hora de l’actuació. El Gegant de Sant Boi crida les posicions del castell. La pinya comença a tancar-se. Pugen els segons. Ja pugen terços. Sonen les gralles de la colla. L’Avi Txondu comença el seu renegar. Els ulls del nouvingut frisen amb la imatge del cinc de set dels Menestrals. En Nilet s’arrapa a l’esquena dels terços. El cor del nouvingut s’encongeix per uns moments. En Nilet passa la cama damunt de l’acotxadora. Saluda amb la mà.

– Ooooooooooooooh! – salta el nouvingut amb els ulls negats de llàgrimes, mentre assenyala en Nilet al cap damunt del castell, tot astorat.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.