Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Llibre

22 de setembre de 2008
llibre del fred i les petites coses
Havia restat molt de temps en la mateixa posició. Gairebé no recordava quan va ser la darrera vegada que el seu interior va olorar la flaire externa, l’aroma de les coses que l’envoltaven. Sempre que percebia unes mans prop seu, una mena de tremolor inexplicable el recorria.
Avui per fi li havia tocat a ell el privilegi de ser pres. Va notar com li acaronaven el llom, i es va estremir tot ell en desplaçar-se des de la lleixa on havia estat condemnat sense culpa, surant sota unes mans que li van semblar delicades.
Mentre els fulls anaven passant, a dreta i esquerre, un pessigolleig inexplicablement agradable  el va corprendre.
De sobte va notar una mena de cop: primer unes pàgines es van abalançar sobre les altres, després altres com ell van venir-li a parar al damunt.
Finalment, amb altres companys, uns més grans, altres més petits, tots igual de sorpresos, es van precipitar en un món desconegut, sense la contenció i seguretat que proporcionaven els prestatges. Mig obert, va començar a sentir una estranya escalfor, no precisament agradable.
Mentre es consumia, va sentir una veu llunyana que parlava d’una nova prestatgeria per a la què no hi encaixaven segons quins tipus de llibres.
 

Telèfon

22 de setembre de 2008
llibre del fred i les petites coses
Primer ha sonat el telèfon.
A l’altre cantó (a l’altre cantó de què?), un silenci i una respiració.
Jo tampoc no he dit res.
A través de la finestra vèiem com plovia. Quan he penjat el telèfon (perquè n’hem de dir penjar del fet de pitjar un botó?) ha deixat, sobtadament, de ploure.
Ens hem mirat. Hem somrigut. Després s’ha fet de nit.

Pessoana (1)

20 de setembre de 2008
Fragments
Havent vist amb quina lucidesa i coherència lògica certs folls justifiquen, a ells mateixos i als altres, llurs idees delirants, he perdut per sempre la segura certesa de la lucidesa de la meva lucidesa.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

Perquè hem de pagar nosaltres la crisi provocada pels especuladors i els bancs?

19 de setembre de 2008
Coses meves
Com més voltes hi dono menys ho entenc. Entre les receptes que els diferents partits i governs plantegen per a sortir de la crisi aquesta que diuen que hi ha, sembla que un dels denominadors comuns consisteix en el retall de la despesa pública.
És a dir, que com uns senyors i senyores van especular per enriquir-se i el tret els surt avui per la culata, ara els hem de salvar les empreses, i en conseqüència el que farem és reduir els drets i les inversions socials que beneficien el gruix de la població.
La crisi, provocada pels bancs i les immobiliàries l’acabarà pagant les persones que tenen un sou, que cotitzen i paguen els seus impostos religiosament, que havien posat les seves esperances en una societat i un Estat del benestar que els fes la vida una mica més agradable…
I, quan se superi la situació, evidentment ningú no els demanàrà als empresaris rics, ni a les grans corporacions, ni a la Banca que els seus beneficis, que tornen a ser possibles perquè s’ha retallat el subsidi d’atur, o les prestacions de la seguretat social o del sistema de salut, reverteixin o es redistribueixin…

Una iniciativa alternativa

17 de setembre de 2008
Coses meves
CRISI, Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques,
aquest matí del 17 de setembre ha sortit finalment al carrer, i a través
de centenars de col·lectius i persones individuals que actuen com a
voluntàries, s’està repartint per més de 200 poblacions de Catalunya, i en
menor mesura Illes Balears i Pais Valencià. De la publicació, de 20
pàgines, se n’han fet 200.000 exemplars, bona part dels quals s’estan
repartint durant el dia d’avui, a hores d’ara. Per totes aquelles persones
a qui encara no li ha arribat a les mans, també podeu descarregar-vos-la
de www.17-s.info.
(segueix)

Ha arribat a les meves mans la publicació CRISI. La revista, un número únic, explica els origens i interessos què hi ha al darrere de l’actual crisi i planteja alternatives als poders que estan condicionant un model econòmic que ens porta a una globalització que només beneficia les grans empreses i empobreix encara més poblacions que ja vien en situació de precarietat. Les pàgines centrals de la publicació recullen el relat d’un activista que ha estafat gairebé mig milió d’euros a diverses entitats bancàries, uns diners que ha remès a diferents ens socials. Els detalls es poden trobar a  www.17-s.info

