Totxanes, totxos i maons

El meu apunt d’ahir sobre Leonard Cohen (vegeu aquí)  -el primer d’una sèrie de tres o quatre que estic preparant (avisats esteu)- en el que parlava del meu pas per la caserna del Bruc ha merescut un comentari en el meu correu electrònic de Jesús Lladó, mestre de música i palindromista genial, en el que em diu que uns quants anys després del meu pas pel Regiment Jaén 25 com a “Cabo de Obras”, ell va ser nomenat “Cabo Músico” de la banda del Regiment.

El correu del mestre Lladó em porta a la memòria que els anys 70 i 71 el director de la banda era el capità Escolà, germà del cantant Dodó Escolà sobre el qual ja vaig parlar en aquestes Totxanes (vegeu aquí) ara fa quatre anys quan vaig saber que s’havia mort i, ara que hi penso, crec que la seva memòria hauria de ser recuperada ja que em sembla que va ser el primer cantautor galàctic que vàrem tenir a casa nostra. I en ple franquisme.

Les seves cançons, la seva manera d’actuar i la seva actitud vital –“Aquest Dodó és una mica poca-solta, però fa gràcia perquè és molt de la broma”, deien a casa- el fan mereixedor del títol de Primer Cantant Galàctic de Catalunya i fóra bo que algú agafés la idea de donar-li el reconeixement que sens dubte es mereix. Hi ha un nexe d’unió entre els Sisa, Portet, Oliver, Mas, etc. i el gran Dodó, n’estic segur.

En aquesta època en què sembla que no pot sortir cap disc de cantant català sense que inclogui alguna referència a Francesc Pujols o a Salvador Dalí fóra bo que algú incorporés al santoral galàctic el nom de Dodó Escolà, el germà del capità de la banda de música del Regiment Jaén 25 els anys 70 i 71, quan jo hi vaig fer la “mili”.

(Per cert, el mestre Lladó m’acaba de dir que set anys després, quan ell va vestir de caloio, el capità ja havia ascendit a comandant. El treball sempre obté la seva recompensa, ja se sap).

Parlant de friquis voldria fer esment d’un fet que cada vegada em preocupa més: la baixa qualitat dels textos periodístics i la manca de trellat a l’hora d’escriure’ls.

Fa just mitja hora sentia per Catalunya Ràdio -el Basté ja m’ha acabat els quartos- un periodista que informava sobre la suspensió temporal del toc de queda a Honduras perquè la gent pogués sortir a comprar menjar. La notícia l’ha il·lustrat amb el missatge que anunciava a la població que podien sortir de casa seva.

El que m’ha semblat absolutament inadequat -i mostra que qui ha redactat el text estava pensant en una altra cosa- és l’èmfasi que hi ha posat: “Així, per la ràdio i la televisió nacional, com si fos l’anunci d’una declaració de guerra els  hondurenys han sabut que el toc de queda quedava momentàniament suspès…”

Em pregunto on hi ha el motiu per a la sorpresa, company? Com volies que avisessin al personal? Se t’acut algun mitjà més eficaç que tirar mà dels mitjans de comunicació generals per dir-los que anessin a comprar pa i ous?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!