Arxiu de la categoria: allò que escric

textos i poemes personals, si és que em vaga

Cap a on va el sistema de salut català? Una reflexió

Des de fa anys ens han fet sentir que teníem motius per estar orgullosos del Sistema Sanitari o de Salut (que no és estrictament el mateix) català. Tan orgullosos i cofois, que l’hem anat explicant com un model d’èxit per tot el món. Desenes, potser centenars de professionals ja fossin metges, infermeres o gestors han anat pel món des dels anys 90 explicant les bondats del nostre Sistema, la separació entre provisió i compra de serveis, el concepte del Catsalut com asseguradora pública, la distribució territorial d’hospitals i centres de salut que afavoria l’accessibilitat i l’equitat en l’atenció a les persones amb problemes de salut. I això ho hem explicat al Brasil, a Argentina, a Colòmbia, a Veneçuela, a Costa Rica, països de l’Est d’Europa…, indrets on consultores de salut optaven, en virtut de l’experiència i bon fer aquí adquirits a la gestió d’hospitals, àrees de salut, sistemes estatals de salut. 

De fet els anàvem a explicar un marc teòric que aquí no teníem desenvolupat, però en sabíem tant, de fer-ho, que algunes d’aquestes consultories vivien pràcticament dels informes que feien per a determinats països.

Però en els darrers anys, de la mà de la crisi, han anat canviant algunes coses. Es qüestiona el model de proximitat (massa hospitals i massa tecnologia en cada un d’ells), es qüestiona les dotacions de professionals (els ratis, en diem)…  De fet, personalment, sempre he posat en dubte el model “pujolià” de creixement del sector sanitari al nostre país, per bé que he de reconèixer que, si he tingut feina ha estat, en part, gràcies a aquest model. En un país petit com el nostre, amb 7 milions d’habitants (5 quan es va començar a teixir la xarxa), és una exageració que existeixin més de 70 hospitals i que n’hi hagi 6 o 7 d’alta tecnologia. I la concentració d’aquests hospitals que existeix a l’àrea de Barcelona és senzillament un despropòsit. Però aquest és un altre tema, diferent del que jo volia parlar i sobre el que qualsevol altre dia podríem entrar en debat.

El que em preocupa és que s’està consolidant una tendència a la culpabilització dels malalts com a responsables de l’elevada despesa sanitària. Des de les llegendes urbanes sobre la hiperfreqüentació de determinats col·lectius als serveis d’urgències, fins al control pressupostari de la prescripció de fàrmacs i proves complementàries, s’ha anat configurant un model de pensament que deixa de banda la mala planificació de serveis, l’amiguisme en el creixement del sistema i l’expansió ineficient per acabar fent recaure responsabilitats en usuaris i professionals del sector.

Una perversa confirmació de tot això és present en el programa dirigit al que s’anomena Pacient Crònic Complexe (PCC), és a dir, les persones que tenen vàries malalties cròniques en fase evolucionada i que com a conseqüència d’això són usuaris freqüents dels recursos sanitaris, ja sigui perquè van sovint a urgències, o perquè necessiten ingressar molt sovint o necessiten medicaments de preus elevats.

L’axioma sobre el que es fonamenta el nou plantejament de l’atenció al PCC és que aquests malalts representen només el 5% de tots els malalts, però consumeixen més del 50% dels recursos. Per tant, ens diuen, hem d’orientar la nostra activitat cap a aquest 5% perquè “si ho fem bé”, actuant sobre relativament pocs pacients, el benefici per al sistema, en termes d’estalvi recursos pot ser molt important. La lletra del pla d’atenció a aquests malalts no ho diu de manera explícita, però el sentit que des de la gestió se li dóna és directament de desmedicalització: si aquest senyor o senyora serà segurament mort d’aquí un any (i perdoneu-me la claredat del terme), ¿perquè hem de donar-li medicaments cars que a llarg termini no el beneficiaran en res? El problema està quan comences a veure que persones que, és cert, segurament no estarien vives d’aquí un any, corren el risc de deixar d’estar-ho ja en dos o tres mesos. I això genera problemes ètics, sí senyors. Perquè esclar, al pacient al que li retiren medicacions per raons “cost-benefici” ningú no li’n demana l’opinió.

