Chào ông Viêt Nam

Després d’una setmana intensa, la Dra Cynthia Maung i els seus collaboradors, en Mui i na Eh Thwa, tornen demà a Mae Sot, el poblet on viuen a Tailàndia ( a 600 kms al nord de Bangkok) i on treballen en l’assistència mèdica i educacional amb els refugiats birmans i també entrant clandestinament al país per assistir a dones embarassades, ferits de bala o per mines anti persona, infants sense rumb, ancians que s’han quedat sols. És el que la Dra Maung anomena ‘Back Pack Health Worker Team’ – Els grup d’assistents mèdics i infermers amb motxilla. www.maetaoclinic.org/  La taula rodona que va organitzar el PEN català i la conferència a la Casa Àsia, van demostrar un cop més, l’esforç i la lluita d’aquestes dones, guanyadores del XX Premi Internacional de Catalunya, per aconseguir la llibertat i la democràcia en el seu país.
La Dra. Maung ens ha parlat de represió, violència, aïllament, i en cap moment la seva veu ha canviat el seu to, sense cridar, com xiuxiuejant, però amb fermesa ens demana que no oblidem Birmània.
Tant ella com na Zoya Phan com un periodista del diari The Irrawaddy ens han parlat de com tot ha anat empitjorant després de la revolta dels monjos de l’any passat i el desastre del cicló Nargis fa sis mesos.
Ahir a la Casa Àsia ens van passar un video del desastre al delta de l’Irrawaddy abans, durant i després del cicló. Ens van parlar de com la Junta controla tots els mitjans de comunicació i cap notícia surt fora del país, ni la Junta vol rebre l’ajut de cap organització ni estament politic. Com Xina, Índia, Tailàndia, Corea del Nord, continúen ajudant a la Junta a mantenir-se en el poder i aprofitar-se de tots els seus recursos naturals; com cada dia es dicten sentències d’empresonament a escriptors, periodistes, militants del partit NLD; com cada dia continúen envaïn els pobles i desplaçant a la gent a les fronteres; com aïllen a la gent amb les mines anti persones com les antigues muralles de les ciutats a Europa; com la població té poques esperances de vida, amb un índex de mortalitat infantil altíssim, sense serveis educatius, ni serveis sanitaris, ni seguretat.
Ahir a la Casa Àsia en preguntar si creuen que hem d’anar a Birmània, van contestar; sí, sense cap mena de dubte, sempre i quan coneguin la situació i cerquin els serveis on els seus diners no omplin les butxaques de la Junta. La gent vol veure gent d’altres països, encara que no puguin parlar gaire.
M’arriben a diari notícies del país:
– Cinq vaixells amb refugiats salpen clandestinament per arribar a Bangla Desh (víctimes del cicló Nargis).
– La Junta omple de mines antipersones al llarg de la frontera amb Bangla Desh.
– La Junta incrementa el nombre de soldats armats a la frontera amb Tailàndia.
– Camperols són forçats a ‘vigilar’ la construcció d’un gaseoducte.
– Sentències diàries per empresonar a activistes, o senzillament població civil sospitosa i perillosa per el règim. 
Bé, no acabaria. Però el que més sorprèn es veure com la població civil, silenciosament, i amb molta força continúen la seva lluita i les ètnies en els seus redols de la jungla continúen la seva lluita armada amb els soldats opresors.
Aquesta petita delegació de gent birmana que treballa sense fer soroll, dia a dia, marxa del nostre país agraïda per el Premi i per totes les atencions rebudes i espera que no oblidem Birmània.
