Chào ông Viêt Nam

El presumpte autor s’ha declarat culpable davant la policia, a Granada. Una vegada els tres fills han marxat a escola, ell ha assassinat la dona. No han fet encara la autòpsia.
El presumpte autor ha intentat suicidar-se. No hi havíen denuncies.

Trist, molt trist, i el meu sincer condol. La violència de gènere continúa, i cal continuar també amb la denúncia. 

Les flors de sempre; i sé que en veure-les, els lectors ja saben que una dona ha mort assassinada, violentament, i com quasi sempre, dins a casa, les quatre pareds silencioses.

A casa el moneder de la mare era el lloc on podíem cisar els pocs diners que teníem; ella n’era conscient i deixava fer. El pare estalviaba els diners dins les botes, en un racó d’un calaix ben amagat, sota la roba. Entre els sobres on guardava segells antics, de sobte et trobàves un sobre on hi havíen diners.

Quan feien falta a casa, sempre sabíem que hi havía un raconet on trobar-los, sense interessos, ni comisions de manteniment, ni retencions per la renda. Les quantitats eren netes, reals. És clar que no parlo de grans quantitats, les suficients per anar a comprar un tebeo, agafar el tren per anar a Sitges o el Garraf, anar al cinema Roxy, o Smart, o Spring.

Això sí, la llibreta de La Caixa era present, com a quasi totes les llars catalanes; un raconet més important, si es podía, per si de cas.
Però a casa vivíem el dia a dia i sempre s’ha pensat que els diners guanyats amb el treball eren per poder menjar bé, pagar el lloguer de la vivenda, estiuejar al poble de l’àvia i la mare, al Baix Maestrat, fer excursions per la nostra terra, Pirineus, Montseny, Corredor, Cingles de’n Bertí, Montnegre, en definitiva viure i ajudar a la família.
Un preàmbul per explicar com cisen els bancs i caixes dels nostres estalvis …..
Una llibreta d’estalvis en una caixa; poc a poc el saldo ha anat baixant i baixant, els viatges no són gratuïts, encara que sempre trobo bons preus i amics que m’ofereixen la seva hospitalitat. Queda un saldo de 134,43 Euros.
Despesa per manteniment del compte: 10 Euros.
Cap interès.
0,01 Euros retenció i quan vaig a cancel.lar el compte, 3,34 Euros de manteniment, part proporcional.
Podeu anar restant de l’import inicial.
Diners que m’han cisat per ‘mantenir’ un compte que no els suposa cap despesa; diners que no sé en què els inverteixen; diners que són meus.

Definitivament tornaré al sistema del meu pare; guardadets dins una sabata i no hi hauràn despeses de manteniment. Ja he d’obrir obligatòriament un compte perque el dia 25 de cada mes l’Estat ingressi la pensió, guanyada després de més de 47 anys de treball i pagant.

No em queixo pas; he vist masses situacions injustes, cruels, vergonyants fora d’aquest país. Només cal donar el valor exacte del que tens i no estirar més el braç que la màniga, però no deixar mai de denunciar a tots aquests paràsits que viuen del diner, d’especular, de no fer res més que administrar uns diners guanyats per la gent treballadora. 

Cada dia més, vivim en un món de mentides i mentiders. No saps ja quan diuen la veritat o menteixen; crec que els que manen es creuen ja les seves pròpies mentides. Dir la veritat és necessari, obligat i no s’hi val amagar aquestes veritats amb mentides.
Avui és un dia de mentides … un día amb desfilades i proclamacions en les que no m’hi sento gens, gens identificada. Mai he fet festa avui. Fins i tot quan treballava, no em quedava a casa i anava a treballar. Aquestes hores extres no es poden pagar ….
Jo tampoc acceptaria els diners, treballo avui, perque vull.

Suposo que aquesta llevantada tan impresionant que hem tingut aquests díes, i encara continúa, m’ha fet reflexionar en totes aquestes coses. La pluja, la grisor del cel, el vent, el temporal …… també té la seva denuncia i bellesa. 

Torno a Birmània ara mateix i faré una visita a Viêt Nam; escoltaré música i continuaré amb George Orwell i la seva novel.la ‘Burmese Days’.

Em ve molt de gust deixar aquest video que he trobat …. You Tube no deixa mai de sorpendre’ns. Tot admirant a Boticelli, escoltem la música suau dels vuit cellos, sota la direcció del mateix compositor, el gran Heitor Villa-Lobos, i la seva Bachiana Brasileira numero 5 i qui millor per cantar i interpretar aquesta música que la gran i enyorada Victòria dels Àngels.