I l’altre tema, si el sistema es centra en el 5% de pacients que consumeixen més del 50% de recursos, està oblidant-se del 95% de pacients que tenen malalties greus, agudes o no i que cada vegada recorden més, en el seu trànsit pel sistema, a la imatge de la pel·lícula The Wall en què un professor de dibuixos animats fa passar els alumnes per una trinxadora i en surt carn picada.

El sistema s’està orientant a una reducció dràstica de les estades hospitalàries. Per tant, els malalts aguts tendeixen a estar cada vegada menys dies a l’hospital, independentment que es diagnostiqui o no la malaltia que els hi ha portat. Conseqüència: moltes persones surten sense diagnòstic ja sigui cap a domicili o als hospitals d’atenció intermèdia (els antics sociosanitaris), pendents de resultats en uns casos o, pitjor encara, sense que se’ls hagi estudiat a fons la causa de la seva dolença. Òbviament, no es pot generalitzar, però crec que avui en dia som molts els que podem afirmar sense embuts, que aquesta situació no és anecdòtica.

Això sí, molts d’aquests hospitals mostren, cofois, premis a l’excel·lència en qualitat i gestió basats essencialment en la reducció d’estades, el descens de mortalitat i la productivitat (és a dir la capacitat d’atendre més persones en menys temps i amb menys professionals). Això, sense que en lloc d’aquests premis quedi registrat que molts pacients marxen abans d’hora dels hospitals perquè són derivats a centres d’atenció intermèdia o tornen de manera precària a domicili, i perquè tampoc ningú explica que els pacients sovint ja no moren als hospitals d’aguts perquè ho fan a les unitats de cures pal·liatives dels centres sociosanitaris (o dels propis hospitals d’aguts, però com el finançament és diferent del global de l’hospital, no entren a les estadístiques), en residències o a domicili, atesos pels equips PADES.

Acabo. Tinc la meva opinió, i només és una opinió, sobre què hi ha al darrere del progressiu desmuntatge del sistema. La tendència a la privatització en la seva forma light, catalana, o heavy, madrilenya, són dues cares diferents del sistema liberal-conservador que s’imposa i que només té un horitzó: carregar-se els guanys que, com ens recordava Stéphane Hessel a “Indigneu-vos”, després de la Segona Guerra Mundial s’havien aconseguit pel que fa a protecció social i de la salut, deixant el “negoci” en mans privades.

Perquè al final de tot, no ens enganyem, aquesta crisi forma part d’una guerra ideològica.

Trencant un llarg silenci: “Els imperis implícits”

Acabo de veure la llarga temporada que fa que no publico cap entrada en aquest bloc. I no és que m’hagi prodigat gaire en els latres que “mantinc”, per dir-ho d’alguna manera.

La veritat és que aquest 2013 ha estat un any emocionalment i professionalment complicat per a mi. la impossibilitat ètica de seguir en càrrecs de direcció o gestió en l’àmbit sanitari m’ha portat a recuperar la meva vida professional com a metge, ara en l’àmbits de la geriatria i dels malalts crònics. Certament, molt més gratificant que haver de compartir decisions que comporten el progressiu desmantellament del sistema de salut del nostre país.
En paral·lel, i no us sabria justificar per què, la meva activitat, diguem-ne cultural ha sofert una davallada més que considerable. Tant que m’ha costat gairebé un any revisar i acabar de posar “en òrbita” un recull de poemes que tenia preparat fa gairebé un any.
“Els imperis implícits” pren el seu nom d’un fragment d’un paràgraf del Llibre del desassossec de Pessoa. I molts dels poemes en ell inclosos parteixen de fragments, idees escapçades, reflexions de Pessoa en el Llibre
Les dificultats per publicar per una via “convencional”, la mandra de presentar-lo a premis que segurament no guanyaria, i finalment una sobtada pressa per veure’l publicat, m’han dut a accelerar el procès. Bubok és una bona plataforma per a veure en paper, però també en e-book, el resultat dels nostres neguits poètics. Us l’ofereixo a l’enllaç  
https://www.bubok.es/libros/224214/ELS-IMPERIS-IMPLICITS

