Chào ông Viêt Nam

Els díes passen molt ràpidament i només falten sis setmanes per començar el viatge previst al sudest asiàtic. I avui he rebut el butlletí del Poble de l’Amistat de Hà Nôi, i m’ha fet pensar i recordar en els mil.lions de persones afectades per les bombes químiques durant la guerra de Viêt Nam. En la meva agenda hi ha anotat un dia per anar visitar el Poble de l’Amistat,
                          – ací –.
En la categoría d’aquest bloc – Agent Orange-Dioxina-  podeu trobar els apunts que he anat escrivint d’aquest tema, trist, cruel, i injust.

Viêt Nam : El propassat mes de març, el Tribunal Superior de Justícia dels EE.UU. han dictaminat un NO rotund per a cap compensació econòmica al poble vietnamita que va patir els efectes de les bombes químiques anomenades ‘agent taronja/dioxina’ i que sobreviuen com poden.
El mateix senador McCain, presoner durant la guerra i perdedor en les darreres eleccions a la presidència dels EE.UU. ha visitat recentment Vietnam i ha confessat que és del tot injust i ‘irritant’ la decisió del Tribunal. A la fí de la guerra l’any 1975, aproximadament 4.8 mil.lions de persones, civils i soldats, vietnamites van patir els efectes de les bombes quimiques llençades per els B52 i que van causar més de 400.000 morts. Van devastar la terra, els camps, els pobles i els efectes col.laterals són les malformacions genètiques en els naixements d’infants i el càncer que han patit mil.lions de persones. 

Laos : Mil.lions de petites bombes van ser llençades per els americans en terres de Laos, més exactament prop de la frontera amb Viêt Nam on passa l’ anomenat Ho Chi Minh Trail. Laos té el cruel honor de ser el país on van caure més bombes per capita del món. Avui, encara, es compten entre 300 a 400 víctimes/any, majoritàriament, nens/es que han mort o han quedat incapacitats per l’explosió d’aquestes artefactes.
El Govern de Laos ha demanat ajut per poder erradicar i trobar totes aquestes bombes sense explosionar causants de tantes morts, i que són encara dins el seu territori.
El Tribunal  Superior de Justícia dels EE.UU. ha considerat que la producció de dioxina i l’ús de les bombes era un fet legal per lluitar en una guerra ( una guerra, per cert, que mai va ser declarada). Com sempre, una guerra és el sac on van a parar totes les crueltats més grans de forma justificada i sense dret a ser ni jutjats ni penalitzats. 

Es creu que hi han més de 80 mil.lions de bombes sense explotar a Laos. Són les bombres anomenades ‘racimo’ o raïm que es dispersen per la terra i són com petites pilotes de tenis ( i si hem de dir veritats, España, és un dels països principals en la fabricació d’aquest tipus de bombes ).

Sembla mentida que després de tants anys, la guerra va finalitzar l’any 1975, encara avui, els responsables no hagin fet res per netejar la terra de bombes a Laos, Vietnam i Cambodja. Els mateixos governs d’aquests països fan el que poden i poc a poc deixen les terres netes …. però sense l’ajut dels països rics, poca cosa més poden fer.

Les fotografíes que podeu veure a l’arxiu d’aquest apunt poden ferir la sensibilitat, però és la realitat, la veritat.
La fotografia de l’apunt és senzillament una imatge de pau; el mercat de Cai Rang, delta del Mekong.

En Lluís de Taradell en el seu comentari molt assenyat, em diu que enguany Gavarnie el va escopir, però l’any vinent hi pensa anar, però ho ferà des de la vessant d’Ordesa, exactament la Bal de Buixargüelo. L’Antoni de l’Alcúdia, també va fer la travessa sortint del refugi de Goriz i va tornar per Buixargüelos. En Lluís fa excursionisme d’alta muntanya i sap que anar a la bretxa de Roland des de França es un escàndol de gent. Tornem a sortir del poblet de Gavarnie i es pot arribar en cotxe fins el Col de Tentes a 2208 m on hi ha un parking. Aleshores comença la pujada fins el port de Boucharo, entrada natural dels habitants dels pobles prinencs, continuem fins el col de Sarradets a 2589 m. Passem per el refugi del mateix nom i continuem per un camí ben marcat fins la bretxa de Roland. Cal travessar la glacera i curiosament el perill més gran pot ser la gent ! Unes 4 hores per un bon camí, però amb molta gent.
En la fotografia podeu veure molt bé a la dreta el Coll de Boucharo, la muntanya dels Sarradets i la bretxa de Roland. Està feta des de el Prat de la Paille ( en el meu apunt Gavarnie II explico una mica aquest camí per fugir de l’autopista dels turistes per arribar al circ de Gavarnie ).