En el centenari de Pavese

16 de setembre de 2008
Coses meves
Ara fa uns dies, el 9 de setembre, es va complir el centenari del naixement de Cesare Pavese. cosa que ha donat peu, com sempre que s’escau un aniversari del naixement o de la mort d’algun escriptor cèlebre, a alguns, no sé si els suficients, homenatges. Tot i que el gruix de l’obra de Pavese és en prosa, la seva obra poètica és també digna de remarcar i en concret, el poemari Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, que té en el punt de mira l’actriu  Constance Dowling posa de manifest moltes de les obsessions de l’autor.
El poema que duu el mateix nom, un poema que algú ha definit com certament inquietant, és al meu entendre un compendi bellíssim d’aquestes obsessions: la mort, la imatge de l’estimada, l’amor que d’alguna manera el poeta sap que és impossible…
Pavese, abandonat de l’actriu americana, es va suïcidar l’agost de 1950 en una habitació d’un hotel a Torí, després d’ingerir una sobredosi de somnífers. Sembla que l’últim que va anotar al seu dietari va ser la frase: “Prou de paraules, un gest. No escriuré més“.

Si voleu seguir llegint, hi trobareu el poema i una traducció en català.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi –

questa morte che ci accompagna

dal mattino alla sera, insonne,

sorda, come un vecchio rimorso

o un vizio assurdo. I tuoi occhi

saranno una vana parola,

un grido taciuto, un silenzio.

Cosí li vedi ogni mattina

quando su te sola ti pieghi

nello specchio. O cara speranza,

quel giorno sapremo anche noi

che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.

Sarà come smettere un vizio,

come vedere nello specchio

riemergere un viso morto,

come ascoltare un labbro chiuso.

Scenderemo nel gorgo muti.»

*****

 

La mort vindrà i tindrà els teus ulls-

aquesta mort que ens acompanya

del matí al vespre, insomne, sorda,

talment un vell remordiment,

o un vici absurd. Ara els teus ulls

seran només vanes paraules,

un crit callat, potser un silenci.

Els veus així mentre t’aboques

a tu mateixa en el mirall

cada matí. Dolça esperança,

també sabrem, quan sigui el dia,

que tu ets la vida i el no-res.

 

Per tots la mort té una mirada.

La mort vindrà i tindrà els teus ulls.

Serà com estar-nos d’un vici,

com veure com un rostre mort

reapareix dins del mirall,

com escoltar un llavi clos.

Descendirem, muts, a l’abisme.

 

 

Pluja

12 de setembre de 2008
Coses meves
Ahir, a la Vall de Camprodon va caure, a estones un veritable diluvi. Va començar a fer-ho a primera hora de la tarda i a les dotze de la nit encara plovia.
A Vilallonga de Ter, una població de prop de cinc-cents habitants entre Camprodon i Setcases, ens vam quedar sense llum prop de les quatre de la tarda i no ha tornat fins les set del matí, o sigui unes quinze hores durant les quals ningú no ens va saber dir ni què passava ni quan tornaria l’electricitat.
No tinc cap dubte que si aquestes cinc-centes persones haguessin estat habitants de Barcelona hauríen obert el telenotícies parlant-ne.

Morir amb dignitat i, si pot ser, acompanyat

4 de setembre de 2008
Coses meves

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

En un comentari a una recent entrada meva en
aquest bloc, la Júlia
Costa es demanava, entre altres coses, pel fet que cada vegada més la gent mori
als hospitals i no a casa.

El tema és delicat i difícil. D’una banda està
clar que la mort imprevista o la que és conseqüència d’una malaltia fulminant o
ràpida té lloc allà on es presenta i no s’hi pot fer res. Un pot sofrir un
infart, una embòlia o una infecció greu generalitzada i la mort se l’emporta
per davant allà on el troba.

Una altra qüestió és la mort que resulta de
malalties cròniques, de llarga durada, o la que és conseqüència del que
anomenem processos consumptius, que et van minant poc a poc, debiliten l’organisme
i t’acaben consumint fins que la vida s’extingeix. Serien les morts
previsibles, les que es produeixen perquè la malaltia que patim té aquest fin
al inexorable en l’horitzó, malgrat que mai podrem afirmar amb exactitud quan
tindrà lloc el fatal desenllaç.