Aquest ‘pont’ no ha estat com tú haguéssis desitjat ? Doncs escolta aquesta música i les emocions i el plaer et feran tornar la pell de gallina.

Un gaudi, una bellesa.

Vaig a fer un ‘replay’ ara mateix.

Juliol de l’any 2006; m’agrada aquesta fotografía.
Segurament és d’un aquells moments en que les persones arriben a la felicitat.
L’Andreu regant l’hortet, les flors, la terra; l’Encarna mirant el mòbil per si hi ha un missatge de les filles o nets; la jove fent un tractament de bellesa al fill de l’Encarna i l’Andreu.

Silenci, natura, moments de placidesa, en família. Instants que recordes.
L’Encarna ens ha deixat, jove encara. L’Andreu no ho entén encara i el seu desconsol és immens. El fill gran perd la mare i estarà un bon temps com aïllat, i la jove treurà forces d’on calgui perque aquesta placidesa d’aquest moment no es perdi i no s’aturi.
 

-Finestra –

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,

sembla que voli endins de la meva alegria;

però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,

– –  ai, que lluny va ! 
      
– Màrius Torres –


No, no és un bon día, però els díes amb cel clar vindràn i les orenetes passaran molt a prop d’un raconet del Montseny. 

La segona part del video. Novament escric una petita traducció, resumida, de les paraules dels orfes ( …. vull llegir la resta de l’article … )

El temps no s’atura i unes eleccions absolutament enganyoses i vergonyoses tindràn lloc en aquest país el proper dia 7 de novembre.
També la Junta Militar va celebrar un referèndum per aprovar la ‘seva’ constitució i no va tenir cap mirament ni sensibilitat per celebrar-lo tot just després del cicló Nargis. Les urnes també hi eren en els pobles desapareguts, prop dels cossos morts de la gent.

Des de fa més d’una dècada els drets humans són violats impunement en aquest país sense que ningú els aturi. Ara el grup HRW, Human Right Watch, important, seriós, està promovent una comisió a les Nacions Unides anomenada ‘Interntional Comission of Inquiry for Burma’. Els primers països que s’hi han implicat …. Austràlia, Txèquia, Hungria, Eslovàquia, Regne Unit, EE.UU., Holanda …. poquets.

En la presa de posessió de president de les Filipines, Iquino, un representant de HRW li va escriure una carta on es pot llegir :

En el seu primer dia com a President de les Filipines, vostè va dir que no pot haver-hi reconciliació sense justícia, i aquestes paraules són veres a Birmània on vostè sap que s’està permetent injustícies, morts, violació dels drets humans continuament no tan sols del govern de la junta militar sino també dels petits grups militars ètnics de les fronteres. Si vostè utilitza aquestes paraules per retornar les llibertats a Birmània, ferà honor al seu nom i a la seva mare, Presidenta Corazón Aquino, que tan va lluitar i ajudar aquest país.

Els orfes continúen sobrevivint com poden, trobant restes humanes arreu.
Si la tempesta fos una persona, la mataria, perque ha fet desaparèixer a tota la meva família.

Un nen amb mirada trista, de deu anys:
Quatre persones de la meva família van morir. Enyoro a la mare.
En quin moment l’enyores ?
Quan menjo, perque era ella que em donava de menjar. I ara no tinc a ningú que em pugui donar arròs.

Més de 150.000 morts, més de dos mil.lions de persones sense sostre, collites perdudes, ni se sap el nombre de ferits ni el nombre de desplaçats. Molts, moltíssimes infants orfes amb greus problemes psicològics.
Centenars de presoners, birmans, amb sentències fermes entre 30 i 60 anys, per haver organitzat ajuts per la població afectada, entre ells l’actor Zarganar, el més famós del país i un periodista esportiu, el més llegit, i que de ben segur hagués xalat ser a Sud-àfrica.
I també el periodista Hla Hla Win, que amb la seva càmera, amagat i sempre vigilant, va fer de periodista, la seva feina, el que tots hauríen de fer … denunciar com està el delta de l’Irrawaddy un any després del cicló Nargis.
L’enemic més destructor que el Cicló Nargis són les càmeres. Manifestacions del govern dels generals de la Junta Militar.
Va poder enviar el rodatge fora del país i la cadena Channel 4 del Regne Unit va passar el documental. Ha rebut premis, és impactant; és la realitat; és la veritat; una catàstrofe amagada per el mateix Govern del seu propi país; oblidada; ningú vol denunciar obertament tot el què va passar i el que està passant