Però per els amants de l’alta muntanya, canviem una mica l’itinerari. Marxem fins arribar al refugi de Sarradets. La bretxa de Roland esta per sobre nostre i continuem fins arribar-hi, però girem a l’esquerra per una tartera de molta pendent d’uns 300 metres aproximadament. Anar en compte que pot haver-hi perill de desprendiments com un mur que arriba directament fins el Marboré. Comença l’escalada – uns 40 m – de rappel amb corda es el que aconsellen. Durant la primavera es perillós per la presència de la neu. S’arriba a la vessant sud de La Casque i cal continuar fins arribar al cim del Marboré 3248 m. El camí de tornada per la vessant sud-est, més senzill fins arribar al Coll dels Isards i seguir les petjades dels isards per arribar novament a la bretxa de Roland.

Aquestes són excursions d’alta muntanya per a gent preparada, excursionistes de tota la vida, amants de la natura, enamorats dels Pirineus.
Com no he fet aquests camins, no puc explicar-ho millor. He volgut exposar els exemples que a  Gavarnie hi ha lloc per a tothom. La seva bellesa sedueix al turista, a l’excursionista de carmanyola, l’amant de l’alta muntanya, l’escalador, els solitaris, els arriscats, els somniadors, els poetes i senzillament als que ens agrada la natura.

Consells d’ética a la muntanya. Llegeixo :  

Si la muntanya és ja a l’abast de tothom, és necessari que tots hi posem una mica de seny i sentit comú perque continuiï intacta. Un Parc Nacional és un territori excepcional i està protegit per unes reglamentacions. Fora dels parcs aquestes reglamentacions es converteixen en recomanacions :

1 – Porteu el vostre gos lligat, pel bé dels animals salvatges i els llocs de pasturatge. A Gèdre o Gavarnie hi han llocs on es poden deixar els animals domèstics durant les excursions.

2 – No agafeu ni flors, ni fruits, ni minerals, ni insectes. Són part del paisatge, de la terra i si algú al darrera vostre veu que ho fas, tothom ferà el mateix. (Em culpo de transgressora, ja que em vaig atipar de maduixetes …….. però ningú em va veure; prou feina tenía la gent de pujar el camí …. ).

3 – Emporteu-vos la brossa i deixeu el bosc i els prats nets. El camió de recollida d’escombraries no passa per aquests indrets.

4 – No està permès encendre cap mena de foc; perill d’incendi o degradació de la terra.

5 – Mostreu-vos discrets, no crideu ni feu sorolls innecessaris. S’ha de poder escoltar el silenci de la natura.

6 – Acampar no està permès, per preservar la bellesa de l’entorn.

7 – Es pot fer vivac entre les 19:00 i les 09:00 del matí si esteu a una hora dels límits del Parc.

8 – Està totalment prohibit circular en cap vehicle, els 4×4 inclosos. La descoberta de la muntanya es fa a peu, caminant.

9 – No sortiu dels camins assenyalats, ni talleu els llacets, ni vulgueu canviar les dreceres, per no erosionar el sol.

La tornada a Oô per la carretera de Luz a Lourdes fins a l’entrada de l’autopista a Tarbes. Sortida per Montréjeau i Luchon i a caseta. Vaig dormir com una soca.

