Secundària Memòria

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló (més val tard que no pas mai!) s’han
aixecat algunes veus per fer referència al que podríem anomenar la
invisibilitat de les poetesses.

Personalment penso que aquesta invisibilitat és
deguda a diversos motius, el més important dels quals és que aquesta qualitat d’invisible afecta i és aplicable en
general a la poesia, independentment que sigui escrita per homes o per dones. Tret
de situacions que no em reca considerar com excepcionals, com ara la Setmana de
Poesia de Barcelona, en què el gènere arribà a ocupar suplements quasi sencers
de diaris i fins i tot espais culturals dels telenotícies, la poesia (i per
extensió els poetes i poetesses),  és
gairebé inexistent a les referències culturals dels nostres mass media. I això no deixa de ser curiós
en un país que té fama que quan piques a terra, surten poetes de sota les
pedres. És clar que una altra de les fames
que tenim és que hi ha més poetes que compradors de llibres de poesia. I això
podria ajudar a comprendre, si més no parcialment la situació.

Parlant de poetesses, n’hi ha hagut al segle
XX i n’hi ha al XXI de molt bones. Jo per no ferir susceptibilitats motivades
per involuntaris oblits no n’esmentaré cap de les actuals, encara que val la
pena mirar els premis literaris que es concedeixen i veure com poc a poc hi va augmentant
la llista de guanyadores. Però sí que vull fer un recordatori, nominal a quatre
dones que, al llarg del segle XX van fer poesia i molt bona: em refereixo a Clementina
Arderiu, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda i, evidentment, Maria Mercè
Marçal.

L’obra de Mercè Rodoreda i MM Marçal, ha
tingut una mica més de ressò mediàtic (si és que se’n pot dir així). No obstant
això, el coneixement del vessant poètic de Rodoreda és molt recent (quins
sonets, déu meu, quins sonets!) i el reconeixement real de la qualitat del
treball de Maria Mercè Marçal no ha arrencat amb força, al meu modest entendre,
fins fa també relativament poc temps.

Clementina Arderiu i Rosa Leveroni són dues
poetesses a reivindicar. Confesso que tinc debilitat per Leveroni, potser per
la forma i la mètrica de la seva poesia, pel subtil erotisme que traspuen molts
dels seus versos. D’ella és el poema que podreu gaudir  si continueu llegint l’apunt

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
span.text
{mso-style-name:text;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Aquest so greu de corda
adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l’alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d’aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d’un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l’inútil
navegar porcel·lós veig la tristesa
i el conhortament… Ombra benigna
que m’acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva’m els braços

eternament oberts…

Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois, je n’ai pas oublié…
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l’oubli.
Tu vois, je n’ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.

C’est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie
Je t’aimais tant, tu étais si jolie,
Comment veux-tu que je t’oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n’ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais
Toujours, toujours je l’entendrai!

C’est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Més d’una vegada he
comentat que la línia editorial i de comentaristes de la Vanguardia em fa una
certa por. De fet hi ha moments que és
tenebrosa. Ja sé que no hi ha diari, avui en dia, que es lliuri del sectarisme
polític i que, evidentment, l’opinió és això, opinió, i benvinguda en sigui la
llibertat.

El que passa és que
a mi m’agradaria llegir les notícies tal i com són, no barrejades amb
comentaris. I això, pel que veig, és cada vegada més difícil. De fet, vaig deixar d’escoltar el programa de l’Antoni Bassas al matí per aquest motiu i ara només escolto les notícies i música a la ràdio del cotxe. L’enfocament del
congrés d’ERC, la tergiversació del sentit de les paraules del Conseller
Castells, el maltracte sistemàtic al govern de la ciutat de Barcelona, en fi la
demonització de tot allò que faci una mica d’olor a sofre esquerranós, formen
part del manual d’estil d’aquest diari que en els darrers anys ha anat perdent
allò que en diuen centralitat, per ubicar-se cada vegada més en l’àmbit ideològic
de la dreta.

