El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els Menestrals, guiats per l’inigualable Avi Txondu, sortien de la seva raconada de muntanya per a fer un passeig fins a la immortal Girona, sotscapital d’aquest tros de país on malviuen bona part dels membres de la colla durant l’any.

Els Menestrals emprenien la seva segona actuació de la temporada amb força ànims. Els propis de la segura consecució de la primera ?caixa? de la temporada -nom que, a instàncies del Rabadà de Can Llogari, rep el cinc de sis- i contents davant les expectatives d’aixecar el seu primer castell per sota -una de les activitats que més agraden al pom de dalt, per què sense fer gens d’esforç poden muntar un castell-, els impagables muntanyencs emprenien, doncs, el camí de Girona.

Pel camí, ja van veure que hi havia algun nano que no havia esmorzat
gaire bé. Les mongetes de costum havien estat tretes de la dieta dels
més menuts per tal de no repetir el lamentable espectacle del tres de
sis de Tarragona.

L’Avi Txondu, cap de colla, i en Joan
Quatrefaves, el cap de canalla, van estar tot el camí discutint sobre
si tirar la torre a plaça o optar per un més modest, però sempre bonic
quatre de sis. L’Avi semblava alterat i la canalla, tremolant, se’l
mirava de lluny. Quins crits que cardava! Redéuuuuuu!

A Girona,
la plaça estava expectant davant la munió de colles que anaven entrant
a la plaça del Vi i fent els seus castells. Entre la matinada de
divendres i el vespre de dissabte, les colles es van anar succeïnt per
fer tres castells, mentre els urbanos de la capital retenien la colla
següent. Ni a la Candelera vallenca es produeix un espectacle com
aquest!

És el torn dels Menestrals que inicien l’actuació
descarregant una ?caixa? de postal. Sense tremolors, perfecte,
inaudita. Si la perfecció te un nom aquest és el dels Menestrals de Can
Pepitu. La segona ronda, la inicien amb la torre de sis que tant havia
defensat l’Avi Txondu pujant fins a Girona. El castell puja bé, seré,
segur, sembla clavat. L’acotxador és col·locat damunt dels dosos,
l’anxaneta remunta l’esquena d’aquests i:

– Cintet! baixa ara mateix d’aquí!

El nano s’atura i mira avall. En Jona Quatrafaves hi torna:

– T’he dit que baixis! Refutut marrec del dimoni! Que és un quatre això? Oi que no? Doncs baixa ara mateix!

El nen dubte, la gent del tronc comença a bramar: Ja està bé. Que pugi o que baixi. Casuntot. Vinga, noi, decideix-te ja.

L’Avi
s’abraona damunt d’en Joan just quan el menut tira enrere. Res tu.
Intent desmuntat. L’Avi envia en Joan a pastar fang, l’envia cap a casa
i torna a manar que muntin la pinya de la torre de sis.

El
castell encara puja millor que en el primer intent. Fins i tot la
canalla puja més lleugera que abans. Tot és apunt per passar
l’anxaneta. Amb les mans a l’esquena de l’acotxador, l’anxaneta
dubta… I dubta… I encara dubta més.

– Vols passar d’una vegada! – brama l’Avi rebotint el seu bastó al terra.

El nano tira avall, però, i es fa un segon intent que obliga a passar ronda.

– Que coi t’ha passat? -pregunta l’avi al nano.

– És que no era un quatre -li diu aquest amb veu angelical.

– Casuntot el que els aguanta. Refotut Joan. Ja veurà, ja, quan l’arreplegui!

La
tercera ronda és la del tres de sis aixecat per sota. Sembla que enlloc
de pujar un castell estiguin estirant la corda o remant en un vaixell.
A cada aixecada, un crit col·lectiu:

– Un! Dos! Tres! Eeeeea!

– Un! Dos! Tres! Eeeeea!

El
descarreguen sense problemes, però amb el somriure foteta del públic i
les altres colles i acaben l’actuació amb el tradicional pilar de
quatre coronat per l’Avi Txondu i el seu calb a la tarragonina.
Tradició obliga.