El preu del format e-book és d’1 €, amb el qual únicament pretenc recuperar una part de les despeeses de gestió de l’edició amb l’esmentada plataforma. El preu del llibre imprés són 10 € (i inclou l’enviament gratuït d’un e-book del llibre).
Només espero que aquesta empenta sobtada que m’ha fet acabar de publicar el llibre sigui l’inici d’una nova fase de productivitat… 

Passes discretes per la ciutat endormiscada

Finalment em vaig decidir a publicar el llibre amb la plataforma digital BUBOK i des d’avui el tinc a les mans. Per a qui li interessi, un llibre de poesia que reflecteix sensacions, percepcions i records d’una Barcelona difícil de reconèixer en l’actual ciutat.
El llibre és curt, 23 poemes i es pot comprar a través d’internet, a la botiga virtual d’Edicions Bubok, tant en format paper com en e-book. És el segon llibre que publico a través d’aquest sistema i puc dir que estic més que satisfet de la qualitat de l’edició.
Us deixo l’enllaç del llibre a continuació.

https://www.bubok.es/libros/210162/Passes-discretes-per-la-ciutat-endormiscada
 

Presentació a Sant Sadurní del llibre “Poesia a la Frontera”

Pel que fa a mi, i si no m’he descomptat, la de demà, 4 de novembre és la tercera presentació del llibre “Poesia a la Frontera” en què participo activament Vaig ser present a la trobada al Matarranya, però obligacions que incloïen un dinar a La Freixneda (no és per dir-ho, però per les informacions que en tinc, substancialment millor que el que van haver de sofrir els companys que s’hi van quedar), van fer que no participés a l’acte “oficial”.
Posteriorment s’han fet vàries presentacions, entre elles les de Vilafranca i Barcelona, en les que hem pogut compartir l’estona i la poesia amb diversos dels autors.
“Poesia a la Frontera” és un projecte que considero de difícil catalogació. Més de 90 poetes, tres llengües (català, castellà i aragonès), un coordinador incansable com en Santi Borrell, un agitador de fons com l’Octavi Serret de Vallderroures… sense oblidar l’aposta editorial de March editors.
El llibre acull obres, com dic, de més de 90 autors, entre ell un servidor i, evidentment, els que demà participen a la trobada de Sant Sadurní d’Anoia: la Marta Pérez, en Ricard Garcia, la Núria Talavera, en Joan Pinyol i en Santi Borrell.
Poesies diverses sobre fronteres diverses. Les fronteres reals o imaginades, entre les persones, entre cultures, entre països. Les fronteres interiors. Els límits que ens separen dels altres però que sovint utilitzem per reivindicar-nos a nosaltres mateixos, les fronteres com a expressió de la dualitat… Totes aquestes, i moltes més, saón les fronteres que tenen cabuda en aquest projecte poètic que, com es deia abans, si el temps i l’autoritat ho permeten, es donaran cita a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní, demà a les 8 del vespre.

