Chào ông Viêt Nam

Més de 150.000 morts, més de dos mil.lions de persones sense sostre, collites perdudes, ni se sap el nombre de ferits ni el nombre de desplaçats. Molts, moltíssimes infants orfes amb greus problemes psicològics.
Centenars de presoners, birmans, amb sentències fermes entre 30 i 60 anys, per haver organitzat ajuts per la població afectada, entre ells l’actor Zarganar, el més famós del país i un periodista esportiu, el més llegit, i que de ben segur hagués xalat ser a Sud-àfrica.
I també el periodista Hla Hla Win, que amb la seva càmera, amagat i sempre vigilant, va fer de periodista, la seva feina, el que tots hauríen de fer … denunciar com està el delta de l’Irrawaddy un any després del cicló Nargis.
L’enemic més destructor que el Cicló Nargis són les càmeres. Manifestacions del govern dels generals de la Junta Militar.
Va poder enviar el rodatge fora del país i la cadena Channel 4 del Regne Unit va passar el documental. Ha rebut premis, és impactant; és la realitat; és la veritat; una catàstrofe amagada per el mateix Govern del seu propi país; oblidada; ningú vol denunciar obertament tot el què va passar i el que està passant

Hla Hla Win va ser descobert per la policia del govern birmà i avui és un dels més de 2000 presoners polítics. Ell i l’altre periodista autors del documental pateixen condemnes de 27 i 13 anys respectivament, per fer de periodistes, per dir la veritat.
Un govern que va rebutjar rebre cap ajut; només alguna ONG té autorització de ser-hi, però perque accepta ser sota les ordres de la Junta Militar. I ara davant unes eleccions ni tan sols aquestes ONG poden continuar treballant i ajudant a la gent. Han de marxar.
Aquest video és la primera part del documental ”Orphans of Burma’s Cyclone”.
Algunes traduccions dels texts que aparèixen en anglès; les manifestacións dels infants (en un petit reum), les trobareu si llegiu la resta de l’apunt.

 
Es dur viure a Birmània,i encara més si ets orfe. Mentre la gent moria, els generals continuàven amb el seu dia a dia, festes, recepcions, com si res passés al seu entorn, al seu poble. Volem menjar, demana la gent als soldats i autoritats. Això ja vindrà, ara només som aquí per veure què ha passat.
Plovia molt, el vent era molt fort, tot era fosc. Ens vam refugiar a l’esglèsia. Però el sostre va volar i tothom corria. Van morir tots els meus familiars. Jo només demanava a Déu que parés el vent. Vaig poder pujar a dalt d’un munt de deixalles.
Aquesta família de tres germans, el gran, la noia i el petit, durant la tempesta els van separar.
I els vostres Pares ? Ells es van quedar a casa preocupats per prepar-nos menjar, per no passar gana i no ens faltés. Després van morir, l’aigua se’ls va emportar. No sabem on són els seus cossos. La gent del poble ens ha dit que el cos del pare és entre la brossa a la platja.
Tenen 14 i 16 anys i han perdut a la mare. Era amb uns amics i de sobte es van trobar dins l’aigua nedant. La mare els va dir que les seves filles eren en algún lloc i havia d’anar a salvar-les. No va poder sortir de l’aigua.
Aquesta nova família de tres, germà gran, germana mitjana, fan de pares del petit.
La mare guanyava diners portant aigua potable a les cases. Amb els diners ens podia comprar menjar, i galetes i llaminadures. La gent del poble els ha deixat una petita casa per viure.
Què mengeu ara ? No tenim molta cosa; arròs i peix assecat, però de vegades tenim una mica de diners i comprem menjar com abans i el cuinem a casa.
Què voleu ser de grans ? No ho sé pas. Sí, pescar crancs. Quan pesca crancs, jo els cuino amb arròs per nosaltres i el nen petit.

En un proper apunt trobareu el segon video i en un tercer l’últim.

El que trobo inadmisible és com les oficines de diaris independents són tancades, o la Junta Militar ha iniciat ja uns atacs cibernètics als diaris digitals i cada dia tinc més problemes per poder accedir-hi. Ser periodista vol dir fer la seva feina i informar de lo bò i dolent, i com els metges, ‘salvar’ vides si és precís.
Els diferents boicots envers a aquests país no han servit de res; continúen aïllats, fora del món. Després del meu viatge de més de dues setmanes l’any passat, no vaig copsar res de nou, cap millora, ens el contrari, una pobresa creixent i el turisme no és la solució. El poble necessita un ajut urgent i important i aquí els turistes, els viatgers podem ajudar; explicar la veritat, publicitar el que hem vist i omplir les maletes amb les experiències viscudes i deixar de banda els regalets turístics.
Com a éssers humans, hem de fer que les persones que viuen en aquest país tan i tan meravellós i hospitalari no sigui oblidat i deixat de la mà de Déu …. No és aquesta la tasca a fer per els periodistes ? Denunciar, denunciar, informar, informar.

Avui fa 15 anys i 78 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.