Aquest diumenge a TV3 el prestigiós programa ’30 Minuts’ el dedicarà íntegrament a elles i a Birmània. Serà un bon epíleg a la seva estada entre nosaltres. 
La fotografia la vaig fer jo mateixa ahir, a Casa Àsia; na Eh Twa la Directora d’entrenament i educació dels treballadors de la Mae Tao Clinic; el periodista del diari; la Dra Maung i en Mui, un dels més de setanta ‘back pack health worker team’.
Avui fa 13 anys i 21 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Estic fent ‘guardiola’ … ja fa mesos, molt abans d’aquesta ‘crisi’. Despeses de casa sempre n’hi han, i encara més quan vius en una comunitat de veïns i l’edifici necessita revisions. Aquestes despeses comporten l’esforç i les angunies de reunions i discusions amb veïns, uns molt coneguts i amics, d’altres desconeguts perque sempre lloguen els seus habitatges. Però, preparar viatges amb molta antelació és gratificant. Pots fer-ho tanquil.lament, sense presses, planificar bé els itineraris, les visites a amics, trobar bones tarifes aèrees, fer les reserves als hotels que creus són els millors per la seva localització i la teva butxaca. Sempre contracto una assegurança que costa molts pocs diners, i si per qualsevol motiu no puc fer el viatge, em tornen els diners. Diners ben gastats, perque voldrà dir que sí, he viatjat i he tornat …. o no.
No recordava que havia comprat, abans de l’estiu, un bitllet d’avió de Santa Ryanair per volar a Billund el mes de gener 2009. En aquest viatge aniré a casa una companya d’escola al bell mig de la península de Jutlàndia, Dinamarca i m’hi estaré dues setmanes. El cost del bitllet, molt, molt baix. Si no puc anar-hi, no em tornen els diners, però penso que la pèrdua no em ferà més pobre … No he passat mai dues setmanes (les estades han estat de dos a tres díes màxim) en un país on la foscor cobreix la major part del país.  Anem doncs a experimentar-ho! El segon viatge ja és més important. Serà a partir de mitjans setembre/octubre de l’any vinent: Birmània i Viêt Nam. Quinze díes a un país amb el que tinc lligams afectius, i molts, però que no conec, i això no pot ser. És com quan parlava la meva llengua a casa i amb els amics, i no sabia escriure i tan sols podía llegir algún llibre.
Després de visitar, caminar, xerrar, mirar, embadalir-me, fotografiar Mandalay, Mt Popa, Bagan, Shwedagon, Inle, Kalaw, Amarapura, Sagaing, Yangon i altres indrets,  tornaré a Viêt Nam. Ho Chi Minh City novament, Hoi An i Hue, on m’espera el Dr Nhan de l’Hospital Genètic i d’Infants discapacitats. Finalment a Hà Nôi, la Ciutat que em va seduïr ara fa dos anys. Tornaré a veure els amics i a passejar per el barri dels 36 carrers, i fer gimnàstica a les cinc del matí vora el llac Hom Kiem i desemperesir-me (gràcies Màrius Serra) per la resta del dia, i beure un got de cervesa en un Bia Hoi , seure al Temple de la Literatura i llegir, o menjar un pho que qualsevol de les dones del carrer saben preparar tan i tan bé. Si puc, abans, programaré una visita al mestre i escriptor Hû’u Ngoc. He d’escriure a la seva editorial.
Abans de tornar a casa, però, no puc deixar de tornar a la meva Ítaca … la badia de Ha Long. 
Mentrestant, em poso els DVD de pel.lícules vietnamites o ‘Indochine’ de la Deneuve amb la que tothom va descobrir Ha Long, encara que fan un salt de Ha Long a Hoa Lu i les coves de Tam Coc, que és terra endins, i quan vaig ser-hi, el paisatge i el lloc m’era familiar.

