Chào ông Viêt Nam

A casa el moneder de la mare era el lloc on podíem cisar els pocs diners que teníem; ella n’era conscient i deixava fer. El pare estalviaba els diners dins les botes, en un racó d’un calaix ben amagat, sota la roba. Entre els sobres on guardava segells antics, de sobte et trobàves un sobre on hi havíen diners.

Quan feien falta a casa, sempre sabíem que hi havía un raconet on trobar-los, sense interessos, ni comisions de manteniment, ni retencions per la renda. Les quantitats eren netes, reals. És clar que no parlo de grans quantitats, les suficients per anar a comprar un tebeo, agafar el tren per anar a Sitges o el Garraf, anar al cinema Roxy, o Smart, o Spring.

Això sí, la llibreta de La Caixa era present, com a quasi totes les llars catalanes; un raconet més important, si es podía, per si de cas.
Però a casa vivíem el dia a dia i sempre s’ha pensat que els diners guanyats amb el treball eren per poder menjar bé, pagar el lloguer de la vivenda, estiuejar al poble de l’àvia i la mare, al Baix Maestrat, fer excursions per la nostra terra, Pirineus, Montseny, Corredor, Cingles de’n Bertí, Montnegre, en definitiva viure i ajudar a la família.
Un preàmbul per explicar com cisen els bancs i caixes dels nostres estalvis …..
Una llibreta d’estalvis en una caixa; poc a poc el saldo ha anat baixant i baixant, els viatges no són gratuïts, encara que sempre trobo bons preus i amics que m’ofereixen la seva hospitalitat. Queda un saldo de 134,43 Euros.
Despesa per manteniment del compte: 10 Euros.
Cap interès.
0,01 Euros retenció i quan vaig a cancel.lar el compte, 3,34 Euros de manteniment, part proporcional.
Podeu anar restant de l’import inicial.
Diners que m’han cisat per ‘mantenir’ un compte que no els suposa cap despesa; diners que no sé en què els inverteixen; diners que són meus.

Definitivament tornaré al sistema del meu pare; guardadets dins una sabata i no hi hauràn despeses de manteniment. Ja he d’obrir obligatòriament un compte perque el dia 25 de cada mes l’Estat ingressi la pensió, guanyada després de més de 47 anys de treball i pagant.

No em queixo pas; he vist masses situacions injustes, cruels, vergonyants fora d’aquest país. Només cal donar el valor exacte del que tens i no estirar més el braç que la màniga, però no deixar mai de denunciar a tots aquests paràsits que viuen del diner, d’especular, de no fer res més que administrar uns diners guanyats per la gent treballadora. 

Cada dia més, vivim en un món de mentides i mentiders. No saps ja quan diuen la veritat o menteixen; crec que els que manen es creuen ja les seves pròpies mentides. Dir la veritat és necessari, obligat i no s’hi val amagar aquestes veritats amb mentides.
Avui és un dia de mentides … un día amb desfilades i proclamacions en les que no m’hi sento gens, gens identificada. Mai he fet festa avui. Fins i tot quan treballava, no em quedava a casa i anava a treballar. Aquestes hores extres no es poden pagar ….
Jo tampoc acceptaria els diners, treballo avui, perque vull.

Suposo que aquesta llevantada tan impresionant que hem tingut aquests díes, i encara continúa, m’ha fet reflexionar en totes aquestes coses. La pluja, la grisor del cel, el vent, el temporal …… també té la seva denuncia i bellesa. 

Torno a Birmània ara mateix i faré una visita a Viêt Nam; escoltaré música i continuaré amb George Orwell i la seva novel.la ‘Burmese Days’.