Hla Hla Win va ser descobert per la policia del govern birmà i avui és un dels més de 2000 presoners polítics. Ell i l’altre periodista autors del documental pateixen condemnes de 27 i 13 anys respectivament, per fer de periodistes, per dir la veritat.
Un govern que va rebutjar rebre cap ajut; només alguna ONG té autorització de ser-hi, però perque accepta ser sota les ordres de la Junta Militar. I ara davant unes eleccions ni tan sols aquestes ONG poden continuar treballant i ajudant a la gent. Han de marxar.
Aquest video és la primera part del documental ”Orphans of Burma’s Cyclone”.
Algunes traduccions dels texts que aparèixen en anglès; les manifestacións dels infants (en un petit reum), les trobareu si llegiu la resta de l’apunt.

 
Es dur viure a Birmània,i encara més si ets orfe. Mentre la gent moria, els generals continuàven amb el seu dia a dia, festes, recepcions, com si res passés al seu entorn, al seu poble. Volem menjar, demana la gent als soldats i autoritats. Això ja vindrà, ara només som aquí per veure què ha passat.
Plovia molt, el vent era molt fort, tot era fosc. Ens vam refugiar a l’esglèsia. Però el sostre va volar i tothom corria. Van morir tots els meus familiars. Jo només demanava a Déu que parés el vent. Vaig poder pujar a dalt d’un munt de deixalles.
Aquesta família de tres germans, el gran, la noia i el petit, durant la tempesta els van separar.
I els vostres Pares ? Ells es van quedar a casa preocupats per prepar-nos menjar, per no passar gana i no ens faltés. Després van morir, l’aigua se’ls va emportar. No sabem on són els seus cossos. La gent del poble ens ha dit que el cos del pare és entre la brossa a la platja.
Tenen 14 i 16 anys i han perdut a la mare. Era amb uns amics i de sobte es van trobar dins l’aigua nedant. La mare els va dir que les seves filles eren en algún lloc i havia d’anar a salvar-les. No va poder sortir de l’aigua.
Aquesta nova família de tres, germà gran, germana mitjana, fan de pares del petit.
La mare guanyava diners portant aigua potable a les cases. Amb els diners ens podia comprar menjar, i galetes i llaminadures. La gent del poble els ha deixat una petita casa per viure.
Què mengeu ara ? No tenim molta cosa; arròs i peix assecat, però de vegades tenim una mica de diners i comprem menjar com abans i el cuinem a casa.
Què voleu ser de grans ? No ho sé pas. Sí, pescar crancs. Quan pesca crancs, jo els cuino amb arròs per nosaltres i el nen petit.

En un proper apunt trobareu el segon video i en un tercer l’últim.

El que trobo inadmisible és com les oficines de diaris independents són tancades, o la Junta Militar ha iniciat ja uns atacs cibernètics als diaris digitals i cada dia tinc més problemes per poder accedir-hi. Ser periodista vol dir fer la seva feina i informar de lo bò i dolent, i com els metges, ‘salvar’ vides si és precís.
Els diferents boicots envers a aquests país no han servit de res; continúen aïllats, fora del món. Després del meu viatge de més de dues setmanes l’any passat, no vaig copsar res de nou, cap millora, ens el contrari, una pobresa creixent i el turisme no és la solució. El poble necessita un ajut urgent i important i aquí els turistes, els viatgers podem ajudar; explicar la veritat, publicitar el que hem vist i omplir les maletes amb les experiències viscudes i deixar de banda els regalets turístics.
Com a éssers humans, hem de fer que les persones que viuen en aquest país tan i tan meravellós i hospitalari no sigui oblidat i deixat de la mà de Déu …. No és aquesta la tasca a fer per els periodistes ? Denunciar, denunciar, informar, informar.

Avui fa 15 anys i 78 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

L’any passat vaig ser a Hà Nôi durant unes dues setmanes, tranquil.lament, gaudint de la Ciutat, dels amics, de la convivència, d’un viatge a Ha Long.
A Hà Nôi mirant encuriosida com anàven treballant per poder acabar tot el que era previst per commemorar ara, enguany, el seu mil.lenni.

Vaig anar fent fotografíes a dojo … i avui mentre llegia un diari vietnamita, em trobo amb un article dedicat a l’Uncle Quy, un sabater dels anys 50 i reconvertit en gravador d’inscripcions i dibuixets en fusta, plàstic, ceràmica i fins i tot en els bolígrafs.