La fotografia no és meva. És d’un xicot fotògraf vietnamita amb el qui també intentaré poder veure’l, ja que viu al nord de Hà Nôi i les seves fotografíes són sempre una meravella. Em va dir que molt a prop de Ha Long hi han uns paratges de somni, i poca gent els coneix …. 
 

Aquest matí, a Galizia, l’ex company ha matat a ganivetades la dona, mare de la seva filla. Havíen discutit per la custòdia de la nena de tres anys. Un nou crim sense sentit i cruel. L’home amb el cos de la dona morta s’ha entregat a la guàrdia civil.
La meva denúncia més i més ferma davant aquests actes violents i el meu sincer condol i tristor. Aquest hibiscus vermell, fotografiat en un racó de món. 

Nay Phone Latt, 28 anys, ha estat sentenciat per la cort del Govern de Rangoon a 20 anys de presó, a Insein. Ha estat acusat i comdemnat per reiterades ofenses fetes públiques en el seu bloc, Act 505 B, sobretot un dibuix ofensiu del President de la Junta General Than Shwe.
El bloc de Nay Phone Latt va ser una finestra al món amb articles i apunts durant la revolució dels monjos el mes de setembre de 2007.
Advocats defensors dels acusats, també han estat comdemnats i empresonats amb sentències entre 6 mesos i 2 anys. Quatre advocats han estat pràcticament expulsats i no poden ja defensar a cap persona a Birmània, periodistes, civils, militants de partis, membres de grups ètnics.
Estudiants de la Generació 88 que estàn esperant el judici per protestar, no podràn ser defensats per els advocats.
Llegeixo també que finalment s’ha pogut introduïr una ressolució a les Nacions Unides per ser votada en una assemblea general, probablement el mes de desembre.
La ressolució és un text molt crític del govern de Birmània. Està signada per Austràlia, Canada, Alemanya, Israel, Itàlia, Noruega, Corea del Sud, Gran Bretanya i els EE.UU.
La ressolució demana urgentment a la Junta MIlitar de respectar els drets humans i començar a prendre mesures per restaurar la democràcia al país i convocar eleccions lliures. També es demana la llibertat de Daw Aung San Suu Kyi i els prisoners politics del partit NLD, estudiants de la generació 88 i dirigents dels grups ètnics.
La ressolució inclou informes del consell per els Drets Humans i de l’Organització Mundial del Treball.
Avui és el dia del lliurament del XX Premi Internacional Catalunya a Daw Aung San Suu Kyi i la Dra. Cynthia Maung per el seu coratge i lluita per la defensa dels drets humans i la llibertat.
La foto correspòn a Nay Phone Latt, un company blocaire, sentenciat a 20 anys de presó.
Avui fa 13 anys i 18 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Una altra dona amb molt de coratge i una gran cantant, africana, lluitadora.
XXVIII Premi per la Pau, cantant de jazz, actriu, compositora, activista pels drets humans i la justícia, nascuda fa 76 anys a Johannesburg.
Després de cantar en un concert a Caserta en favor de Roberto Saviano,va patir un atac de cor fulminant. No va dubtar a cantar en aquest concert en favor d’ un presoner ‘en llibertat’, amenaçat constantment per mafiosos, feixistes i assasins per haver escrit un llibre, paraules veres, fets, denúncies.
Descansi en pau, aquesta dona que el seu cor ja no va poder resistir més brutalitats. El meu homenatge  més gran com a gran artista i cantant de jazz que va ser, i amb un cor encara més gran en la seva lluita pels drets humans i la justícia.
Ens queda la seva música que sempre podrem escoltar. 