Arribar al petit poble de Gavarnie durant el mes de juliol i potser fins la segona quinzena d’agost, és barrejar-se entre els centenars o milers de turistes que volen arribar al mateix Circ de Gavarnie.
Només arribar ja es pot veure que és prohibit entrar en cotxe al poble i cal pagar l’aparcament, ben organitzat. 4 Euros. Tot són botigues i petits restaurants amb menús especialment cuinats per els ‘randonneurs’. No és car; per 7 Euros et posen sobre la taula un bon plat de patates fregides amb dos ous estrellats, una amanida de l’hort, formatge i gelat.
Més endavant ens fixem en les mules, cavalls i burrets. Segueixen la tradició dels avantpassats. Arribar fins l’Hotellerie du Cirque a cavall, mula o burret, és fàcil i descansat. Dues hores: 25 Euros. Tres hores: 35 Euros. Si tornes més tard del temps establert, penalització de 15 Euros ¿¿??
És la subsistència dels habitants d’aquest poble. Jo segueixo caminant per el camí o autopista dels turistes, tot vorejant el riu que baixa amb força i amb l’aigua neta, transparent i freda.
Cinc-cents metres més endavant, marxo de l’autopista del turista, i el petit rètol de fusta m’indica: ‘Refuge des Espugues’. Som-hi doncs. Mentres els turistes van caminant tranquil.lament, jo vaig pujant i pujant; un desnivell de 400 metres, no està malament, per arribar al prat anomenat de la Pailla.
Per aquest camí no hi trobes tanta gent, i les vistes són esplèndides. Pots veure els contraforts del Marboré (3248m), els Tres Pics de la Cascade (3030m), l’Épaule (3003m), la Tour, le Casque i els Sarradets (2939) una muntanya a la dreta, i que impedeix poder veure la bretxa de Roland des de l’Hotellerie del Circ de Gavarnie.
El camí pel sotabosc és agradable i de sobte un camp verd i ple d’iris de color lila, salvatges, bonics. Una catifa de flors, com les de Corpus als carrers de Sitges o La Garriga. Quan arribes al prat de la Paille es pot veure el refugi de les Espugues (2027m) i el pic Hourquette d’Alanz (2430) pas natural per entrar al circ d’Estaubé. Però jo segueixo al sud. La vista es indescriptible i ara sí que es pot veure la bretxa de Roland. En un raconet d’ombra del bosc, decideixo menjar una mica i agafar forces; important: sucres (llet condensada, fruits secs, galetes). Els iris i altres flors són tot just davant meu i m’entren unes ganes boges d’agafar-ne, però recordo una dita : ‘Pren la seva olor, i deixa la flor’. 

Des de dalt del camí puc veure el prat de la Courade, on té lloc tots els anys el Festival de Música i Teatre de Gavarnie, a l’aire lliure. La Companyia ”Chantier-Théâtre’ és l’encarregada de produïr els espectacles. Aquest any: Cyrano amb Robert Hossein. Es poden veure les cadires, l’escenari, els tendals dels tècnics, tot de color verd i desmontable. Ens trobem dins el Parc Nacional dels Pirineus i les ordenances són molt estrictes.

Vaig arribant a la fí de l’excursió. Sóc a dalt mateix de l’Hotellerie, mentres els turistes van pujant com poden per el camí que se’ls ha tornat costerut i no s’ho pensàven pas!  Davant ja tinc la gran muralla, immensa. Vaig directament a la terrassa de l’Hotellerie. Un cafè i un te amb gel. És un bon lloc per mirar i observar els centenars de gent que hi arriben, a peu, a cavall, en mula o burret. Em sorprèn escoltar diferents llengües, neerlandès, alemany, anglès, italià, algún idioma escandinau, francès evidentment, castellà i català.

Tothom diu la seva.

– Gavarnie sempre serà Gavarnie …
– Gavarnie no es mesura … Gavarnie no es pot explicar …. Gavarnie es viu,      emociona, assaboreixes el paisatge.
– Que bé haver escapat de la rutina diària i ser aquí …. 

Una mare no sap que fer amb el burret; la seva filla de no més de 4 anys està asseguda sobre  l’animal. Quantes vegades haurà fet el mateix trajecte ? Sense dir-li res el burret se’n va directament on ella ha de deixar-lo lligat.

Ja es hora de tornar al poble i baixo per l’autopista dels turistes. Va ser tot un espectacle. Jo, però, sempre dic el mateix … davant la gentada, m’aïllo i observo, vaig cercant flors, fruites de bosc, faig un bany de peus al riu…….
Un parell de postals, entro al cotxe i de camí a Oô.

