Totxanes, totxos i maons

Ahir, diada de la Mare de Déu de la Mercè, el nombre de visites d’aquestes Totxanes va créixer d’una manera anormal.

De primeres vaig atribuir-ho al fet que, en ser festiu a Barcelona, potser hi havia més gent amb temps per escorcollar la blogosfera. Fins que a mitja tarda una bona amiga em va telefonar per preguntar-me quina relació tenia jo amb l’embolic dels informes encarregats l’any 2007 per la Generalitat (vegeu aquí).

Sembla que un dels informes més polèmics és una llista de periodistes i opinadors classificats en funció de la seva afinitat ideològica, o no, amb el règim actual i que l’autor d’aquest excitant treball és un tal Josep Isern i Diego amb el qual puc assegurar que no m’uneix cap mena de parentiu.  (n’hi ha més)

La trucada de la meva amiga em va posar sobre la pista d’on podia venir l’inusual èxit estadístic del Bloc. Per comprovar les meves sospites vaig escriure “Josep Isern” a la finestreta de cerca de Google i en la llista d’enllaços que em va donar resulta que el meu nom compartia protagonisme amb els senyors Josep Isern Prudencio, Josep Isern Triedu i Josep Isern Diego en la part alta de la selecció.

A continuació vaig provar una altra cerca més precisa amb “Josep Isern Diego” i, com per art de màgia, tots els comparses vàrem desaparèixer de la pantalla i va quedar l’autèntic protagonista del sainet (o, si més no, un dels protagonistes; almenys el que ha donat la cara).

Sobre aquest poc edificant afer dels estudis i informes que el Parlament ha tret a la llum poca cosa tinc per aportar. En tot cas, si m’he de centrar en el document que ha posat el nom de l’altre Isern en les pàgines dels diaris, em limitaré a dir que un servidor, com qualsevol ciutadà mínimament informat, no necessita que li facin cap informe pericial per saber per on patina la classe periodística i tertuliana de casa nostra.

Són els avantatges de viure en un país petit com el nostre: tothom sap de quin peu calça l’altre. O gairebé, vaja.

Dit tot això, si vostè que ara em llegeix és dels que varen entrar ahir en aquestes Totxanes per primera vegada buscant-hi -equivocadament- marro i marrons consideri’s benvingut a la colla.

I ja li aviso que, si no hi ha temes més peremptoris que m’obliguin a alterar el programa, demà continuaré parlant sobre Leonard Cohen. Una sèrie que aniré combinant amb el meu àlbum d’impressions d’aquest estiu pel sud d’Itàlia.

—————————————————————————————–

(Per cert, si a algú li fa gràcia saber coses d’altres Iserns -tampoc emparentats amb mi però idèntics de nom i cognom- que faci click aquí i també aquí. No és res de l’altre món, però és curiós…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!