Sempre m’ha semblat que veure les cares de la gent racista, feixista, superbs, amb ànsies de poder és més fàcil de lluitar contra ells, que no pas la gent que darrera unes sigles, un partit, un govern, organitzacions antiracistes, humils i col.laboradors, s’amaguen persones que viuen, treballen i lluiten com a racistes, feixistes, superbs i amb unes ànsies de poder imprevisibles. A Europa tenim un exemple clar; ningú dels que van votar els partits racistes, es pot sorprendre de tot el què passa a Itàlia (i el que pot esdevenir en altres països de la vella Europa on els partits racistes són cada vegada més nombrosos). La gent quan va votar a l’individu que presideix un d’aquests partits,  ja saben el què passarà. El problema són totes les bones persones que no el van votar i que han de patir tot el que els passa o les persones que creuen donar el seu vot a persones amagades al darrera d’un partit o organització, i la realitat és una altra. Dit això, voldria viatjar novament a les antípodes, a Austràlia, on mai coneixem el què passa … ‘ terra australis’ – terra incògnita . També és cert que a ells tampoc els interessa molt, sobretot quan els problemes s’anomenen : ‘aborígens’.
L’anterior govern del conservador senyor Howard tenía unes boníssimes i amicals relacions amb l’anterior govern del senyor Bush. Tant és així que van col.laborar obertament en molts projectes i sota el mite de la paraula ‘racisme’, van estar intentant recuperar una terra al nord del continent. Les notícies de violacions i prostitucions dels nens aborígens eren notícia de primera plana.  Els grups tribals del Northern Territory eren els més ganduls, salvatges, i borratxos. El govern conservador va arribar fins i tot a parlar de genocidi, esclaus del sexe dels grups tribals descendents dels Mutitjulu. Però totes aquestes notícies eren senzillament cortines de fum, motius que buscava el govern, amb la col.laboració del govern del senyor Bush, per fer fora de les seves terres els grups tribals. Si mireu un mapa d’Austràlia, aquestes terres són al nordest, anomenades Arnhem, Darwin i tot just sota l’estret de Torres. El Parc Nacional Kakadu, que tant em va fascinar, també és en aquest territori. Viuen diferents grups tribals en diferents petites regions anomenades West i East Arnhem, Ngukurr, Borroloola/Barkly, Victoria River, Darwin/Daly, Katherine, Twi Land.
Desde l’any 1984 existeix el ‘Northern Land Council’ un territori dins el Northern Territory, independent i governat per els mateixos aborígens. En aquell any es van escripturar un total de 124,818.18 km2 de terres. L’any 2005 les terres legalment de propietat dels diferents grups tribals arriben ja als 208,730.94 km2.
El 70% de la població aborígen del Territori Nord, unes 40.000 persones, ténen el dret de propietat de la terra legalment i escripturat.
Abans de perdre les eleccions, el senyor Howard va declarar una emergència nacional i va enviar l’exèrcit al Northern Territory per ‘protegir els infants’, ja que patíen d’abusos sexuals terribles i brutals.
El propassat mes de febrer, el nou primer ministre Kevin Rudd, del partit laborista, va organitzar una cerimònia, com ‘el primer pas’ de desgreuge per totes les barbaritats, crueltats, genocidi que els blancs colonitzadors van fer amb els veritables habitants del continent.
El mes de maig es va rebre un informe molt exhaustiu sobre l’estat de 7.433 infants aborígens de les terres del Northern Territory, ‘motiu’ de l’entrada de l’exèrcit de l’anterior govern. Es va detectar abusos insignificants a 39 infants. Es van trobar que totes les crueltas que van anar escampant per els diaris que els infants van patir, no eren gaire diferents de les que pateixen els infants amb la pell blanca i en les idíl.liques platges del continent o en qualsevol altra població, però en aquest cas, l’exèrcit no va ‘envair’ la terra per salvar els infants.
La ministra per els afers aborígens, Marion Scrymgour va declarar : ‘ Pares, oncles, germans, avis, tots són sense cap mena de dubte innocents de les denúncies rebudes, molt cruels, i que es van reduïr a les llàgrimes i la indefensió dels grups tribals’.
El que els metges van descobrir no era res més que pobresa, fam, males condicions de vida, en una de les terres més riques del món. El senyor Rudd ha rebut aquesta herència de l’anterior govern conservador, però sembla que vol continuar la política de desenvolupament de ‘regions amb un alt índex de riquesa’ del territori. Dins el Northern Territory, es troben les mines d’urani més grans del món!! El Govern de Canberra vol extreure l’urani i vendre’l.
Governs estrangers, com els EE.UU. volen aquest territori com a abocador dels residus tòxics que ara són a 550 kms al nord d’Adelaide a uns 2.500 kms del Northern Territory i per on passa la línia de tren que arriba fins a Darwin. 
La via fèrrea de Adelaide a Darwin segueix la línia de l’Olympic Dam, la mina d’urani més gran del món, que va ser construida amb l’ajut de la Kellogg, Brown & Root, empresa subsidiària del gegant americà Halliburton, alma mater de Dick Cheney, antic vicepresident del govern d’EE.UU. i gran amic de l’anterior primer ministre australià senyor Howard. Una mina subterrànea on s’obté grans quantitats de coure, or, plata i …. urani. Treuen l’aigua d’un acuífer proper; 35 milions de litres al dia i els residus tòxics de l’urani són depositats en un abocador que ja medeix uns 3 metres d’alçada. L’urani, però, es va acabant ….. en aquesta mina.
Arrabassar la terra als aborigens i convertir el Northern Territory en un abocador dels residus tòxics de la mina Olympic Dam i extreure’n més de les diferents mines d’urani que ‘dormen’ en territori de propietat aborígen, no té res a veure amb tot el que es va publicar els últims anys, d’abusos sexuals, maltractaments i altres històries. Era senzillament el motiu per fer-los fora.
El que fa d’Austràlia una nació única al món, no són les seves platges, el sol, la seva societat, la seva natura ….  són els seus primers habitants, els més vells del món (40.000 anys), i al llarg d’aquests anys  han aguantat amb valentia i coratge, totes les tempestes, desastres naturals, les invasions colonials, i ara s’enfronten a una colonització molt més perillosa: un abocador de residus tòxics i l’extracció d’urani de les mines dins el seu territori. Evidentment si això arriba a passar, la gent hauría de marxar de les seves terres per no morir.
No es tracta d’un perill puntual d’una nació, és un perill mundial. Vendre urani és un delicte greu contra la humanitat.
Aquesta informació, l’he llegit, entre d’altres, en un article absolutament genial, del periodista John Pilger, que va escriure a The Guardian, el propassat 24 d’octubre. John Pilger, australià, ha escrit llibres, ha fet diferents documentals de les guerres de Viêt Nam, Irak; ha fet documentals que han estat premiats dels problemes a Darfur, Congo, Birmània, i no és gens sospitós de ser una persona amagada al darrera d’una disfressa feixista, racista i superb o al servei del poder econòmic globalitzat.
La fotografia correspòn a la visió i el logo del Northern Land Council. Paga la pena engrandir la imatge.