Per cert, de Gavarnie a l’Hotellerie per l’autopista dels turistes, aproximadament poc més d’una hora; per el camí del Refugi de les Espugues, més de 2 hores.

En la fotografia es pot veure l’Hotellerie, els contraforts del Marboré, i la Cascade.
En l’arxiu podem veure l’arribada en burret d’una mare amb la seva filla, i els Sarradets, la muntanya que impideix veure la bretxa de Roland, des d’aquest punt.

Els Pirineus entren a la literatura durant el secle XVIè i desapareixen en el secle XX.
L’any 1546, Margarita de Navarra escriu a Cauterets, el pròleg del llibre publicat l’any 1559 per el seu autor Caude Gruget, L’Heptaméron.
–  Le premier jour de septembre, que les baings des montz Pirenées commencent entrer en leur vertu, se trouverent à ceulx de Cauderès plusieurs personnes tant de France que d’Espagne: les ungs pour y boire de l’eaue, les autres pour se y baigner et les autres pour prendre de la fange: qui sont choses si merveilleuses que les malades habandonnez des medecins s’en retournent tout guariz – 
Ramond de Carbonnières va escriure la paraula ‘ pyrénéisme ‘, en contraposició a l’alpinisme, als Alps, d’accés més fàcil.
L’alta muntanya dels Pirineus funciona com un antídot a la vida thermale, oculta, invisible, però encara per descobrir, i de fet serà la porta d’entrada per aquestes muntanyes.
Va ser durant el regnat de Napoleó III i l’espanyola Eugenia de Montijo que els centres termals de Cauterets, Bagnères de Bigorre, Luz Saint Sauveur, Barèges, Banheres de Luishon, van arribar al seu màxim esplendor. 
Victor Hugo, Georges Sand, Gustave Flaubert, Prosper Mérimée, Stendhal, Eugène Viollet-le-Duc, Hipolyte Taine, Octave Mirabeau, Maurice Barrès van ser a Gavarnie. Alguns d’aquests escriptors van pernoctar a L’Hotel des Voyageurs (1843), un establiment amb història, emblemàtic,  avui tancat. La besneta dels antics propietaris està fent un gran esforç per tornar a obrir les portes d’aquest hotel. Podeu entrar en aquest enllaç on s’explica molt bé la història de l’hotel i de Gavarnie.   – ACÍ –

Eugenia de Montijo va ser, sense cap mena de dubte, l’artífex per construir les carreteres dels colls d’Aubisque, Tourmalet, Aspin, Peyresourde, i així poder viatjar d’un centre termal a un altre.
 

Aquesta conquesta dels Pirineus va acabar després de la primera guerra mundial. Unes construccions imaginàries, nostàlgiques, poètiques, somiadores … Els centres termals van patir una davallada important. Van ser utilitzats com hospitals durant la Gran Guerra i la Segona Guerra. Es dubte dels seus beneficis terapèutics, fins que la Seguretat Social hi torna a creure i els curistes arriben d’arreu de França per els seus tractaments de reuma, artritis, vies respiratòries, tot pagat per l’Estat. El tipus de visitants ha canviat. S’ha socialitzat. L’alta burgesia i famílies reials ja no ténen cap interès en anar a Cauterets, o a Banheres de Luishon. El poble envaeix les poblacions.
Gustave Flaubert va arribar a Gavarnie un 23 d’agost de 1840 i s’hi va quedar fins a finals del mes d’octubre.  Escriu :

