Chào ông Viêt Nam

Somriure, sí, somriure i escoltar amb total placidesa aquesta cançó interpretada meravellosament per Madeleine Peyroux. Una cantant nascuda a Athens, estat de Georgia, USA  (01.01.1973) enamorada del blues i fins i tot si tanques els ulls pots recordar a Billie Holiday. Va viure primer a Brooklyn, després a California del Sud i finalment va marxar a Paris amb la seva mare, on va començar la seva carrera com a cantant i compositora.

Fotografia. Bagan. Temple Htilominlo Pahto. Somriure.

— Somriure, malgrat tenir el cor trencat, i comences a plorar, i els nuvols no et deixen veure la lluna ni el color blau del cel; somriure per enfrontar-te a les pors ……..

Smile though your heart is aching 
Smile even though it’s breaking 
When there are clouds in the sky, you’ll get by 
If you smile through your fear and sorrow 
Smile and maybe tomorrow 
You’ll see the sun come shining through for you 

Light up your face with gladness 
Hide every trace of sadness 
Although a tear may be ever so near 
That’s the time you must keep on trying 
Smile, what’s the use of crying? 
You’ll find that life is still worthwhile 
If you just smile 



That’s the time you must keep on trying 
Smile, what’s the use of crying? 
You’ll find that life is still worthwhile 
If you just smile

Fotografia: De camí a Puig de Randa – Llucmajor.

L’afectat de diglòssia 
Bartomeu Fiol
(Palma 12.11.1933-08.08.2011)

Una llengua que no es parla
és una morta que hom recorda

com un cendrer curull de cendra
com un celatge que s’enyora
com un arbre que s’acopa
com una veu que no se sent
com un verger que no se cela
com un comerç que no es practica
com una llar deshabitada
com una núvia aperduada
com una pena sanglotada
com una tarda soterrada
com una mort allargassada
com una vida dislocada
com una amor o una retòrica

senzillament mal enfilades. 

de ‘Contribució de bàrbars’ (1980)
Paraula de Poeta. Col.lecció Poemes Essencials, núm. 2 (Palma, Govern de les Illes Balears, 2000) 

He quedat perplexa en llegir aquest article de’n Sebastià Alzamora. I heus ací un resum:

Molta gent en el funeral pel poeta Bartomeu Fiol, però no hi va haver, en canvi cap representant de les màximes institucions d’autogovern de les Balears, ni de Catalunya.
Una solitària excepció: Joan Rotger, en solitari. Ni el PP, ni el PSOE, ni el PSM, ni Esquerra, ni Convergència per les Illes, ni una mostra de condol per part de la Generalitat de Catalunya. Res de res. Zero. Les paraules que li va dedicar Baltasar Porcel com una mena d’epitafi: Si Bartomeu Fiol escriu tot sol, si camina tot sol, en paga les conseqüències igualment tot sol.

Ara: el problema no l’ha tingut ni Fiol, com se suposa, ni tampoc nosaltres, els admiradors de la seva obra magnífica, a l’alçada dels millors poetes europeus del nostre temps. No:  El problema el té tota aquesta casta de politicastres menuts i barats, que fan gala i bandera de la seva llastimosa incultura. Per a ells va el pollastre: Bartomeu Fiol va donar-nos a tots motius per sentir-nos orgullosos de ser mallorquins i de xerrar català: ells només ens en donen per sentir vergonya aliena. És una altra pena haver de perdre el temps amb genteta com aquesta, però quan d’ells ja no se’n canti gall ni gallina, Bartomeu Fiol seguirà tenint lectors que freqüentin, agraïts, la seva poesia, que els ajudarà a viure millor. Amb poemes com aquest:

” Per bé o per mal,
tan fidel al seu amo,
el ca no negocia res
amb ningú. ”

Sempre he pensat que el mes d’agost és el temps per el blues, el soul. En Josep Harp és el meu millor mestre i em va recomanar de tornar a escoltar aquest intèrpret, el gran Slim Harpo (11.02.1924-31.01.1970), genuí del blues, soul, de la vora del riu Mississipi a Louisiana nascut a Baton Rouge i mort l’any 1970 d’un atac de cor. 