Una nena de només set anys ha mort per haver estat reiteradament violada per el company de la seva mare. Així de cruel i horrible. Els metges no han dubtat ni un sol moment. L’home ha estat empresonat, un xicot jove de menys de vint-i-cinc anys. Vivíen en un poble anomenat Fortuna …. quina contradicció més gran.
Unes flors blanques i el meu sincer dol, ràbia, tristor i llàgrimes per aquesta mort tant i tant injusta i salvatge.
 
No gaire lluny d’aquest poble una altra dona ha estat ingressada en estat greu pels maltractaments del marit que la tenia tancada a casa.
Ens queden ja paraules ??? 

El proper dimarts 11 de novembre, al Saló Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, es ferà el lliurament del XX Premi Internacional Catalunya 2008, excepcionalment compartit, per a Daw Aung San Suu Kyi i la Dra. Cynthia Maung.
He rebut una invitació per assistir-hi i ja friso per ser-hi. L’organització Birmània per la Pau han estat molt amables en enviarme-la.
La Dra. Cynthia Maung va nèixer a Rangun, Birmània, l’any 1959 i  és de l’ètnia karen. Estudia Medicina. Treballa en diversos hospitals i finalment l’any 1987, s’incorpora a una clínica a Eain Du Village, en territori Karen. Va poder comprovar la immensa pobresa de molta gent, sense atencions i les dificultats dels infants per poder sobreviure. El 19 de setembre de 1988 els militars prenen el poder, i molts activistes deixen el país o són obligats a amagar-se. Milers de persones se’n van cap a la frontera amb Tailàndia.
El 21 de setembre, la Dra. Maung també marxa a la frontera i en un camp de refugiats de Hway Ka Loke, contacta amb els liders Karen. L’any 1988 es trasllada a Mae Sot, una població tailandesa a la frontera amb Birmània i comença a treballar en un petit hospital. A mesura que van arribant refugiats, la població va canviant i les necessitats augmenten. La Clínica de la Dra. Cynthia ofereix atenció mèdica a una població d’unes 150.000 persones. Desde aleshores la seva clínica és el refugi i salvació per els milers de refugiats que marxen esparvorits del seu país. Ha rebut diversos premis per el seu treball humanitari de la clínica com l’American Women’s Medical Associations ( EE.UU. 1999 ), Foundation for Human Rights ( Japó, 2001 ) Global Concern for Human Life (Taiwan 2005). El mateix any 2005 és nominada per el Premi Nobel de la Pau.
La Dra Cynthia Maung podrà ser a Barcelona i el dilluns serà entrevistada en el nou programa – Hora Q – en horari nocturn de TV3.
La Dra Maung recollirà també el Premi per na Daw Aung San Suu Kyi, empresonada a casa seva.
Us he fet un petit recull de la biografia de la Dra Maung i les meves emocions seran immenses en aquest acte el proper dimarts.
 