Jusqu’à présent ce que j’ai vu de plus beau, c’est Gavarnie. On part de Luz le matin et on n’y revient que le soir au jour tombant; la course est longue et dangereuse, on marche peut-être pendant trois lieues au bord d’un précipice de 500 pieds, sans éprouver le moindre sentiment d’inquiétude, confiance qu’il est difficile d’expliquer et que tout le monde éprouve malgré soi. Quan vous avez passé l´échelle et le pic de Bergun, la montagne s’écarte du gave pour un instant, vous étale une prairie qui embaumait de foin coupé; elle se resserre bientôt et déploie toutes ses splendeurs tragiques au Chaos. Ainsi nomme-t-on un lieu plein de rochers entassés les uns sur les autres, comme un champ de bataille d’un combat de montagnes où ces cadavres immenses seraient restés, écroulés sans doute un nour d’avalanche; je ne me rappelle plus quand, mais tout l’effroi de leur chute reste encore dans leur nom de Chaos, dans toute la contrée; le gave passe à travers et se cabre contre eux sans les ébranler. Tout s’oublie vite quand on arrive dans le cirque de Gavarnie. C’est un enceinte de deux lieues de diamètre, enfermée dans un cercle de montagnes dont tous les sommets sont couverts de neige et du fond de laquelle tombe une cascade. À gauche, la brèche de Roland et la carrière de marbre, et le sol sur lequel on s’avance, et qui de loin semblait uni, monte par une pente si raide qu’il faut s’aider des mains et des genoux pour arriver au pied de la cascade; la terre glisse sous vos pas, les roches roulent et s’en vont dans le gave, la cascade mugit et vous inonde de sa poussière d’eau.

Aquests últims díes les notícies de violència entre familiars amb resultat d’assassinats ha estat greu. Una dona mata a la seva mare i el seu fill de tres anys. Un noi mata els pares i avui l’home assasina a cops la seva dona a A Coruña.

Crims invisibles, a casa, per discusions, violència absurda, mort, dol.

Les estadístiques, fredes, sense ànima, ja ens diràn al final d’any  el nombre de dones mortes en mans de l’home, company, espòs, promès.

Només podem denunciar i denunciar sense defallir. I veig amb sorpresa com cada vegada aquestes notícies les hem de llegir en un raconet petit dels diaris.

El meu sincer condol i tristor, molta tristor per aquests fets.

Una flor groga, bonica, mirant al cel.

Recordareu els tràgics incendis a Melbourne el propassat mes de febrer; més de 200 persones van perdre la vida, milers de cases destruïdes, una veritable catàstrofe. Dins de la desgràcia, una petita koala, va aparèixer miraculosament en un bosc cremat, i els bombers van córrer per salvar-la, i ella el primer que volia era beure aigua.

El video va donar la volta al món.  – ACÍ –

Va ser com un bri d’esperança davant de tanta tragèdia. Es va recuperar de les cremades, però avui he llegit que fa tot just dos díes va morir quan va ser intervinguda quirúrgicament d’un quist, molt propens entre els koales.
Els cuidadors han manifestat que la única solució era la cirurgía. Els veterinaris van veure aleshores que el quist estava en un estat molt avançat i ja havia malmès part del seu cos.
”Unfortunately we have had to take the decision to put Sam to sleep”; aquestes són les paraules dels veterinaris.

Potser es una notícia sense cap ressó, no pas a Austràlia, ja que Sam es va convertir en una icona entre la gent i els bombers i la seva lluita contra el foc.
Són fets que quan aparèixen publicats t’interessen, llegeixes la notícia. Després ja tot s’ha oblidat.