(segueix)

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

És un fet conegut, acceptat i sobre el que s’ha
parlat molt, que a la nostra societat la mort ha desaparegut del nostre
imaginari més pròxim. La mort abstracta de persones desconegudes és un fet
habitual (televisions, videojocs, notícies als diaris…), però la mort
concreta de persones conegudes només es percep de forma tangencial i rarament
es visualitza. La mort de l’avi, o de la tieta gran, o del pare, etc., abans es
produïa a casa, acompanyat fins l’últim moment de la família. Amb el
temps, això ha desaparegut fins l’extrem que, en molts ambients s’amaga amb
veritable terror la proximitat de la mort al propi moribund, fins l’extrem d’arribar
a negar-li la possibilitat que deixi determinades coses “arreglades” i sense
donar-li la possibilitat d’entendre el perquè la seva malaltia no evoluciona bé.
Personalment he assistit a casos dramàtics en què l’aferrissament de la família
a negar-li al pacient la informació ha comportat dificultats importants en el
maneig de la malaltia.
També, però, el proteccionisme paternalista dels metges i les
infermeres (capgireu els gèneres per tal que tot sigui políticament correcte)
ha tingut la seva part de culpa i responsabilitat en l’ocultació del
coneixement del pronòstic dels malalts.

Sortosament, moltes coses van canviant. Hi ha
la tendència, encara no general però sí creixent, a primar el dret del pacient
per davant (i per damunt, diria jo) del de la família. I això porta a
decidir, entre d’altres coses, el lloc on es vol morir. Personalment, tinc els
meus dubtes d’on és millor fer-ho. De fet, tot i que la mort és llei de vida
(perdoneu-me el sarcasme), un el que voldria és, com diu la dita, un moment ben
curt. El que tinc clar són les condicions: sense dolor, sense angoixa,
conscient del fet, i acompanyat. I aquí puc parlar per experiència: mantinc
gravat el somriure darrer de la meva mare just abans de morir. Com a metge,
recordo massa moments en què just abans de la mort del malalt fèiem sortir la
família de l’habitació, per deixar-los passar immediatament després, com si penséssim
que no havien de passar aquell tràngol. En el medi en què actualment exerceixo,
aquest error no es comet i donem molta importància a l’acompanyament que és
importantíssim no només per a la persona que es mor, sinó també per a la família
que pot estar fins l’últim hàlit amb la persona estimada.

Evening: un capvespre ensopit

2 de setembre de 2008
Coses meves
Aquest cap de setmana vaig anar al cine a veure Evening (El atardecer). Tot i que a mi les pel·lícules amb molts noms de prestigi no em solen atraure massa, vaig pensar que potser en aquest cas seria diferent i que potser em trobaria amb una pel·lícula sensible, però amb interpretacions a l’alçada del que s’espera pels actors, i sobre tot per les actrius, que s’hi anuncien.
La realitat és que encara estic badallant.

(segueix)

Un té la sensació que la pel·lícula vol però no pot. Les imatges i els flaixbacs deambulen de forma inconnexa per la pantalla, creant confusió sobre el temps en què es desenvolupen els fets. El paper de les filles de la malalta és irrellevant i no passaria res si no hi fossin. La història d’amor que pul·lula pel fons de la trama, malgrat que acabi al llit, és gairebé circumspecta, de manera que un no acaba d’entendre que hagi pogut estar present fins a la mort al cap de la protagonista. Potser el director ens volia fer plorar, però a fè que no ho aconsegueix; com a molt fa que la darrera hora ens la passem mirant el rellotge.
La propaganda en deia commovedora, de la pel·lícula. I tant que commou! Commou veure que Meryl Streep, Glenn Close i Vanessa Redgrave s’hagin de veure fent papers insulsos i intranscendents com aquests… Una veritable pena.