 http://www.maetaoclinic.org/ 

La Dra Maung ferà una conferència al Pen Club Catalunya, CCCB Barcelona, el proper 12 de novembre a les 19:00 hores i el dia 13 de novembre, a les 19:30 hores a la Casa Àsia ( Diagonal/Pau Claris ) parlarà de ‘Seguretat Humana a Birmània’. 
Us recomano de visitar la pàgina web de la seva clínica (teniu el link en aquest apunt). 
Avui fa 13 anys i 14 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

Vaig veure aquesta fotografia i tot una reacció de ràbia i tristor em va fer sentir malament. La vaig veure el propassat dia 4 de novembre. La seva mirada em diu que té por, gana, incertesa, enfonsat, no sap on anar. Un home desconegut, anònim, desplaçat, fugint de la mort, esperant rebre ajut. República Democràtica del Congo. La paraula ‘democràtica’ fa mal.

Els australians del sud s’enorgulleixen de ser l’únic territori en tot el continent que no va acollir convictes. És cert, però no del tot, ja que el senyor Edward Gibbon Wakefield, l’any 1830 va promoure una colònia planificada per homes i dones lliures que volguéssin marxar a Austràlia, però ell mateix era un convicte a la seva Anglaterra natal ! El seu plà no va funcionar, però el resultat va significar una nova colònia a l’ Austràlia Meridional i una Ciutat agradable com és Adelaide. Vaig passar dos díes en aquesta Ciutat; em va agradar; molts parcs, carrers amples, un centre comercial molt bonic, escultures al carrer, moltes esglèsies, edificis colonials bonics. Però el seu mercat majorista, obert a partir de les cinc del matí, em va recordar vells temps.
Reculem als anys 1962/1964. A casa era el costum que el sou guanyat s’entregava als pares per part meva i del meu germà. No hi havíen mai problemes quan havíem de menester diners (esporàdicament) per alguna sortida, comprar roba, sortir amb amics. Per guanyar alguns diners extres, un company de feina em va informar que podia treballar a l’antic mercat d’hortalisses i fruita del Born a Barcelona. Fet ! M’aixecava a 1/4 de 4 del matí i anava fins el carrer Muntaner a agafar el tramvia fins el Paral.lel. El trajecte de baixada per el carrer Muntaner era la meva ‘Formula 1’. La velocitat baixant el carrer era impresionant. Aquest carrer sempre m’agradarà; de muntanya a mar. Enllaçava amb el 29 fins el Born, on havia de ser puntualment a 2/4 de 5 del matí. Encara podia veure alguns noctàmbuls sortint dels llocs d’oci del Paral.lel. La meva feina era d’escrivent. Escrivia els albarans de les vendes dels pagesos que baixàven els seus productes al mercat i les compres dels minoristes.
Crec recordar que em pagàven prou bé, per hores, però no recordo la quantitat i la feina acabava a 1/4 de 9 del matí. Esmorzar necessari i gratificant, de forquilla i ganivet al bar de la cantonada i ràpidament al despatx on havia de ser a les 9 del matí i fer la jornada laboral de vuit hores.. No recordo ja els noms dels pagesos, però sí que arribàven del Maresme, El Prat, Gavà, Sant Climent. Els botiguers de les parades dels mercats o botigues de queviures de la Ciutat arribàven puntuals per comprar el millor producte. Discusions i una mica un ‘aire de borsa’ sí que existía. El batibull era immens. Era el començament d’un nou dia i per a mí tot una lliçó de la vida. Aquell mercat no era tant diferent de Les Halles a Paris o el Covent Garden de Londres. Vaig fer aquesta feina durant un any. 
Quan vaig entrar al mercat d’Adelaide, envoltada de verdures i hortalisses, em van fer recordar aquells vells temps. Evidentment és bastant diferent del Born, però l’atmòsfera, el batibull, les discusions, l’enrenou d’hortalisses era com un salt en el temps i molt proper als meus records de l’antic Born. No conec Mercabarna, però penso que la seva grandiositat no té res a veure amb el Born, i és natural. Som més gent, necessitem més espai i més comoditats, sobretot aparcaments, per poder fer tots els negocis. Ara, segur, que ja no necessiten una escrivent; la tecnologia ja ho fa tot i sense errors …..
La fotografia la vaig fer dins el mercat d’Adelaide. Per cert, recomano d’anar-hi per esmorzar, també és de forquilla i ganivet ! 