Capítol apart
mereixen alguns comentaristes. L’anti-arabisme visceral de la Pilar Rahola (molt més
divertida la del Polònia,sens
dubte!) arriba a fer-li fer comentaris fins i tot insultants per als qui creiem
en la pau i en la justícia global. Eleva els seus prejudicis a la categoria d’axioma
i dóna per fet que la seva més que probable manca de sensibilitat cap a la població
palestina és la mateixa que poden tenir els propalestins, o pitjor encara,
tothom que no sigui proisraelià, vers els israelians. I avui, reblant el clau
desacredita els qui s’oposen o es queixen de la política del govern Bush o,
concretament de la situació de Guantànamo, dient que a aquests no els preocupa
Darfur. Quina part del seu deterior ens hem perdut, senyora Rahola? D’on ha tret aquesta solemne barbaritat? Fins i tot, encara que a algú dels que criden contra
Bush, cosa que dubto, no li digués res Darfur, això fa més acceptable o
justifica Guantanamo?

Massa sovint l’estil
dels comentaristes, digueu-ne Rahola, digueu-ne també Trallero (a qui sembla
que li hagin d’administrar antial·lèrgics cada vegada que se li acosta alguna
cosa que faci olor de catalanista) entre alguns altres, no és discursiu ni
argumentatiu. Ens llencen quatre axiomes “anti”, desacrediten qui no pensa com
ells, i a cobrar la columna.

I a mi, tot plegat,
em cansa. Com diu que li cansen les manifestacions antiamericanes, a la Sra. Rahola.

Divendres passat a la llibreria Pla de la
Calma, que ja comença a ser una mica nostra, vam presentar dos llibres. La Núria Sagués va fer
una presentació intimista i profunda del poemari “Escoltant la sal”, de l’Aleix
de Ferrater, i jo vaig posar els meus escassos coneixements de novel·la d’intriga
(o d’enigma, com li agrada dir a ell) al servei de la presentació de “Des de la
mort amb amor” de’n Vicenç Ambrós.

Amb Escoltant la sal, l’Aleix va guanyar el
IV premi de poesia Joescric, l’any 2007. Com va explicar la Núria, la sal que
escoltem en els poemes de l’Aleix és tot allò que ens fa sentir vius, que ens
peta a les dents, que dóna gust i olor a la vida. Els poemes de l’Aleix
són clars i vitals, senzills i carregats d’imatges, dotades d’un subtil
erotisme, que ens transporten a un món on una infinitud de colors es posen al
servei del poeta per facilitar que ens transmeti les seves emocions percebudes a
través de la totalitat dels sentits.

Des de la mort amb amor és allò
que el meu avi en deia una novel·la de lladres i serenos, on una detectiu més o
menys aficionada i d’origen incert posa la seva intel·ligència i perspicàcia (i
de pas les dels lectors que han d’anar descobrint els indicis que l’autor hàbilment
va deixant a llarg de les pàgines del llibre) a descobrir l’origen d’uns crims
que se’ns van desvetllant en un marc d’una aristocràtica família catalana, una
mica decadent i vinguda a menys. L’obra, que va guanyar també el 2007 el XVè
premi de narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, beu més o menys d’unes fonts
agatacristianes, com li agrada expressar-se al Vicenç que dedica el llibre,
entre d’altres a la famosa i malastruga senyora Fletcher, força present en el
nostre imaginari televisiu.

L’acte va ser
entranyable, la sala es va omplir, i els autors van signar finalment uns quants
llibres que segur que faran les delícies dels lectors.

Europa havia de ser
la plataforma que ens permetria ser més lliures. A través d’Europa, d’una banda
els catalans hauríem d’aconseguir allò que és difícil a través d’Espanya; i per
altra banda, la sensibilitat social europea, a anys llum de l’americana, també
havia de dur-nos a una societat del benestar que ens permetria oblidar, deien
alguns, la utopia socialista.