Crònica d’una mort solitària

29 d'agost de 2008
Coses meves

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

La Mercè vivia sola. La seva família més
propera eren unes cosines i no totes hi tenien bona relació. Potser qui més se’n
va cuidar van ser unes poques amigues “de sempre” i algunes veïnes del carrer
que l’anaven a veure sovint. Abans de posar-se malalta de la malaltia que la va
acabar matant, la Mercè ja estava molt limitada per un procés crònic que li
dificultava el caminar. Ara fa uns pocs anys, els propietaris d’una bodega
propera van comprar-li la casa a canvi que ella hi pogués seguir vivint. El
tracte consistí en una quantitat al comptat, que li va permetre fer les
reformes necessàries per adaptar-la, i una altra quantitat mensual  per vida, que li permetia pagar un ajut,
puntual això sí, i viure amb una mica més de tranquil·litat que la que fins el
moment li possibilitava la paga de menys de 300 euros que rebia de l’Estat.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Ara deu fer un any que la Mercè es va posar
molt malalta. Se li va manifestar un càncer que, tot i que, d’entrada, es va
operar, ha acabat per endur-se-la. Encara després d’uns mesos de l’operació va
poder tornar a casa seva. Una de les obsessions que tenia era que ningú no la
posés a una residència. Estava capficada a tornar a casa, com finalment va ser,
encara que molta gent que la coneixia no ho entenia. Va poder viure encara uns
pocs mesos a casa seva, on va modificar una saleta al pis de baix per
convertir-la en habitació i poder estalviar-se de pujar els sis o set graons
que abans duien al seu dormitori.

Des que la van donar d’alta, la Mercè no s’acabava
de trobar bé. Seguia amb mals de panxa, cargolins en deia ella, i necessitava
calmants que no sempre es prenia malgrat els consells de les seves amigues i de
les no massa nombroses visites que rebia. Algunes persones grans com ella no l’anaven
a veure per por, deien, que els afectés veure amb aquella mala cara que els que
sí que hi anaven explicaven que feia. Un dia algú la va convèncer d’avançar la
visita al metge i ja no va tornar a casa.

Finalment, la Mercè va morir sola, tal i com
vivia, entre altres coses perquè la seva darrera ocurrència va ser fer-ho a
quarts de cinc de la matinada, una hora en què les visites als hospitals no
solen ser freqüents. Les gestions per a l’enterrament les van fer a mitges
entre una amiga gairebé tan gran com ella i un nebot llunyà, que eren les
persones que hi tenien més relació. El fet que, com tanta gent gran de poble,
tingués contractada una d’aquelles clàssiques assegurances d’enterrament, va
fer una mica més fàcils els tràmits.

A la sala de vetlla del tanatori de la seva
ciutat, s’hi va trobar molta gent que l’havia coneguda. Ningú no plorava. Tot i
que la majoria de les persones que hi eren sentien una profunda simpatia per l’ara
difunta, ningú no hi tenia un vincle tan intens com per expressar en forma de
plors o amb compunció el dolor de la seva pèrdua. En canvi, eren freqüents les
expressions d’alegria de gent que s’hi tornava a veure després de molt de temps
de no saber-ne res uns dels altres.

La major part dels presents, i sobre tot de
les presents, eren de la seva quinta. Algú va calcular que entre la vintena de
persones que s’aplegaven al tanatori s’hi sumaven, pel capbaix uns mil quatre-cents
anys i una bona part de la història recent d’aquell poble, ara convertit en
ciutat dormitori, i sobre tot dels seus carrers més històrics. Sentir-les
parlar de les cases i referir-se a la gent pel seu motiu o, fins i tot, pel
malnom és una mena d’experiència sociològica. Segurament són la penúltima
generació que podrà fer-ho. Els joves d’ara no saben de què els parlen quan algú
esmenta els motius de les cases.

Ara, casa de la Mercè passarà a mans d’uns
nous amos que no sabem si la voldran aprofitar pel seu negoci o si tenien
pensat vendre-la a una promotora per tal que hi facin pisos, encara que si l’opció
era aquesta potser triguin a recuperar la inversió, tal i com estan les coses
avui en dia.

Nosaltres la recordarem, sobretot , el dia de
Reis, quan ja no puguem anar a casa seva a veure passar la Cavalcada i menjar el
tortell a què mai havia deixat de convidar-nos, fins i tot durant el temps que
la va passar més magra.

La integritat de Geòrgia sí, i la de Sèrbia no?