Ahir, l’home de setanta-cinc anys va estrangular la seva dona de setanta-tres fins a la mort a la població d’Alcorcón. La dona ja havia denunciat maltractaments el mes de gener.
La meva denúncia més ferma i el meu sincer condol i tristor per aquest nou acte de violència.
Unes flors brillants,  trobades en un racó de jardí a les antípodes i un poema que tot just acabo de llegir de na Montserrat Abelló:

– Espera,
punt cardinal de la follia,eix d’un camí sense retorn.

– Cap frontera, cap dic 
no detura aquesta queixa
sorda que ens empeny.

– Ja no hi ha lluita,
hi ha certesa, i el silenci
s’ha fet tan dens que ofega.
 

Si mirem el mapa de Birmània i veiem l’extensió de la zona del delta de l’Irrawaddy, podem entendre la magnitud de la tragèdia i el desastre. Era una zona bellíssima, un més dels deltas del sudest asiàtic, veritables paradisos. Sis mesos després del desastre, els supervivents  (més de 130.000 persones mortes) intenten sobreviure amb la manca d’ajut del seu propi Govern i aprofitant el material que els va arribar de països de tot el món i que el govern va autoritzar la seva entrada; van vivint gràcies als monjos, el mateix poble birmà desobeint les ordres del govern de no anar-hi sense la seva autorització. Algunes ONG poden arribar-hi i metges i personal qualificat va ajudant com pot, ara sense haver de demanar cap autorització a la Junta.
La collita d’arròs s’ha perdut i en prou feines tindràn menjar. L’aigua del mar ha envaït els camps d’arròs, i els arrossaires saben el que això significa. La fotografia ens ensenya l’arròs malmès.
Però la gent del delta continúa vivint, amb moltes més dificultats. Les seves cases de bambú s’han convertit en barraques cobertes amb sostres de plàstic, i com són  a la zona del tròpic, ja us podeu imaginar la calor que han de suportar. Però les escoles continúen obertes; els monjos viuen en construccions míseres i és el lloc d’aixopluc de moltes persones. Uns viatgers van participar en una visita organitzada al delta, sota la supervisió i autorització del Govern. Les seves vivències han estat nefastes; hores i hores per arribar-hi; prohibicions per entrar en pobles; problemes d’al.lotjament construït amb presses; un viatge organitzat, per què ? 
He llegit que la Junta ha desmantellat les barricades construïdes al voltant del domicili de Daw Aung San Suu Kyi. És pot dir que ara tothom pot apropar-se a la porta d’entrada, això sí vigilada per l’exèrcit. Aquest moviment és un més que la Junta dur a terme i els birmans ja saben que no té cap importància, ni s’ha d’entendre com una decisió de ‘canviar’ ….
Les organitzacions estrangeres es sorprenen del caràcter dels supervivients, de com continúen treballant i volen sobreviure sense haver de deixar la seva terra tant i tant malmesa.
Segons un estudi de la UNICEF, fet amb moltes dificultats, llegeixo:
– 220 infants orfes.
– 914 infants separats de les seves famílies.
– 302 infants absolutament sols.
– 454 infants amb una vulnerabilitat greu.
Aquestes organitzacions intenten trobar famílies per els milers d’infants sense rumb, sense casa.
Aung Myint Kyiaw de 8 anys, orfe, s’ha vist obligat a deixar l’escola i treballar per poder subsistir. Veu, amb enveja, com les escoles, molt rudimentàries, són obertes, però ell no hi pot anar. Ell ha tingut sort i ha trobat un familiar amb qui conviu en una caseta que han construït amb pareds de bambú i sostre de plàstic. Viu al poblet de Kinetawashae, prop de Bogale. Per la seva feina, puntual o forçada, i no sempre la pot aconseguir, guanya uns 2,000 kyats ( 1,50 Euro ).
També creu que qualsevol dia algú de l’exèrcit se l’emportarà a fer de soldat, a la força, però també pensa que no li faltarà ni menjar ni casa. ( A Birmània hi ha més de 70.000 nens i nenes soldats ….. )
Podeu veure diferents fotografíes de com viuen avui, al delta de l’Irrawaddy, sis mesos després del cicló Nargis.