Des d’Oô el camí és llarg i lent, 95 kms aproximadament. Per la carretera D618 enfiles la pujada del Col de Peyresourde, 1.569 m.  
Sortim de la Val de Larbourst i entrem a Val Louron. La baixada és bellíssima i arribem a Arreau. Un encreuament ens indica la possibilitat de continuar per el túnel de Bielsa a l’Aragó. Continuem i enfilem la D918, molt coneguda per els ciclistes. Pujada novament fins arribar al Col d’Aspin, 1.455 m.  A mí m’agrada molt aquest coll de muntanya. És fantàstic. Sempre hi han vaques pasturant. El bosc és una meravella i un molt bon lloc per cercar ceps. Les panoràmiques d’una banda fins al Val Louron i per l’altra el majestuós Pic de Midi. 
Més d’un ciclista em va demanar de fer una fotografía. És la prova que han arribat fins dalt i estàn eufòrics i contents.
La baixada és espectacular fins arribar a la vall que ens durà a Sainte Marie de Campan.
La carretera D935 continúa fins a Bagnères de Bigorre, Lourdes i Tarbes.
Però jo m’enfilo encara per la mateixa D918 i comença el Tourmalet. 17,2 kms, amb desnivells del 7,2% al 10%. Ho explico molt fàcil. M’hi porta el cotxe, però és la primera vegada que hi vaig en un mes d’estiu, temporada alta, molts turistes i ciclistes.
He de dir que conduïr per una carretera estreta on et trobes ciclistes pujant amb dificultats o baixant perillosament, i en mig les caravanes dels estiuejants que circulen constantment, és tot un repte.
Sorprenentment em trobo amb una parella pujant en bicicleta; ell porta un remolc on està sentadet un infant, amb ulleres de sol, gorra i ben comfortable, i al darrera la seva parella, suposo la mare de l’infant. Per un moment penso en la baixada per la banda de Luz Saint Sauveur, molt perillosa. Un risc veritablement gran ! Cal frenar la bicicleta i si a més tens el remolc amb l’infant al darrera ……
Avís per els viatgers de cotxe; circular amb molt de compte i paciència, molta paciència. 
Arribo a La Mongie, estació d’esquí i d’on surt el telefèric al Pic du Midi. Uns edificis molt, molt lletjos, horribles, però bé, tots estàn agrupadets en el mateix lloc. Fa estona que he deixat el bosc, i tot és pedra, muntanyes tenebroses, encara que amb pastures i veritablement fa por, el Tourmalet …. i encara no he arribat fins dalt !  He de parar el cotxe; centenars d’ovelles travessen la carretera sense parar atenció ni dels cotxes, les caravanes, els ciclistes o les motos.
Finalment arribo a dalt, 2.115 m. Un turonet i de sobte davant teu et trobes amb la panoràmica de la Vall de Luz Saint Sauveur fins veure el Vignemale.  – ací –
La baixada fins a  Luz és de 19 kms i amb uns desnivells entre el 7% i el 10%. Espectacular. Quan arribes al Pont de La Gaubie, paga la pena fer una paradeta. Pots beure aigua dels rius que baixen de les muntanyes, gaudir dels camps d’iris amb aquest color lila tan i tan bonic. Si t’agrada la muntanya i tens temps, el GR10 surt de La Gaubie fins el Jardin Botanique del Tourmalet ( un passeig ) , obert del 15 de maig fins el 15 de setembre. Hi ha un bar obert on pots agafar forces i  i començar una excursió llarga de sis hores aproximadament per arribar als llacs Dets Coubous, Blanc, Nere, vessant nord de Néouvielle.
Arribo a Barèges i la carretera continúa fins a Luz Saint Sauveur. El castell de Sainte Marie ens ho indica. Centre thermal i d’excursions. Un poble important i bonic, molt bonic, amb molta història, però jo he de continuar fins a Gavarnie.
En aquest punt, penso en el camí que na Marie va fer quan era jove amb dues altres noies d’Oô; caminar fins a Lourdes, pujant els cols del Peyresourde i Aspin. Dos díes de viatge. ‘ Les nostres cames eren el nostre transport’ … m’explica.
Unes fotografíes que vaig fer d’aquesta ‘pujada’ sense esforç al Tourmalet i els meus aplaudiments als ciclistes que ho poden aconseguir, homes i dones. Bravo !

És agradable sortir de casa a Oô i baixar a Banheres de Luishon. Només els separa nou kilòmetres i el camí és de baixada. Són pocs minuts en cotxe. Castillon de Larboust, Cazeau de Larboust, Saint Aventin i ja arribes a Banheres.  El primer que veus és el cementiri. De fet els cementiris a França formen part de la població,  i sempre són dins el poble o Ciutat. La temperatura agradable, no més de 12 graus. poca gent. Només els ‘curistes’ que amb la seva bossa de les Thermes corren per fer els tractaments. Les Allées d’Étigny encara són buides. Compro pa i croissants. La plaça on és el forn hi ha també l’esglesia i el monument als herois de les dues guerres.
Els fanals són plens de flors, tota la Ciutat es com una jardí. Les cantonades, els ponts sobre el riu La Pique, els carrers, els balcons. Sempre hi ha motius per posar-hi flors.

