El Cau de l'Ós Bru de Taradell

I certament, els llibres que m’hi trobo parlen o de la Barcelona romanitzada o de l’arquitectura de la ciutat.

Surto al carrer i vagarejo inconscientment pels carrers que ocupen l’antic cim del Mont Tàber, del tendrum de la Barcino romana, d’allò que avui en diu el Gòtic, tot i ser una creació burgesa parida a cavall dels segles XIX i XX per a exalçar el què els historiadors consideren la Barcelona més dominant.

Veure els ramats de turistes pasturant entre aquesta falsificació neomedieval em fa venir basques. Marejat, em refugio a l’Anduriña, un gallec que viu arraulit en un dels carrers més petits de les vores de Palau. Aquí, una pel·lícula de la segona guerra mundial se’m barreja amb la lectura d’un panegíric de la resistència contra el franquisme que tenen com a passatemps dels parroquians.

En sortir, torno al MUHBA, a la llibreria. Cerco, encara que sigui, una referència a Laie, a Laiesken, a la Bàrkeno original, però res. Les úniques referències que hi trobo són un llibre de cuina i alimentació – que em certifica un gust força íber, ja que les galtes de porc són una de llurs herències – i la llegenda de la Laia, de Santa Eulàlia, el gruixut mantell que l’Església va llançar sobre el nostre passat més reculat. I, si tan bèstia és la llegenda, més ignot devia ser allò que fou amagat, no?

El Projecte Bàrkeno comença a prendre forma. Vés a saber si mai veurà la llum. Però el fil llançat per en Javier Calvo y en Vázquez Montalbán s’està congriant per a que fasi alguna cosa que pugui donar forma a aquest garbuix d’història del cap i casal.

Ja és l’hora. Una fracció bel·ligerant dels Amics dels Clàssics fem un tast del MUHBA. Jo, murri com sóc i entestat en la meva cerca, descobreixo les poques traces que, el museu, conserva de la Laiesken de Montjuïc i de les cases pastorívoles dels nostres més reculats avantpassats. La possible Bàrkeno resta oblidada sota estrats d’història tancada a pany i forrellat.

Feta la feina, segueixo als Amics que recorren els carrers recuperats de la Barcino comercial. Si algun dia la meva obra veu la llum, segur que hi apareixerà el vi de Barcino, el Don Simón de l’Imperi Romà, el vi que tancava les festes per llur baixa qualitat.

Dels romans anem saltant trams d’història fins arribar al Palau Reial on ens espera un somni: El Somni d’un bon jan que, carregat de cultura, era barallat amb els prohoms que, ja en aquells temps s’estaven construint la seva pròpia realitat.

I, ara que fullejo aquest nou i imperdible Tast de clàssics, em pregunto jo si el bo d’en Bernat Metge no era també un dels cercadors de la font d’on brollà l’essència d’aquesta nostra ciutat.

Llegint-lo a ell i sabent de les seves penúries, crec trobar aquí el motiu de totes les acusacions que va rebre i que el van fer un ésser tan solitari en el seu temps com valorat avui pels erudits d’un munt d’universitats.

En qualsevol cas, el somni d’un farmacèutic – i un dia d’insatisfacció vital -, van trobar una eixida en la visita a un mausoleu, el trasllat del qual va permetre descobrir la ciutat romana, però no pas les essències salvatges de la Bàrkeno laietana, aquella que, de fa uns dies, em va aparèixer com el somni d’un etimòleg i que s’està congriant en el meu magí per a gestar una novel·la que, vés a saber, si es parirà.