Avui fa 13 anys i 11 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

En aquests últimes díes llegim diferents notícies, totes a veure amb la mort, assasinat, violència, fanatisme i dones mortes. Una adolescent somalí de catorze anys, lapidada, per el fanatisme religiós; el seu pecat, estimar un altre home que no el seu; una altra adolescent, a Ripollet, assasinada a ganivetades per un menor que ha confessat el seu crim i el seu company de testimoni sense fer res per aturar-ho; el seu pecat; encara per aclarir, però sembla que no volia ser parella del seu botxí; un avi de setanta-cinc anys, a Múrcia, mata a dues dones, una anciana i la seva cuidadora; el motiu: la noia cuidadora de 40 anys no va voler acceptar els desitjos de l’ancià i l’anciana va voler defensar-la de l’atac de l’individu. Seguidament, es va suicidar.
Només puc denunciar fermament aquestes morts, totes elles irracionals i cruels. 
El meu sentit condol i tristor per aquests fets. La flor d’espígol tardana en un petit racó de pau al Montseny.

http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/asia-pacific/7704641.stm

N’hi ha més si preneu el camí … el link l’he posat a l’entradeta ……  i no us ha de sorprendre si abans de veure la notícia dels forts aiguats, hem de veure algún anunci, que igual potser d’una cadena d’hotels, o d’un país o ves a saber ….
Avui és especialment un diumenge molt i molt plujós; l’oratge és considerable. El vent ha fet caure les llums del pati de veïns. En un moment de recés, he pogut sortir a comprar El Punt amb el suplement Presència. Per cert, la nova Presència és magnífica i els felicito. I a més avui he gaudit molt llegint: ‘La maleta de l’exili’. Recuperem el llegat del pedagog i polític republicà, Miquel Santaló. El contingut d’aquesta maleta serà peça important en el Museu de l’Exili. Continuant la lectura, l’entrevista amb el catedràtic de llengua i literatura de l’UAB, Jordi Castellanos, és més que interessant, sobretot per els seus coneixements de la novel.la del secle XX. M’ha agradat particularment la resposta: ‘ Defenso la literatura perquè la mentida literària ensenya les grans veritats humanes, perquè ajuda a entendre l’home’. El filòsof de butxaca, Andreu Mas, escriu : ‘ Ningú és lliure de dir estupideses, el que és dolent és dir-les amb èmfasi’ – MichelEyquem de Montaigne. Un personatge anomenat José Maria Aznar va declarar : ‘ En temps de refredament global de l’economia, que passa sempre quan els socialistes (¿?) governen, els abanderats de l’apocalipsi exigeixen destinar centenars de milers de milions d’euros al qüestionable canvi climàtic’ ……
A Viêt Nam feia més de tres dècades que no havíen patit uns aiguats com els que estan patint aquests díes i si mirem enrera, veurem que aquest any tot ha estat una bogeria en tot el món.
Xevi Planas ens parla de Jacques Brel. No sabia el motiu, el perquè, d’escriure la seva cançó ‘Ne me quitte pas’. És una llegenda, diuen, però m’ha agradat de saber-la. Va ser com un repte a l’amant que li va tancar la porta. – T’escriuré una cosa que t’obligarà a demanar-me que entri de nou a casa teva – li va advertir aquella nit terrible. De matinada, va enllestir el seu dard enverinat prometent-li perles de pluja de països on mai no plou .
En el fons penso que avui són perles de pluja que ens cauen al damunt.
En la secció Llibres : – La pluja infinita – Ambientat en una Barcelona devastada per una pluja enfangada que ho esmicola tot, – AIGUAFANG -, l’últim llibre de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), és una metàfora del nostre món.
Oriol Izquierdo publica el seu primer llibre de poemes – Moments Feliços -.
Mentres llegeixo si l’àlbum de’n Van Morrison, – Astral Weeks (1968) és el millor, per davant de ‘Revolver’, ‘The Velvet Underground Nico’ …, he trobat aquesta informació de la BBC dels aiguats intensos a Viêt Nam. Els meus amics de Hà Nôi estàn amb l’aigua fins el coll …. i malhauradament ja ténen més de vint morts comptabilitzats. He inclòsuna fotografia en l’arxiu. Podem veure un dels carrers de Hà Nôi; la venedora d’hortalisses, però, continúa el seu camí per vendre la seva mercaderia.
Tot és aigua, avui ….