Les fotografíes em van fer recordar alguna que tinc dins el meu arxiu i … VOILÀ …

Jo vaig voler fotografiar el tronc de l’arbre, un banian espectacular, al costat del llac Hoan Kiem, i apareix l’Oncle Quy a qui jo ni coneixía ni sabía de les seves habilitats artesanals.

L’any 1950 no tothom podia comprar sabates ni en portàven; així que el sabater Quy va haver de deixar la seva professió. Després de guanyar la batalla de Dien Bien Phu, l’Oncle Ho Chi Minh va decidir que tothom havia de portar sabates i amb el cautxu es van fabricar unes xancletes, que avui encara es porten, i que tothom anomena ‘xancletes Ho Chi Minh’.

D’aquests gravadors tan especials a Hà Nôi n’hi havien molts, però avui sembla que només és l’Uncle Quy que pot fer aquesta feina. Cada dia, des de fa 50 anys, seu tranquil.lament sota el banian, a partir de 2/4 de 8 del matí fins a les 6 de la tarda, esperant els clients.
Té la seva caixete d’eines on es pot veure un tornavís i uns petits ganivets especials per poder fer els minúsculs gravats.
Depèn de la dificultat, pot cobrar entre 3.000 a 10.000 dongs ( 15 a 35 cèntims d’euro). En un mes pot guanyar un milió de dongs – 40 Euros -.

La feina de cada día el fa sentir viu, alegre. Viu amb la seva dona i dues filles i té quatre fills més a l’estranger. No té problemes econòmics, i he de dir també que les necessitats de la gent no són ni de bon tros les que tenim a occident.
La seva dona li porta el dinar i moltes vegades mengen plegats sota l’ombra d’aquest imponent banian.

També és un bon espai per trobar-se amb els amics, petar la xerrada, fer una partideta d’escacs i tornar a casa seva content de la feina feta.

I jo, que la curiositat em pot, ni tan sols em vaig apropar a veure a l’Oncle Quy ! Ara tindría els meus bolígrafs amb una inscripció o un dibuix! 
Passejant per el meu arxiu de fotografíes, quasi sempre em trobo amb veritables sorpreses.

Sí, avui comencen les commemoracions del mil.lenni d’aquesta Ciutat que em va seduïr i encara avui la seducció continúa.

Fins el dia 10 d’octubre, la Ciutat serà una festa, sense perdre aquest aire de poble-ciutat. 

Us deixo aquest link i us recomano d’entrar-hi i veure aquesta imatge de la Ciutat.

                        

http://www.hanoi1000.vn/

Podeu apropar-vos tant com vulgueu i escoltar la música fent un senzill ‘click’ a baix a la dreta. La cançó Nho’ Mùa Thu Hà Nôi, és molt popular i el seu compositor encara més; Trinh Công So’n. Amb l’ajut del diccionari puc traduïr el títol d’aquesta música:
Enyorar el temps de tardor de Hà Nôi.

La imatge és del centre de Hà Nôi i es veu el llac Hoan Kiem. Podeu moure la imatge i ‘visitar’ virtualment el centre de la Ciutat. Els vietnamites són uns fotògrafs magnífics i aquest és el treball de’n Duong Vi Khon i de’n Trung Dung. Van fer 1.000 fotografíes i durant 24 hores les van processar per fer una sola imatge digital. És la fotografía de Viêt Nam més gran que mai s’ha fet.
Després de veure el resultat ja estan treballant per fer-ne més. Els joves són els grans protagonistes d’aquestes celebracions.

Sí, puc veure la farmàcia de la cantonada, però els arbres m’impideixen veure la meva gelateria preferida ”Fanny”.  L’edifici amb el rel.lotge és Correus, i al costat mateix es pot veure la plaça on està situada l’escultura gegant del fundador de la Ciutat, l’Emperador Ly Thai To. Aquest llac i el parc és una bellesa i és un dels més de vint llacs que hi han dins la Ciutat. La petita pagoda de la Gran Tortuga construïda al secle XIX en mig del llac. Més enllà es pot veure el West Lake, el llac de l’Oest, el més gran de la Ciutat.

Arxiu : L’autopista d’entrada a la Ciutat és a punt, i  podem veure en la fotografía com les bicicletes i els scooters hi circulen; un carrer del barri antic engalanat amb banderes i fanals de colors, i acabant les instal.lacions de luminotècnia davant el Teatre de l’Opera .

Avui comencen les celebracions. Per molts anys de pau Hà Nôi !