Totxanes, totxos i maons

De resultes del meu apunt de la setmana passada (vegeu-lo aquí) en el que explicava que després d’una pila d’anys de comprar l’Avui cada dia al quiosc l’A. i jo havíem decidit de fer-nos-en subscriptors em ve a trobar el meu company M. -que és persona entesa en temes de comunicació- per dir-me que no hi dediqui gaires energies perquè aquesta és una batalla que ja està perduda: la premsa de paper -tota la premsa de paper- està abocada a una crisi sense retorn que acabarà amb la seva existència.  (n’hi ha més)

No és pas una elucubració de futur, em diu. Ara ja hi som. Vivim temps convulsos i en els propers cinc anys assistirem a la seva màxima manifestació.

Em sap greu el que diu el company M. perquè per a la gent de la meva generació -i pels més grans encara més- el diari de paper -el de tota la vida, vaja- té una fascinació especial íntimament lligada a la nostra manera de treure el nas per la finestra cada matí per veure com està el món.

Precisament ahir vaig poder veure un parell de casos d’aquest protagonisme que encara avui tenen els diaris.

El primer cas és la notícia que vaig llegir en un mitjà digital en el sentit que Jordi Pujol s’havia donat de baixa com a subscriptor de l’Avui i s’havia passat al Punt. El motiu d’aquesta decisió sembla que és l’enrabiada que va agafar -ell i altres dirigents de Convergència-  per la publicació el diumenge 30 d’agost en la secció de Política d’un article titulat “Tardor calenta a CiU” (vegeu-lo aquí) que signava una enigmàtica Mercè García desconeguda del personal de redacció. (Molt lleig, això, senyor Flo; aquestes coses no haurien de passar…)

El segon cas, també d’ahir, era l’article de pàgina sencera que l’alcalde Barcelona va publicar a El País titulat “En defensa del Raval” i en el qual sortia al pas de la campanya que el “diario independiente de la mañana” va desfermar a finals d’agost contra el senyor Hereu i el seu equip amb unes fotografies d’allò més explícites sobre comerç sexual a la Boqueria.

La llàstima d’això -i que dóna idea de la talla moral de la gent del ram de la política amb qui ens estem jugant els quartos- és que fa bastants mesos l’Avui va publicar un reportatge similar al d’El País tant pel que fa a la duresa de les imatges com a la contundència del text que les acompanyava ambientat al carrer Petritxol. En aquella ocasió la reacció del senyor Hereu no va arribar ni a la desena part de la que ara ha tingut.

En fi… com diu el meu amic M. són temps convulsos per a la premsa de paper. Però a mi em costarà molt que algú em convenci que la resultant de tot plegat és un vector que apunta cap amunt i cap endavant.

Vull dir que em temo que el llençol que en aquesta bugada perdrem serà de dimensions molt considerables.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!