Que ja arribem a Sevilla? – Un Centenari molt literari i actual: Campos de Castilla
Deixa un comentariIan Gibson, un nom que sempre em recorda als meus anys d’escolarització obligatòria, em va posar en alerta a les pàgines de El Periódico de Catalunya del 8 de febrer de 2012.
Allà, rememorava el centenari de la primera edició d’un poemari que començava d’aquesta manera:
Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla
Y un huerto claro donde madura el limonero
Un poemari que s’enfosquia amb el terror costumista de La tierra de Alvargonzález, aquell llarg poema tradicional i farcit d’odis i disputes familiars:
Soñando está con sus hijos,
que sus hijos lo apuñalan;
y cuando despierta mira
que es cierto lo que soñaba.
Terrible i arcana història mes pròpia d’un Lovercraft o un Poe que de la ploma d’un bon jan que potser veia abans d’hora, allò que sobre la pell de brau va acabar passant.
Rellegint Campos de Castilla he tornat a veure la distància que separa la lectura escolar obligatòria – amb exercicis inclosos – de la lectura plaent i desacomplexada del lletraferit bregat en mil lectures.
La distància de 100 anys que ens separa, m’ha despullat tota l’ànima que aquells camps, llaurats per la ploma del poeta, ja traspuaven aleshores.
Ara que els hereus del franquisme governen la pell de brau – Portugal inclosa – i gairebé tota una Europa que es plega a la tecnocràcia econòmica més brutal, recordar a La Cenicienta resulta força cabal. Oi més, quan fou un demòcrata sense afiliació política que, exiliat a Cotlliure, mai va renunciar a les seves tres passions: la ploma, el tabac i el diàleg.
El diàleg com a reforç de la democràcia, sense savis dirigents que, sabent-ho tot, imposen llur criteri amb les orelles closes i la incapacitat voluntària de parlar per entendre’ns.
El tabac, espill d’inquietuds i plaers. El motiu que li va donar el sobrenom de la Cenicienta entre els seus alumnes del madrileny Instituto de Bachillerato Cervantes atenent al munt de cendra que descansava sobre el seu vestit.
La ploma, la seva veu, aquella veu que va sortir de la butxaca del seu abric, un cop llevada la vida per una pneumònia de fumador, per dir allò de
“Estos días azules y este sol de la infancia”
que encara avui perdura sota un maquillatge que s’escrostona dia rere dia per mostrar la seva terrible faç veritable.
Un vers que van donar a llum a un poema que m’atreveixo a traduir al català per a que et resulti més proper:
A Machado, adolorit i sol
Aquests dies blaus i aquest sol de la infantesa.
(Darrer vers d’Antonio Machado,
escrit poc abans de morir)
Poeta amable de cels oberts,
home bo i d’ànima bella,
navegant dels mars de Castella,
trobador dels seus pobles deserts.
Els seus camins recent descoberts
en tes rimes feren llavor
i cantant per terres i llocs
vers a vers es tornaren de debó.
Cercador de tresors incerts,
Don Quixot de causes perdudes,
amador d’unes muses prohibides,
somniador amb els ulls ben desperts.
Fondo parlares dels seus desencerts
a les aspres terres amades
i elles només obriren ferides,
cop a cop en els teus desconcerts.
(De Guiomar i Leonor els afectes
en massa travessen ta vida
i rebroten antigues ferides
pell i sang cremant records.)
D’equipatges lleugers cobert
dies blaus, infàncies senzilles,
i nu, de la mar a les ribes,
embolicaren els teus ulls ja erts.
I, en el record de tot plegat, aquella veu d’una mare amb alzheimer que, tot creuant la frontera, et repetia: Que ja arribem a Sevilla? Cruel pregunta que, ni tan sols avui, sabem respondre del cert.