Trobar un lloc al món… dels blocs

Sóc cul de mal seient. Però almenys ara no deixaré l’assentament, el campanment al qual des de fa un parell d’anys m’he arrelat, aquí a Mesvilaweb. Tot i així he de reconèixer que se’m queda petit. Els qui ens hem abocat a la cosa aquesta dels blocs (bé, o dels blogs, segons determinats sectors de la Resistència), sabem que les fidelitats van cares. I que el mínim inconvenient, perllongat adequadament en el temps comporta una pulsió de canvi irrefrenable que ens porta ineludiblement a la mudança de plataforma.
Ja ho he fet alguna vegada, però no ho faré ara. Em limito a augmentar la meva “cartera de serveis”. Necssitat de donar sortida a expectatives emocionals diferents de les que em mantenen en aquest indret, m’he permès incorporar dos nous blogs/blocs a les vies d’expressió de les meves neures.
D’aquesta manera, si algú es pren la molèstia de seguir-me (algú hi deu haver, no?), sàpiga que des de fa uns dies, apart de la coexistència amb altres lletraferits a Poems&blogs, de l’expressió individual d’aquesta mateixa lletraferidura a Obstinacions, i de la meva lleialtat crítica (sobre tot per algunes rigideses difíficls de superar) a Secundària memòria, em podrà trobar a:
L’udol desesperat del licantrop
Una obstinada imarge.
Tots dos blogs estan ubicats a blogspot, que probablement és la plataforma més fàcil d’anar i més versàtil. En un em dedicaré a penjar de tant en tant fotografies, segurament de poca qualitat (no en sabem més a casa!) i en l’altra anirem seguint les passes del licantrop que se’ns ha instal·lat al més pregon de la nostra ànima des de fa uns quants anys.
Ah, aquests dos títols coincideixen amb els dels dos darrers llibres de poesia que he publicat (L’udol desesperat… està inclòs al Dilema de Faust). No hi tenen res a veure, però em va semblar que quedaven prou bé… i poden acabar sent-ne propaganda subliminal (si més no, no passa res per provar-ho!).

Una experiència col·lectiva: poems and blogs

Fa uns mesos no sé si mig en broma, mig seriosament, o més aviat en resposta a un perquè no? es va engegar una iniciativa que va implicar a una colla de poetes que teníem com a factor comú bellugar-nos per la xarxa via bloc/blog. Aquella iniciativa es va concretar en un llibre col·lectiu en el que he tingut l’enorme satisfacció de participar. La persona que, en el fons i en la forma, és responsable d’aquesta gresca és la Violant de Bru. Darrera la iniciativa ens hem aplegat 33 persones que d’alguna manera hem fet de la poesia el nostre mitjà d’expressió. Alguns dels autors tenim llibres editats “en paper” per diferents editorials, d’altres han optat per no fer-ho i només publiquen la seva obra a la xarxa; d’altres, per fi, s’han trobat amb les enormes dificultats que existeixen per publicar en paper, sobre tot si es tracta de poesia. El resultat de tot això es presenta el proper dia 15 de maig a Vilafranca, a la Sala d’Actes de l’Escorxador.
No sé quina repercussió tindrà la presentació, m’imagino que no gaire tret de l’extensió del coneixement de la mateixa que a través dels blogs/blocs dels diferents autors li poguem donar.
El que està clar, de totes maneres, és que aquests espais compartits són completament gratificants i posen de manifest que, més enllà de la “cultura oficial” hi ha tot un món que es belluga i, com no podria ser d’altra manera, s’autogestiona.

Per Sant Jordi a mirar de fer córrer els llibres! estarem a la paradeta de ReC

Divendres tornaré a compartir amb els companys i companyes de Relats en Català la paradeta de la Rambla Catalunya, davant del Col·legi d’advocats. Els que hem tingut la sort d’acabar veient en paper part de la nostra obra hi portarem els llibres editats, però també coincidirem amb altres persones que o bé per decisió pròpia o bé perquè no han trobat una manera fiable (o assequible) de publicar, limiten pel moment la seva obra a l’àmbit internàutic.
Serà, com ho ha estat aquests darrers anys, un moment (uns moments) emotius, perquè ens veiem les cares gent que moltes vegades només ens coneixem a través dels comentaris als blocs, al facebook, o al propi web de relatsencatalà.
Estic segur que si no fos per ReC algun dels llibres que tinc publicats no hauria vist mai la llum. No es tant pels comentaris (normalment exageradament elogiosos) que la gent hi fa, sinó pel fet que permet “visualitzar com queda allò que un escriu”. He de reconèixer que durant una temporada hi vaig estar força enganxat i que ara, tot i que miro encara de penjar-hi de tant en tant alguna coseta, qüestions laborals i personals me n’han allunyat una mica.
Ser present a la paradeta em reconcilia, d’alguna manera, amb un entorn que, sincerament, penso que ha fet molt perquè la gent que té coses a dir i ho vol dir en català tingui un lloc on fer-ho i, sobre tot, on compartir-ho.