Michel Warlop, un gran violinista francès, precursor del jazz en el seu país, va morir a Banheres de Luishon l’any 1947 als 36 anys. Molt jove. Va formar el seu propi Trio amb Stéphane Grapelli, Django Reinhardt i Eddie South. L’any 1935 va fer música de jazz amb el seu violí conjuntament amb Coleman Hawkins i les interpretacions de ‘Blue Moon’, o ‘Avalon’ i ‘What a Difference a Day Made’ van ser tot un esclat d’èxit.
Va compondre ‘Swing Concerto’ i ‘Noel du Prisonier’.

Està enterrat al cementeri d’aquesta població on va morir, al costat d’un altre músic molt conegut a França, el violoncel.lista André Simon.

M’agrada que la plaça porti el seu nom i el fanal sigui ple de flors. 

En l’arxiu podeu veure més elements del conjunt urbà a Oô decorats amb flors. Totes les nits, o ben aviat el matí, sempre hi ha algú que les rega amb molt d’amor.

Llegeixo la notícia. En un poble blanc del sud de la Península, la dona de 61 anys la van trobar morta a ganivetades en mig d’un bassal de sang. L’home, el seu espòs i pare dels seus cinc fills es va suicidar. Reacció inhumana, cruel, violenta. Novament la meva tristor i el meu condol per aquesta mort.

I denúncia, denúncia, sense esma i de vegades ja esgotadora, però no val baixar la guàrdia. Són morts de persones desconegudes, sense àmbit mediàtic com es diu avui, però el nombre va augmentant ací i a tot el món.

Aquestes flors del meu estimat Pirineu que s’alcen amb orgull en un entorn muntanyenc de la Val de Louron.

Una setmana de vacances; set díes en el meu racó del poblet d’Oô. A mí m’agrada el mes de maig, però juliol és també un període magnífic. La llum es diferent, els díes són una mica més llargs, les flors exhuberants, i a Oô continúa el silenci, la tranquil.litat. Només els cotxes que pugen fins a la Val d’Astau per anar al llac d’Oô poden trencar aquest silenci. Els galls i gallines del poble ja s’ocupen de fer parar els cotxes …. són sempre a la carretera i ni es mouen. Aquesta limitació de velocitat és molt efectiva, i els animals no han fet cap curset a l’acadèmia !
Passejades per el camí del bosc fins arribar al molí i a l’ermita de Sainte Anne. Casualment hi vaig anar el dia 26 de juliol …..  
Xerrades amb Hilaire i Marie, molt contents de les arangades que els vaig portar, gendarmes, les anomenen.
Jean Bernard i Florence amb els seus fills Pierre i Manon explicant la duresa d’aquest hivern amb tres metres de neu ! Havía de fer forat perque els seus pares poguéssin sortir de casa !
Ajudant a fer confitura d’albercoc. Seure al costat del riu i banyar-te els peus i cames dins una aigua transparent i gelada que baixa amb força de les muntanyes.
Passar una tarda a Banheres de Luishon. És un festival de flors. Són arreu, als fanals dels carrers, a les cruïlles, als ponts que travessen la Pique, al passeig de les Thermes.
Vaporarium, piscina d’aigues sulfuroses. Berenar a la Val d’Astau. Un pastis de pasta de full, amb crema i nabius acabats de collir del bosc. En Olivier els va collir tot just la tarda del dia abans.
A Poubeau anar a veure els vaquers; comprar formatge i llet. Tots els díes hi pots anar a partir de la set de la tarda. Però, ai, ara el gust de la llet fresca no agrada ….
Cathervielle un poblet petit, bonic des de on tens una panoràmica esplèndida de les muntanyes i les valls. Una esglèsia i un campanar típic de la Val de Larboust.
Creuar el col de Peyresourde i arribar al poblet de Mont. Novament l’esglèsia i les pintures exterior són boniques, senzilles. El camí per el bosc et porta fins a Saint Calixte i el petit poblet de Cazeaux Frechet. Novament sentada a les escales de l’esglesia l’ensurt del repic de les campanes anunciant l’Angelus i el meu pensament tot volant a les Illes on una persona tenia ja preparada la copa de cava. Jo també en vaig beure de cava.
Recollir, i menjar evidentment, fruites del bosc …. gerds, maduixetes, groselles i nabius.

