Totxanes, totxos i maons

Truquen i obro amb el porter automàtic. És l’Andrés, el xicot que des del dissabte es combina amb nosaltres per fer companyia a mon pare a casa seva després de la caiguda que va patir dies enrere (vegeu aquí).

Mentre puja -70 graons sense ascensor- m’acosto a la barana per contemplar l’ull d’escala. Evoco vagament Hitchcock amb la quasi espiral que graons i replans composen sota meu mentre veig l’Andrés com va pujant a poc a poc, ajudant-se amb el passamà.

A mesura que es va apropant m’arriba un so similar al cant d’un grill accelerat que identifico de seguida: és el que fan les rodes de les bicicletes quan giren en l’aire, sense cap obstacle. Efectivament quan enfila el darrer tram de graons veig un Andrés esbufegant que carreteja una bicicleta d’aspecte pesant i sòlid.  Just en aquell instant se’m fa present una imatge de fa més de mig segle.  (n’hi ha més)

Em veig en aquella mateixa escala -un pis més amunt, ja que vàrem començar vivint al tercer- amb sis o set anys i el cap encastat entre els barrots de la barana esperant l’arribada de mon pare que pujava carregat amb la bicicleta que aleshores feia servir com a mitjà de transport.

Com que sabia que jo l’esperava, quan arribava als replans -amb l’entresol i el principal el tercer pis, de fet, era un cinquè (88 graons)- em feia un xiulet que volia dir “Ja vinc, cada vegada queda menys”. Després compareixia davant meu (de vegades al comitè de recepció s’hi afegia el meu germà, que era molt petit) abillat amb la boina i la pellissa, carretejant la caixa d’eines i amb la bicicleta penjada al muscle. Una bicicleta de rodes grans que cantaven exactament com canta la de l’Andrés.

De tot l’equipament ciclista de mon pare recordo que el que més m’agradava eren unes peces metàl·liques primes i elàstiques que es posava a la part baixa de les cames per fixar els pantalons i que quan se les treia jo mirava d’encaixar sense èxit en les meves cametes de nen esquifit i llepafils.

En el cru de l’hivern m’agradava també assistir a la cerimònia de posar-se diaris a la pitrera per alleugerir el fred. Eren exemplars del Diario de Barcelona que mon pare comprava el diumenge -format similar al de l’ABC d’ara, portada amb fotografies de color sèpia…- i que guardava en una pila a l’armari del vàter per, entre altres necessitats, aquesta de protegir-se del vent.

L’Andrés entra a casa, deixa la bicicleta al rebedor i jo torno al segle XXI. Li comento que mon pare va circular uns quants anys en bicicleta per Barcelona i ell em respon que la ciutat deuria ser molt diferent a la d’ara. Una estona després faig un petó a mon pare i me’n vaig cap a casa. Tranquil. Entre ciclistes queda la cosa. Segur que s’entendran…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!