Gran escandalera aquests dies per la difusió d’una fotografia del matrimoni Obama i la família del senyor Rodríguez Zapatero en la que apareixien les seves dues filles -de 12 i 14 anys- a cara descoberta. Davant del fet el pare de les criatures ha apel·lat al dret a la intimitat de les noies i el sainet s’ha
(La sèrie comença aquí) Com que per aquella època jo anava més aviat curt d’armilla vaig copiar-me el disc en una cinta de cassette fins que un bon dia -ja reingressat a la vida civil- em vaig decidir a anar a can Castelló per comprar la versió original. La meva sorpresa va ser quan en demanar “el disc de
Després del forat negre de l’estiu “Enderrock TV” (vegeu aquí) reprèn temporada i ho fa dedicant l’espai principal del programa d’aquesta primera setmana a Anna Roig i L’ombre de ton chien, un grup que jo estimo de manera molt especial (vegeu aquí) i que considero que són la novetat més estimulant i amb més projecció de futur
Ahir, diada de la Mare de Déu de la Mercè, el nombre de visites d’aquestes Totxanes va créixer d’una manera anormal. De primeres vaig atribuir-ho al fet que, en ser festiu a Barcelona, potser hi havia més gent amb temps per escorcollar la blogosfera. Fins que a mitja tarda una bona amiga em va telefonar per preguntar-me quina relació tenia jo amb
El meu apunt d’ahir sobre Leonard Cohen (vegeu aquí) -el primer d’una sèrie de tres o quatre que estic preparant (avisats esteu)- en el que parlava del meu pas per la caserna del Bruc ha merescut un comentari en el meu correu electrònic de Jesús Lladó, mestre de música i palindromista genial, en el que em diu
La primera notícia que vaig tenir sobre Leonard Cohen prové de la meva època militar. Em refereixo a quan feia la “mili” i parlo, per tant, de la segona meitat de 1970 i dels primers mesos de 1971. Jo estava destinat a la caserna del Bruc, davant de l’Escola d’Aparelladors on estudiava (durant uns anys es va recordar la meva presència en algunes classes
Els espectadors del TeleNotícies Migdia d’ahir, diumenge, vàrem rebre una àmplia i detallada informació sobre la finalització, arreu del món musulmà, del període del Ramadà. Per començar ens van oferir imatges i declaracions de musulmans instal·lats a Catalunya que aprofitaven l’ocasió per demanar més i millors espais per al seu culte (em sembla recordar que era a Lleida)
Em llevo una mica més tard del que és el meu costum ja que ahir un bon amic em va convidar a anar al Camp Nou i amb l’excitació pròpia de l’esdeveniment -hi vaig un cop cada dues o tres temporades- em va costar una mica agafar el son. Repasso breument les notícies del dia
De resultes del meu apunt de la setmana passada (vegeu-lo aquí) en el que explicava que després d’una pila d’anys de comprar l’Avui cada dia al quiosc l’A. i jo havíem decidit de fer-nos-en subscriptors em ve a trobar el meu company M. -que és persona entesa en temes de comunicació- per dir-me que no hi dediqui gaires
(La sèrie comença aquí) La central de correus de la plaça Matteotti és un dels pocs edificis del segle XX que les guies turístiques de Nàpols destaquen. L’autor és l’arquitecte Giuseppe Vaccaro, es va inaugurar el 1936 i, certament, tot i ser construïda durant el període feixista -inspirador d’una arquitectura ampul·losa i molt escenogràfica- no
Truquen i obro amb el porter automàtic. És l’Andrés, el xicot que des del dissabte es combina amb nosaltres per fer companyia a mon pare a casa seva després de la caiguda que va patir dies enrere (vegeu aquí). Mentre puja -70 graons sense ascensor- m’acosto a la barana per contemplar l’ull d’escala. Evoco vagament Hitchcock amb la quasi espiral que graons i replans composen sota meu
El procés ja ha començat. I de la millor manera que podíem desitjar: amb contundència, de manera endreçada i posant els feixistes en el lloc que els toca. És a dir, al racó de les andròmines. Arenys de Munt ha estat el primer graó. Berga serà el següent. I una pila de pobles a continuació. Ara el
El Corso Garibaldi és un carrer no gaire ample, costerut i ple de bars i botigues de records. És l’eix principal del centre històric d’Otranto, la ciutat situada més a l’orient d’Itàlia i un dels punts de major efervescència turística de la península salentina, el taló de la bota italiana. Són quarts de sis de la tarda del dimarts 18
Tres anys després (vegeu aquí) mon pare ha tornat a caure. Ara, però, amb conseqüències més greus ja que s’ha fracturat l’os del nas. Des d’ahir el tenim a casa, força desorientat, abatut, amb la cara plena d’hematomes i els narius obturats per un aparatós tap que li estabilitza la lesió. Això, entre altres molèsties, l’obliga a combinar durant uns dies les feines
Abans d’ahir va ser el primer dia que vàrem rebre a casa el diari Avui com a subscriptors. Ja vaig exposar aquí mateix l’any passat les meves reticències a subscriure’m a publicacions perquè en la majoria dels casos arriben als quioscos abans que a les llars de les persones que s’hi han compromès. Si repasseu l’apunt veureu que les meves reticències es referien bàsicament a les