Reveure en Dominique, Maître fromageur, de Solour-Aubisque, que arriba a molts poblets amb la seva furgoneta isotèrmica i els formatges fets amb amor. Surt del cotxe amb la seva bata blanca, impecable, i els seus ganivets de tallar formatges. A mí sempre em parla en la seva llengua, l’occità-gascó. És curiós que la Bernadette Soubirós a Lourdes parlava i s’expressava en occità-gascó i el Premi Nobel de Literatura Fréderic Mistral va escriure sempre en la seva llengua occità provençal. Però els francesos continúen anomentat aquestes llengües ‘patois’ ..

Fer el circuit dels cols de muntanya; Peyresourde, Aspin, Tourmalet i finalment Gavarnie. No tinc paraules per descriure les emocions quan arribes a Gavarnie.
He estat llegint texts de George Sand, Eugène Viollet-le-Duc, Stendhal, Prosper Mérimée, Gustave Flaubert, Victor Hugo, Octave Mirabeau.
Tots ells van ser a Gavarnie.

Permeteu-me copiar un text de Victor Hugo:

Chaos. Les écroulements des Pyrénées résolvent mille problèmes de statique inattendus et en proposent mille autres. Aucune force humaine ne pourrait réaliser sur cette échelle colossale toutes les applications prodigieuses des lois de l’équilibre et la gravité.
L’ércroulement de Gavarnie est un écroulement géant. Il date de 580. Grégoire de Tours en parle. 
Roches qui ressemblent à des livres fermés. On peut compter les pages et les feuilles. Ce sont des livres en effet, livres mystérieux que contiennent l’histoire du déluge. Si l’on pouvait déployer leurs pages de marbre on y verrait des façons de la création d’alors, animaux étranges, arbres gigantesques.
Les montagnes et les torrents. Ces torrents sont des ouvriers. Les Pyrénées sont un atelier. La montagne et l’océan. Un combat. Deux géants. Le géant de terre et le géant à eau. 

Gavarnie mereix un apunt especial. De fet, el meu cap bull una mica per escriure amb més pulcritud i precisió els meus pensament i emocions en aquests set díes tranquils i en pau allunyada del brogit de les grans ciutats. 
Poc a poc sense presses …….

La fotografia … tot fent camí a Gavarnie. Per el camí ‘ dels turistes’ tardes una mica més d’una hora per arribar a l’Hotellerie du Cirque on has de fer un petit esforç per pujar-hi. En aquest lloc vaig trobar maduixetes, moltes,però moltes, i abans de pujar els ‘llacets’ vaig menjar-ne. La gran cascade a l’esquerra de més de 400 metres, sota mateix del Marboré de 3.248 metres. Mentres els turistes anàven pujant a peu, o en burro o cavall.
Jo caminava absolutament sola ….

‘Le chaos’ és el nom amb el que es coneix el Marboré quan arribes a Gèdre i davant teu és allà, el circ de Gavarnie, el Marboré, el chaos, com una tristesa morta després de la verdor del bosc. Tens una sensació de pànic quan ets al seu costat, però desapareix immediatament.
Tot just vaig arribar ahir dels Pirineus; una setmana de descans, d’emocions, desconectada absolutament del món exterior. Ni televisió, ràdio molt poquet, diaris cap.
Faig una ullada a la casa dels blocaires, absent com he estat durant una setmana, i novament el  chaos, com es coneix Gavarnie. Dues dones han estat assassinades, cruelment, per l’home el seu company. Una violència humana sense cap ni peus. Allà dalt a les muntanyes soroll de les cascades i els rius, el vent, l’oratge. 
La meva denúncia més ferma per aquests nous assassinats, sempre invisibles, sense ressò, ja és una rutina cruel i que fa mal. I la meva tristor i el meu sincer condol.

I aquest iris solitari, bell, viu a quasi dos mil metres d’altitud, amb un color lila esplèndid i al fons el pic de Spijeoles, prop del llac d’Espingo, vuit-cents metres per damunt del meu raconet d’Oô.