Dos anys després – Cicló Nargis-Birmània – II part
La segona part del video. Novament escric una petita traducció, resumida, de les paraules dels orfes ( …. vull llegir la resta de l’article … )
El temps no s’atura i unes eleccions absolutament enganyoses i vergonyoses tindràn lloc en aquest país el proper dia 7 de novembre.
També la Junta Militar va celebrar un referèndum per aprovar la ‘seva’ constitució i no va tenir cap mirament ni sensibilitat per celebrar-lo tot just després del cicló Nargis. Les urnes també hi eren en els pobles desapareguts, prop dels cossos morts de la gent.
Des de fa més d’una dècada els drets humans són violats impunement en aquest país sense que ningú els aturi. Ara el grup HRW, Human Right Watch, important, seriós, està promovent una comisió a les Nacions Unides anomenada ‘Interntional Comission of Inquiry for Burma’. Els primers països que s’hi han implicat …. Austràlia, Txèquia, Hungria, Eslovàquia, Regne Unit, EE.UU., Holanda …. poquets.
En la presa de posessió de president de les Filipines, Iquino, un representant de HRW li va escriure una carta on es pot llegir :
En el seu primer dia com a President de les Filipines, vostè va dir que no pot haver-hi reconciliació sense justícia, i aquestes paraules són veres a Birmània on vostè sap que s’està permetent injustícies, morts, violació dels drets humans continuament no tan sols del govern de la junta militar sino també dels petits grups militars ètnics de les fronteres. Si vostè utilitza aquestes paraules per retornar les llibertats a Birmània, ferà honor al seu nom i a la seva mare, Presidenta Corazón Aquino, que tan va lluitar i ajudar aquest país.
Khin Zaw Latt, pintor, birmà, pinta gent, multituds, ‘Going Home’ tornant a casa, volent reflectir la seva lluita diària i la seva opresió. Tornen a casa, als seus pobles després de tot un dia a Yangon intentant vendre mercaderíes, portar diners, poquets a casa. Trobar una feina ocasional. Pressa per tornar a casa. El barco per creuar el riu Irrawaddy és allà, després caldrà caminar molta estona.
Els orfes continúen sobrevivint com poden, trobant restes humanes arreu.
Si la tempesta fos una persona, la mataria, perque ha fet desaparèixer a tota la meva família.
Un nen amb mirada trista, de deu anys:
Quatre persones de la meva família van morir. Enyoro a la mare.
En quin moment l’enyores ?
Quan menjo, perque era ella que em donava de menjar. I ara no tinc a ningú que em pugui donar arròs.
Un altre orfe, dotze anys, camina per llocs per ell ara desconeguts cercant el que va ser un dia el seu poble.
Aquí hi havia un arbre, una guava que el meu pare va plantar. Quan teníem gana, sempre veníem a la guava per recollir els seus fruits. Ara no tinc res per menjar.
Aquest és el lloc on era la meva escola. Els mestre ens va fer marxar a corre-cuita davant la tempesta que ja teníem a sobre, i ell va ser engolit per l’aigua.
Els monestirs budistes s’han convertit en centres vitals per ajudar a la gent, i ser la veritable oposició al règim dels generals.
La mare i jo vam nedar i jo sota l’aigua podía continuar perque ella m’agafava dels cabells. De sobte una onada gegantina va venir envers nostre i la mare no va poder sobreviure. Jo vaig començar a nedar i nedar i a cridar-la, però la resposta no va arribar mai.
Ara sóc en un monestir, de novici. Tinc menjar i un llit. Però no és aquesta la raó de ser en el monestir. Uns veíns em van dir que si em convertía en monjo podría beneïr l’ànima de la meva mare, i així ella seria feliç en la seva nova vida.
Quatre mesos després del cicló, la data d’aniversari de la revolució dels monjos preocupava a la Junta Militar. Els soldats vigilaven tota la zona cercant les càmeres i vigilant que ningú parlés amb periodistes ( no n’hi havíen). Els nostres reporters van haver de deixar la feina i van tornar a la zona el mes de novembre.
Res havia canviat … sí les collites d’arròs, totes perdudes. Més gana.
La petita família de tres germans vivía al poble, ara de cases amb sostres de plàstic i intentant fer la mateixa vida quan els seus pares eren vius, abans de la tempesta.
Dos germanes orfes s’han vist obligades a acceptar treballar per els soldats recollint la sal. La feina és dura. Més de deu hores i manipulant uns estris pesants sota una calor insuportable.
Si arribem dos o tres minuts tard a la feina, ens despatxen. Fa molta calor i hem d’arriar unes màquines molt pesades. De vegades penso, i que bonic seria ser rica, i així no haver de treballar sota aquesta calor.
Però si no treballem no guanyem diners, i si no tenim diners, no tenim menjar.
Tornen a casa. Dues hores caminant i preparen el sopar. Els pescadors els hi donen peix que ells no volen i que ningú menja.
Com heu pescat tota aquesta morralla ? És el que llencen i nosaltres l’aprofitem. De vegades fins i tot podem cuinar un curry.
Continuarà ….
Avui fa 15 anys i 80 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.