Totxanes, totxos i maons

Abans d’ahir va ser el primer dia que vàrem rebre a casa el diari Avui com a subscriptors. Ja vaig exposar aquí mateix l’any passat  les meves reticències a subscriure’m a publicacions perquè en la majoria dels casos arriben als quioscos abans que a les llars de les persones que s’hi han compromès.

Si repasseu l’apunt veureu que les meves reticències es referien bàsicament a les publicacions periòdiques. És a dir, els setmanaris i les revistes mensuals o de periodicitat més dilatada. No pas la premsa diària de la qual tinc una opinió molt diferent.

Comencem pel principi: sóc lector de diaris des de molt jove i és estrany el dia que no en compro un. Quan anava els vespres a estudiar a l’Escola de Treball -entre 1965 i 1968- ja el portava a la bossa. En aquella època era l’esportiu “Dicen…”, el primer diari que vaig decidir comprar assiduament.  (n’hi ha més)

Després vaig fer el salt cap al Diario de Barcelona, Mundo Diario, Tele-Express, El País, La Vanguardia… fins que un bon dia, cap a la meitat de la dècada dels 80, vaig començar a comprar l’Avui.

En aquella època jo treballava al Departament d’Ensenyament de la Generalitat i em va començar a cridar l’atenció un fet que també he comentat aquí en alguna altra ocasió: Vivíem l’època de les majories clares de CiU al Parlament de Catalunya i, en canvi, una bona part de la gent que passava pel Departament alardejant de pujolista de tota la vida, de convergent fervorós i de catalanista de pedra picada feia gala de llegir o bé El País o, en els casos menys greus, La Vanguardia.

Quan els preguntava per què no compraven l’Avui em deien -fent ganyotes com aquell qui ensuma merda- que era un diari carca, primet i sense cap interès. Que ells eren ciutadans del món i que com El País (o La Vanguardia) res de res. Davant d’aquesta actitud va ser quan vaig decidir que si aquella gentola menystenia l’únic diari en català que aleshores hi havia no deuria ser tan dolent com volien fer-me creure.

De fet -també ho he escrit en diverses ocasions- estic convençut que si cada un dels nombrosíssims catalanistes “de boquilla” que varen sorgir del no res en aquells anys hagués comprat cada dia l’Avui el diari no hauria patit els sotracs econòmics que el varen deixar al caire de la desaparició i que encara ara arrossega com una rèmora de difícil solució.

En conseqüència, no tinc la data exacta però em sembla que puc dir sense gaire marge d’error que ja deu fer un quart de segle que, sense ser-ne subscriptor, cada dia he passat pel quiosc per comprar el meu exemplar de l’Avui.

Després l’atzar va fer que a partir d’octubre de 1989 em convertís en col·laborador habitual del suplement de cultura, cosa que m’ha permès seguir de més a prop encara les diverses vicissituds per les que ha passat el diari.

Des de principis dels 90 per necessitats de la meva feina cada matí rebo els diaris d’informació general que es publiquen a Catalunya. Això, però, no ho he considerat mai com un motiu que justifiqués haver de deixar de fer la meva petita aportació econòmica diària a l’Avui i, per tant, l’he continuat comprant.

Fins al moment present en el qual es combinen dues circumstàncies: per una banda, una situació empresarial complicada en la que qualsevol element que contribueixi a l’enfortiment del diari ha de ser ben rebuda  i, per l’altra, la convicció que des del punt de vista patriòtic català crec que  l’únic diari que es pot llegir sense sentir vergonya aliena és l’Avui.

Per tot això l’A. i jo hem decidit fer confiança al diari d’una manera encara més estreta. Esperem que sigui per molts i molts anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!