Un premi literari i algunes reflexions amb “El dilema de Faust”

Dimarts passat vaig rebre, a la seu d’Omnium Cultural a Barcelona el IV Premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà. He dubtat molt i fins aquest moment no m’he decidit a donar-li una certa “publicitat” a la qüestió. No us en sabria dir ben bé el motiu, suposo que en el fons sempre que escric una entrada una mica auto-referencial m’acabo sentint, d’alguna forma, malament. Finalment m’hi he decidit i aprofitaré per fer una mica d’autobombo del llibre que començarà a ser distribuit (cosa que en poesia no assegura en absolut que estigui present als prestatges) la setmana vinent.
El llibre té el títol de “EL DILEMA DE FAUST“. En l’acte d’entrega del premi vaig tenir l’oportunitat d’intentar explicar el sentit d’aquest Faust i d’aquest dilema en que viu immers. Un dilema no és només la necessitat de triar entre el bo i el dolent, entre el bé i el mal. El dilema, la resolució del dilema, en ètica, és triar entre dues possibilitats igual d’acceptables o igual d’inaccceptables, sent conscients que aquesta tria impedirà que aconseguim les coses bones de l’opció no elegida i ens obligarà a assumir les dolentes de la triada.
El meu Faust ha de triar entre assumir que és a punt d’entrar en una etapa de la vida que ja no dóna per gaire més,  quedar-se assegut al banc d’una plaça de poble, fent un cafè, veient passar els infants, les noies, la vida en definitiva; o bé pactar per obtenir la joventut eterna i una vida no només  abocada a l’hedonisme i el plaer (model faustià clàssic), sinó una vida en la què tot allò pel que va lluitar de jove i que ara és impossible (perquè no tot el que ens va quedar per fer haurà de ser possible) s’acabi fent realitat.
En base a què caldria descartar una de les opcions? Faust no ho fa, Faust no descarta res, només exposa els seus dubtes, els seus neguits i deixa a l’hipotètic lector la possibilitat de fer ell mateix la seva tria personal. Els dos extrems, junt amb l’esmentada impossibilitat de concretar la màxima martipoliana, en els que es mou el dilema al que s’enfronta són dos elements poètics de primer ordre: d’una banda aquest Faust té molt present allò que ens diu Leonard Cohen quan afirma “he vist el futur: és un crim” i de l’altre no deixa de certificar que la nostra tardor, la seva tardor ja duu l’hivern dins seu.
“El dilema de Faust” serà el meu sisè llibre “en paper”, un fet que, si m’ho haguessin dit quan fa tot just tres anys vaig publicar Els murs de l’odi, hauria considerat poc menys que impossible.

Per cert, la portada, és d’Olga Xirinacs per a qui només tinc paraules d’agraïment, i que ens va oferir, en l’acte que també incloïa l’entrega del premi de narrativa que duu el seu nom, unes quantes i valuoses reflexions sobre el paper dels blocs en la difusió de la poesia, tant per bé com per mal.

L’udol desesperat del licantrop

L’UDOL DESESPERAT DEL LICANTROP

Heu-lo aquí, somicant  a la vora d’un riu
sense aigües que el transitin,
intuint entre sanglots un futur fet
solament de silencis. Va plorar, ahir.
I plorarà demà per la desesperança
que es precipita en la forma imprecisa
del seu món. El món que l’ha fet de la manera
que és ara. La pluja no rentarà
cap ni un dels pecats pels que compleix
una tal penitència, ni esbravarà els motius
de la seva pena immensa, d’aquest
patir feixuc esdevingut, amb tot,
raó de vida. Aviat vindrà la nit
i amb ella el ple de lluna, al llindar del seu bosc,
transformarà la indiferència en fosc udol.