27 d'agost de 2008
Coses meves

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

La desmemòria
intencionada i selectiva és una de les característiques més hipòcrites del
nostre Primer Món. Quan Kosovë que, no ho oblidem, tenia connotacions de Terra
Sagrada pels serbis ja que l’origen històric del país era precisament allà, va
voler-se proclamar independent  tots vam
córrer a defensar el dret a la lliure determinació dels pobles. Fins i tot
l’OTAN va bombardejar Sèrbia per assegurar una línia de seguretat que permetés
que els kosovars pugessin exercir el seu dret. En aquell moment, i encara  ara, Rússia es va oposar a la secessió, que
va considerar com un atac a l’estabilitat i l’equilibri internacional. Però a
l’Unió Europea, tret d’Espanya –amb interessos interiors que li fan
desaconsellable determinades preses de posició- i algú més, la posició
favorable a la consumació del desmembrament definitiu del que abans havia estat
Iugoslàvia va ser majoritària.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

L’anomenada crisi
georgiana posa de manifest la doble vara de mesurar que tenen tots plegats. Ara
l’OTAN i l’UE s’oposen a la independència de les dues províncies georgianes,
mentre que Rússia hi és favorable. És evident que ni a uns ni als altres els
interessa el dret dels habitants d’Ossètia i Abjàsia a decidir res. Tot és un
joc d’interessos geoestratègics, amb el gas natural i el petroli i les seves
sortides de fons. Què té de diferent Geòrgia, una aparent democràcia regida per
un dictador egòlatra com podia ser la Sèrbia de Milosevic,  precisament de Sèrbia? Ha respectat els drets
dels ossetis i els abjasos, inclosos dins les fronteres georgianes per decret
de Stalin als anys 30? És clar que tot plegat seria diferent si no hi haguessin
els interessos de Rússia pel mig. Però és difícil, quan no s’ha tingut cap
mirament en permetre la independència d’una part d’un estat al Balcans, defensar
la visió contrària una mica més enllà en el mapa.

Perquè, no ens
enganyem, per als qui maneguen el cotarro, els habitants de Kosovë, Abjàsia,
Ossètia del Sud i, eventualment Catalunya o el País Basc (si mai no es donés el
cas) no som més que una petita molèstia inclosa en el mapa dels interessos
geopolítics de les grans potències.

Una lectura (encara) no acabada: La muntanya màgica

26 d'agost de 2008
Coses meves

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Estic llegint, des
de fa ja un temps, La
Muntanya Màgica, de Thomas Mann. És un dels llibres que, d’una
manera o altra, considerava pendents en el meu bagatge de lectures i ara fa uns
quants mesos vaig trobar l’edició de butxaca que n’ha fet 62 i vaig cedir a la
temptació.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

No diré que sigui
un llibre fàcil De fet, si us en parlo abans d’acabar-lo és per aquest motiu. Segurament
si espero al final del llibre, no en diré res fins d’aquí a un parell o tres de
mesos. Tot i així, i malgrat que, en paral·lel, he iniciat la lectura d’un
altre llibre, en aquest cas sé que no em passarà com amb l’Ulisses de Joyce que
va estar a punt de fer-me passar el vici lector per a tota la vida. En relació amb l’Ulisses
ja puc dir que, almenys fins que em jubili, no el tornaré a agafar. L’he
retirat de la tauleta de nit on ha estat dipositat durant ni més ni menys que
quatre (4) anys, al llarg dels quals he fet l’intent sinó periòdic, almenys
irregular de reprendre’l, cosa que finalment, ho confesso, m’ha estat
impossible.

De les més de 900 pàgines
que té la versió catalana  i de butxaca, del llibre de Man, n’he llegit prop de cinc-centes. El
llibre explica la vida en un sanatori proper a Davos, d’un jove alemany, Hans
Castorp, que hi ha anat per veure un cosí malalt de tuberculosi i s’hi acaba
quedant una temporada força més llarga del previst. Si hi ha una cosa que puc
destacar hores d’ara del llibre és la sensacional descripció de personatges que
va fer Thomas Mann i la varietat de temes i opinions raonades i contraposades que
desfilen al llarg del llibre. El to, sovint irònic, amb què l’autor fa
determinades derivacions discursives el converteixen, malgrat la seva densitat
i, com he dit, que no es tracta d’un llibre fàcil en una de les obres que més
he gaudit (o que més estic gaudint per ser correctes) dels darrers anys.

I per això, fins i
tot abans d’acabar-lo, crec que val la pena recomanar-lo. I quan l’acabi
segurament podré parlar d’alguns detalls sorprenents que, tot just estic
descobrint ara.

Estramp Jaç: més enllà del folk i del jazz

22 d'agost de 2008
música
Una de les coses que, ara que estic més tranquil i puc recordar-les, em quedaran en la memòria d’aquest estiu és el concert que el grup Estramp Jaç, dirigit pel blocaire Marcel Casellas, va fer el 10 d’agost a Vilallonga de Ter.

