Veniu, veniu. Però, en arribar, …
Deixa un comentari… caldrà que us feu amb la ciutat.
Caldrà que us hi feu, abans la ciutat no us faci a la seva. I, per a fer-vos amb Barcelona, amb Catalunya o, qui sap si, amb alguna altra comunió d’ànimes, cossos, penes i il·lusions, caldrà que llegiu 300 intenses pàgines d’un manual que no té ni un mot a perdre sobre aquest nostre món.
“Ser ibérico es una etnia. Ser español es una obligación administrativa o una satisfacción imperialista o las dos cosas a la vez. Los canarios nos llaman godos” – Oñate, mariner basc. MVM – Milenio Carvalho II. En las antípodas
No, no. No és pas el Milenio, el manual del qual parlo. Aquest, el Milenio, és la bíblia negra del ciutadà universal: una dutxa d’àcid úric que llisca per la màscara que ens imposen els jugadors a tots els que hem deixat de jugar.
El nostre manual, molt més modest, ens introdueix amb mestria a la ciutat de Barcelona i a l’ús que, de les essències ètniques, fan els nostres particulars jugadors: una ciutat liofilitzada i un tou de manaires que amaguen llur butxaca sota la senyera i quelcom més.
El hombre de mi vida és el primer coet de la traca final d’un castell de focs que es va iniciar amb un manifest fundacional.
Si ets nou per aquestes terres, El hombre de mi vida t’ajudarà a ubicar-te en el país del seny, la rauxa, els miralls i l’esteticisme portat al seu màxim nivell d’asèptica netedat.
Si ets un gat vell per aquests paratges, segur que en reconeixeràs fesomies, propostes, intencions, estratègies i tarannàs. I és que, mentre els jugadors embalsamen la Barcelona més viva i bella, per enterrar-ne els seus colors, n’hi ha que encara somniem en Laie, Barkeno i els seus cràpules fundadors.
Manuel Vázquez Montalbán
El hombre de mi vida
Ed. Planeta, Barcelona, 1997