A voltes amb Ciscu Madrid, el pare del Xino
Deixa un comentariTal dia com avui de l’any 1925, arribava als carrers de Barcelona una publicació periòdica que portaria de corcoll als prohoms de Barcelona fins fa quatre escassos dies. Parlem de El Escándalo (.pdf – 13.3 MB), catau dels canallistes que van originar l’estil Barcelona en la literatura mês nostrada.
Tal dia com avui de l’any 1925, les pàgines de El Escándalo recollien la primera referència al Barri Xino, nom que en Ciscu Madrid posava al districte portuari de la ciutat de Barcelona.
Desconec la manera en què aquest nom es feu tan popular durant anys. Només recordo que, en el meu desvetllar adolescent, la mítica del Xino era ben actual. Ho era, tot i que ja havien passat una seixentena d’anys i dues dictadures des que els canallistes voltaven, ploma i llibreta en mà, per aquells carrers de vici, perdició i dones que fumen i et parlen de tu.
Però, qui èren els canallistes?
Els canallistes, com en Juli Vallmitjana, en Francisco Madrid o en Carles Soldevila– per citar-ne tres de ben notables- eren polifacètics en l’art d’escriure i tan aviat exercien de periodistes, de cronistes, de novel·listes, dramaturgs o, fin i tot, de guionistes de la incipient i novedosa cinematografia catalana.
A diferència del tradicional costumbrisme de modernistes i noucentistes, els canallistes tan escrivien en català com en castellà. La Xava d’en Vallmitjana és una bona mostra del col·lectiu en la llengua d’en Pompeu, mentre que Sangre en Atarazanas ho és en la llengua de molts dels hereus del canallisme que, com l’Eduardo Mendoza, en Kiko Amat o en Javier Calvo, segueixen l’estela d’aquells notables cronistes de la crua cara de la Barcelona més oblidada.
Una Barcelona i uns autors que haguessin caigut en l’oblit creatiu, que no en el jurídic i administratiu, sense l’impuls de l’Antoni López i aquella renovada llibreria que encara avui trobem a tocar de la Plaça Catalunya: la Catalonia. I és que fou allà on s’edità El Escándalo i es publicaren bona part de les obres dels canalles urbanitzats.
Uns canalles que, per narrar realitats indesitjables, han desaparegut dels llibres de text i, gairebé tots, de la història d’una literatura catalana que necessita reivindicar un estil tan urbanita com el de la Barcelona canalla.