Totxanes, totxos i maons

Els espectadors del TeleNotícies Migdia d’ahir, diumenge, vàrem rebre una àmplia i detallada informació sobre la finalització, arreu del món musulmà, del període del Ramadà.

Per començar ens van oferir imatges i declaracions de musulmans instal·lats a Catalunya que aprofitaven l’ocasió per demanar més i millors espais per al seu culte (em sembla recordar que era a Lleida) i a continuació els redactors del TN varen rematar la feina amb un passeig visual per diverses festes i cerimònies de tancament del mes de dejuni en altres indrets del món.

La llàstima és que, almenys en aquell TN, no es va dir res d’una altra celebració anyal i solemne -el Rosh Hashanah (vegeu aquí), ço és el Cap d’Any jueu- que, ja és mala sort tu, s’esqueia el mateix dia.  (n’hi ha més)

Veient tot aquell desplegament informatiu per un moment em va venir a la memòria el senyor Pepe Garriga (vegeu aquí), aquell xicot amb cara de perpetu mal d’estòmac que durant una temporada va alegrar els nostres noticiaris amb unes cròniques des del Pròxim Orient que, si hagués una mica de justícia en aquest món, haurien de ser estudiades en les facultats de periodisme com exemples d’equilibri i objectivitat.

No sé on és, ara, el senyor Garriga però us asseguro que ahir, veient tant de Ramadà a l’hora del dinar dominical i tan poc (gens, vaja) de l’altra celebració, se’m varen superposar a la memòria dues imatges: la de l’esmentat Pepe Garriga i la d’un anunci de la colònia Varon Dandy de quan jo era petit que acabava dient: “Varón Dandy: Usted se va pero su ambiente queda”.

Vull dir que sembla que ha fet escola, el vailet.

Una estona després en aquell mateix TN dominical se’ns va donar també àmplia informació d’un concert a favor de la pau que s’havia de celebrar a l’Havana. En el cartell d’artistes convidats hi havien els senyors Miguel Bosé i Víctor Manuel, àlies “la colla pessigolla”, tradicionals defensors de totes les col·lectivitats que clamen per les seves llibertats a condició que:
a) estiguin a més de quatre mil quilòmetres de les seves residències
b) de retruc els permetin expressar la seva oposició als perversos Estats Units
c) no atemptin contra “la sacrosanta unidad de España”

Per la tarda, pensant encara en tot això em va venir al cap una cançó de Quico Pi de la Serra que tinc en un àlbum de vinil gravat en directe al Palau dels Esports el febrer de 1976. La cançó es diu “Cuba 75”, rítmicament està molt inspirada en el “son cubano” i, pel que fa a la lletra és un compendi perfecte de l’esperit PSUC de finals dels 70.

“A Cuba s’ha lliurat un batalla / de ferro, sang i dol prenguem l’exemple / del puny que obrí les portes del vell temple / a cops de llibertat i de metralla.  //  Imbècil el qui es pensi que exagero / jo he vist una gent nova i he de dir-ho / me’n fot si a algú li ha de saber greu / a Cuba ja no la para ni Déu.”

Escoltant el que diu en Quico i les actituds del públic que l’acompanya no us serà gaire difícil copsar com entre aquell llunyà febrer de 76 al Palau dels Esports de Barcelona i l’esbroncada a la cantant Noa l’Onze de Setembre no semblen haver passat trenta-tres anys.

——————————————————————————————-

(*) AVÍS: veig que la gent de Go Ear ens fa pagar una mica de peatge per escoltar la música allí penjada. La primera vegada, abans d’escoltar en Quico, us haureu d’empassar un anunci de 20 segons de cervesa. Sembla que en audicions posteriors el missatge ja no torna a sortir. En fi…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!