ELS SUBTILS MATISOS DE LES CONSONANTS SÀNSCRITES
Deixa un comentari– Un munt de consonants aspirades, és a dir, pronunciades simultàniament que una lleu – però audible – i ressonant expiració: kha, gha, xha, tha…
– Quatre lletres desconegudes en català, que es pronuncien amb la punta de la llengua tocant la zona més avançada del paladar: *ta, *tha, *da i *dha.
Aquestes són algunes de les consonants de l’alfabet sànscrit que s’afegeixen a les del català.
En conseqüència, les possibilitats d’utilitzar i de distingir sons consonàtics distints entre ells augmenten en més del 50%, ja que passen dels 21 fonemes del català als 33 del sànscrit.
La seva abundància de recursos fonètics explica, en bona part, perquè el sànscrit és una llengua de gran riquesa i d’extrema precisió. Es tracta d’un idioma idoni per a descriure tota mena de fenòmens naturals i científics, de pensaments filosòfics, de sentiments i de vivències.
De fet, al llarg dels mil·lennis, ara mateix i, també, amb màxima probabilitat, en el futur, la fecunditat i l’exactitud del sànscrit són fonament, estructura i estímul per a la recerca més profunda i per a la creativitat més expansiva.
El propi nom de la llengua ja posa de relleu aquesta excel·lència: la paraula “samskrita-” – “sànscrit” en… sànscrit! – està composta pel prefix “sam” – que, en aquest cas concret, vol dir “plenitud” i intensifica el sentit del mot que acompanya – i pel participi del verb “kri” – és a dir “fet” del verb “fer” – i significa refinat, perfeccionat, acabat, etc…
(Oi que era força previsible que fos precisament el sànscrit la llengua que millor explica el sentit de la paraula que el designa?)