Un té la modesta
opinió que l’entrada a la
Unió Europea de determinats països està constituint un llast per
als que eren socialment més avançats. O una excusa, per als seus governants per
a posar fre al progrés social, potser. Polònia, mal que ens pesi, perquè ens
haurien de caure simpàtics, ha esdevingut un país filointegrista, amb
legislacions dignes de les pitjors (si és que n’hi va haver que no ho fossin) èpoques
del franquisme, amb persecució ideològica, homofòbia i afavoriment de la delació
com probablement no havia arribat a fer el règim comunista. Això sí, disfressat
de democràcia. S’exigeix a Turquia unes condicions per entrar que no tinc clar
que compleixin alguns dels països de l’antic Est, ara abocats a l’economia
neoliberal de mercat.

Europa només té
sentit si permet el progrés i la llibertat dels seus ciutadans. Per a
constitucions retrògrades, per a opressió dels treballadors i de les
nacionalitats, per a una determinada manera de veure el liberalisme, ja estem bé
com estem. Vull dir que ja estem prou malament com estem i no val la pena
complicar-nos més la vida.

Jo sóc dels que en
un moment determinat vaig creure en Europa, que després vaig passar a l’escepticisme
i, lamentablement, ara percebo que al meu interior hi va creixent una
desconfiança absoluta a aquesta Europa que ens volen fer empassar com una
enorme roda de molí.

Això és el què he
trigat avui de casa a la
feina. Sense passar en cap moment dels 110 quilometres per
hora, sense retencions, sense angoixes pels moviments bruscos dels camions que
van pel carril que no els correspon i que, prepotents per la desmesura de les
seves dimensions, envaeixen i ocupen amb impunitat les carreteres els dies
laborables.

El dia ha començat
més tranquil, a la feina les coses es veien amb més optimisme. He trigat uns
vint o vint-i-cinc minuts menys que un dia normal, o sigui que he arribat més
descansat que habitualment i he pogut afrontar els primers quarts d’hora de
feina emocionalment més centrat que qualsevol altre dia.

(segueix)

Quan em queixo de
les retencions a la B-30, hi ha qui diu que la culpa és que som massa cotxes
circulant a les mateixes hores. Ara ja ho puc dir amb coneixement de causa, ja
que abans només ho sospitava. El problema no són els cotxes, són els
camions que circulen a hores que no haurien de fer-ho.

I de retruc, el
consum de gasolina. El meu cotxe té un marcador de consum. En un dia normal faig un promig d’entre 5,8 i 6,2 litres per cent
quilometres. Avui 5,2! Faig uns 800 quilometres la setmana, això vol dir que
amb un consum com el d’avui podria arribar a estalviar 8 litres, o el que ve a
ser el mateix un de cada 6 o 7 dipòsits que empleno. Compteu quanta benzina,
quant gasoli, quanta contaminació, en definitiva, estalviaríem si algú prengués
la sàvia decisió de potenciar de manera substancial el transport ferroviari per
comptes d’afavorir l’ús de les carreteres.

Fa uns dies em
queixava que la gent protestava per tot, i posava o donava a entendre com a
part d’aquest “tot” els cinturons viaris (el famós 4rt cinturó, per dir un
exemple). Vull rectificar, encara que sigui parcialment. Que facin una línia de
ferrocarril, hi pugin els contenidors o, si ho volen, els camions, i que ens
els treguin de la carretera, sisplau.

Més tard, si em
vaga, em queixaré del xantatge a què em sotmet una part de l’empresariat,
aquesta patronal del transport que ha muntat una vaga que atempta contra alguns
dels meus drets. Però ara no ve al cas. Avui estic content perquè, malgrat les
aus de mal averany que presagien terribles carències i desastres, el tros de país
pel que jo transito estava en calma: no hi havia camions.

Si es subvenciona el teatre o la música, es
cultiva la política de l’amiguisme; si no es fa, cavem el fossar de la nostra
cultura…

El que més m’empipa és que són els mateixos
mitjans els que un dia es carreguen el govern per una cosa i quatre dies més
tard, per la segona. La
meva conclusió: aquest és un país d’histèrics on hi ha arrelat el NIMBY fins a
extrems insospitats, on la conspiració de cafè i pandereta s’ha convertit en la
forma de vida de molts. I per a mostra el penós espectacle d’un partit que encara
no sap, després de gairebé cinc anys si és al govern o a l’oposició.

Evidentment, el quadre de Munch que il·lustra aquest apunt és Ansietat.