Rainin’ In My Heart: És una cançó molt versionada, molt.

Buddy Holly, Hank Williams, Tom Jones, Frank Sinatra, Jerry Lee Lewis i molts més.
Però cap, cap versió com la de’n Slim Harpo.
El video que he trobat a You Tube ( he remenat una i una altra vegada ) no és que m’agradi gaire, però la cançó s’escolta molt bé. La harmònica impregna encara més aquesta atmosfera de blues de la cançó.

La fotografia. La seva tomba on els amants del blues deixen les seves harmòniques.

Fotografía: Ametllons verds . De camí a Cala S’Amarador – Mondragó/Santanyí/Mallorca.

FORAVILERS     
Maria-Mercè Marçal  (13.11.1952 Barcelona/Ivars d’Urgell – 05.07.98 Barcelona) 

ai, no la mosseguis,
amic, encara.
 

És época d’estiueg i de viure en tota la plenitud. Aniré publicant poemes que llegeixo, que m’agraden, i música que escolto fins que s’acabi el mes d’agost. Crec que és un període perfecte per escoltar blues tranquil.lament a casa, en mig d’un silenci poc habitual. Poesia i blues ….. emocions, sentiments, placidesa.

La fotografia:  A casa dues velles dames, germanes. Davant el piano, la consola.
Dins el calaix ple de flors i papallones. Mobles nobles que un dia enlluernaven la seva casa al nostre país.

Mentre, continúen els preparatius per el meu proper viatge a Birmània el proper mes de setembre.

Ahir a Madrid, el presumpte autor, ex company de la dona de trenta-vuit anys, ha confessat el crim i ha indicat a la policia on va deixar el cos mort de la dona. Tenia ordre d’al.lunyament per maltractaments. 

Ja vaig escriure en un apunt, el propassat mes de maig,   – clickeu ACÍ-  la desaparició d’una dona a Sabadell i l’home va ser detingut com a principal sospitós, arran les denúncies de la família. El cos no s’havia trobat. I la confirmació de l’assassinat s’ha complert. S’ha trobat aquest cos sense vida de la dona assassinada a ganivetades per el seu ex-company.

I a tots aquells que els agraden les estadístiques veuran crèixer el nombre de víctimes. Morts violentes, cruels, sense sentit i que denunciarem una i una altra vegada.

El meu sincer condol, la tristor i la ràbia d’aquesta violència que no s’atura.

Una flor bellíssima en un petit jardí d’una casa en un país llunyà.

Estic mirant la web de la BBC els aldarulls, les violències, i per damunt de tot, el foc cremant edificis sencers a Croydon. Imatges impactants. Estic escoltant entrevistes i manifestacions; On és el Primer Ministre ? On és l’alcalde ? David Cameron ja ha pujat a un helicòpter des de la Toscana per tornar a Londres, tot just fa uns minuts.
La gent es comuniquen per el mòbil, apareixen de sobte, gent jove de totes les races, gent probablement sense feina i d’altres provocadors i infiltrats, delinqüents, gent sense motivacions, sense veure cap llum al final del túnel. 
Una mort d’un home jove, casat, amb fills, sense feina; aquest és el fet. La policia va disparar sense miraments. Tottenham, Lewisham, Croydon, Enfield ….. Aquesta nit serà llarga, molt llarga.

‘Riots’  que deixen estupefactes als londoners. Paula Ratcliffe, atleta, tuitejant:  L’any vinent donarem la benvinguda a milers de persones. En veure les imatges, jo no vindria a Londres.

És clar que les democràcies occidentals fan aigües; el poble no veu cap futur, ni els joves, ni els seus pares, ni els avis. I els infants ? Tot és diner, corrupcions, individualismes, guanyar i guanyar bons dividends, borses, males politiques, baixada de braços. No, no hi han líders, no hi ha gent forta, ni valenta per redreçar el que està passant.