No estic en condicions de fer-ne una crítica, perquè no en sé. Només puc dir que no els coneixia i que em van semblar fantàstics. La fusió entre la música d’arrel tradicional i el jazz sempre m’ha resultat atractiva i en aquest cas podria dir que assoleix moments gairebé sublims, gràcies sobre tot al gran desenvolupament (en alguns moments quasi virtuosisme, dels músics). Genial, la suite final que integrava ritmes pirinencs i berbers.
L’únic inconvenient va ser que, per les característiques del públic, molt heterogeni i, en alguns casos, poc donat a manifestacions d’espontaneitat desbordada, no hi va acabar havent l’ambient de festa a què la música sense cap mena de dubte induia.
Va comentar el Marcel que és a punt de sortir el disc que en essència quedava recollit en el concert, i que com també explica al seu bloc, es va gravar a Cuixà. Jo penso buscar-lo. I l’aconsello, evidentment.

Poques coses per dir?

21 d'agost de 2008
Coses meves
Pensava que quan tornaria de vacances l’eufòria postvacacional em duria a escriure i escriure i compartir amb la gent el que anava anotant al llarg dels dies.
Però la realitat que s’imposa és dura. El retorn al treball sempre acaba comportant un cert nivell de commoció i no he estat capaç d’escriure res des de fa dies.
I ara, que m’hi volia posar, veig que tampoc té gaire sentit parlar del que ha quedat dipositat a la memòria.
De totes maneres, he estat repassant les fotos d’aquests dies. Em quedo amb alguns racons de la costa entre l’Ametlla de Mar i l’Ampolla que amb uns quants graus menys i una mica menys d’humitat podrien formar part del Paradís. Us en deixo una foto, que de pas em servirà per tenir enveja de mi mateix fa unes setmanes.
(segueix)

En realitat això de poques coses per dir només serveix per un mateix. Quan un mira les coses que van passant pel món pensa que podria parlar de moltes coses i opinar, normalment sense prou coneixement de causa de moltes més. Per exemple: algú es creu que els cossos danone dels atletes, nedadors, surfistes, i basquetbolistes, entre d’altres, que s’exposen durant els JJOO s’han fet només amb exercici físic i una alimentació adequada? O un altre exemple: algú té clar si realment els russos són els únics dolents de la pel·lícula en l’anomenada crisi georgiana? O: no us fa una mica de fàstic veure l’actitud gairebé carronyaire d’alguns mitjans de comunicació en relació a una situació tan desgraciada com l’accident d’ahir a Barajas?
En fi, que coses per dir ja n’hi ha, ja. Però és que un encara està mentalment de vacances…

Final de vacances… o quasi

11 d'agost de 2008
Coses meves
Les vacances s’han acabat, pràcticament. Em queden alguns dies que anirem gastant poc a poquet i en dosis mesurades per tal que el temps que falta d’aquí a Nadal no es faci massa dur.
Es pot dir que hem fet un wash-out notable, aquest any, de manera que tinc la ment en blanc pel que fa a qüestions per parlar al bloc. Bé, temes no és que en faltin, però em fa una mandra considerable parlar-ne: el tractament de la crisi georgiano-rusa (quin eufemisme, no?), la histèria espanyolista dels JJOO, la repressió dels drets humans a la Xina…
Però com més hi penso, només em venen al cap, com a cosa interessant, les vacances. Tot i així, no us en parlaré gaire, perquè encara estic instal·lat, malgrat que ja vaig a treballar, al meu lloc de vacances i hi vaig i en vinc cada dia, cosa que fa que cada vegada que surto de la feina, torni a ser de vacances. Procès adaptatiu, en dic.
Ja us vaig explicar que havia caigut de la bici. Ara la ferida ja està pràcticament guarida. Però com en aquestes coses em venç una mena de perversitat innata per explicar-ho i recordar-ho, us deixo la fotografia (feta per mi mateix, cosa que n’explica l’escassa qualitat) dels punts al colze.
N’ha quedat una cicatriu que ja anirà marxant. A data d’avui, doncs, els punts ja no hi són.
Un cop feta aquesta expansió, poster dedicaré els propers apunts a explicar-vos algunes coses de les meves vacances que pot aprofitar algú de cara a l’any que vé (o, si és possible, a aquest mateix, perquè no?).