Preocupant, molt preocupant …… 

És l’esport més popular a Myanmar (antiga Birmània). Com ho podriem explicar ? Un mix entre futbol, dansa, acrobàcies, habilitats. En vaig veure molts de nois i també noies jugant a chinlone, i de vegades també a voleyball, però utilitzant només els peus, els genolls, el pit, no deixar mai caure la pilota a terra.
La pilota és especial i està feta de rotang (canya de Bengala o de l’Índia) o rattan, no confondre amb el bambú.
No és un esport competitiu. Sis jugadors i entre ells un solista que és posa al mig del cercle, i entre tots l’ajuden a que la pilota no caigui al terra.

Els infants juguen ja de ben menuts.
Són uns virtuosos, no hi ha dubte i faríen molta feina en un mig camp dins un equip de futbol. Qui és capaç de jugar la pilota i dominar-la davant aquests xicots ? 
Un molt bon video d’aquest esport, no competitiu, tan peculiar i que els espectadors i espectadores gaudeixen entusiasmats.

La fotografia feta a Bagan. Setembre de 2009. El video d’Anne Murat a Vimeo. Un gran treball.

Fa uns díes en un barri de Madrid. Van trobar els cossos morts d’un home i una dona.
Deien … amb signes de violència. I s’ha confirmat el que es sospitava. Un matrimoni de més de setanta anys. Més de cinquanta vivint en el barri. Ell assassina la dona a ganivetades, i després ha comès suicidi.
El meu sincer condol, i tristor per aquest nou assassinat i una violència absolutament injustificada i cruel. Impossible d’entendre. Denunciar i denunciar.

Unes petites flors trobades en un camí d’un país llunyà.

Una versió extraordinària d’un grup de joves cantant a capella. És la força d’un poble, les seves esperances. Emocionant. Escolteu, emocioneu-vos i a gaudir.
Video d’Anne Murat a Vimeo.

Sí, es treballa en moltes iniciatives que es desconeixen i no apareixen mai als diaris. En els meus viatges a Viêt Nam ja vaig copsar que la majoria de la gent dels pobles, de les muntanyes, de la costa i també de les grans ciutats podíen viure i ser autosuficients.
És aquest un país que no surt gaire a les planes dels diaris. Ells van fent, volen consolidar la seva nació i cultura i veritablement han passat pàgina de totes les diferents guerres que han patit, i que han estat moltes i cruels. 
És clar que és un país on només hi ha un partit, el comunista, al que jo anomeno ‘comunista a la vietnamita’. Cada dia llegeixo notícies de la premsa de Hà Nôi, dos a tres diaris. Hi ha de tot. Però el que llegeixo i crec entendre és que no volen de cap de les maneres ser ‘els tigres d’Àsia’ o el ‘país emergent i potent’. No desitgen de cap de les maneres perdre la reunificació del país, la pau que tanta mort els va causar i que van conquerir l’any 1975. No volen de cap de les maneres que la gent torni a passar gana.
No volen de cap de les maneres ser colonitzats. Desitgen viure en pau, treballar, amb els seus errors i els seus èxits. Però, independents.

Aquest és un video on podeu veure un grup de dones d’un poble, teixidores de bambú. Els asiàtics ténen una habilitat fantàstica en utiitzar els peus per qualsevol feina. 
Una d’elles volia marxar a Taiwan per treballar i guanyar diners, les altres no havíen fet mai aquesta feina. El grup va convèncer a la dona de no marxar, de no deixar a la família, de viure al poble. Ténen una idea molt clara: Una persona sola no fa res, juntes ho aconseguirem.
No han de marxar del poble. És interessant quan van a visitar la fàbrica on fan els acabats i exporten els productes arreu del món. Veuen amb orgull que la seva feina paga la pena i a més reben uns diners necessaris per viure, i no han de marxar fora. Al final del video ja ho podem llegir; les làmpares les podem comprar a Ikea …… 

Fotografia: R.G. Bambú vora del riu Tay