Com cada 30 de novembre avui l’A. i jo celebrem aniversari per partida doble: el de casament i el del dia que vàrem començar a sortir junts. Va ser el dia de sant Andreu de 1972 i de 1967, respectivament. Gairebé en el plistocè, vaja. ¿Què hauria d’explicar d’especial avui que no hagi explicat en aniversaris anteriors… (n’hi ha més) … o
Gran concert el que anit ens va oferir a la sala 2 de Razzmatazz el mestre David Esterri, conegut en el món del rockabilly català com Lo Pardal Roquer (vegeu aquí). Tres quarts d’hora justets i poca gent -no s’havia fet cap publicitat- però fidel i addicta a la paraula i el so del rockstar ponentí. Com ja vaig
(La sèrie comença aquí) Una de les coses que més m’exciten del món de la publicitat són les reunions de presentació al client dels primers esborranys d’una campanya. Parlo amb coneixement de causa perquè, per raons de feina, m’ha tocat assistir a unes quantes trobades d’aquest tipus en els darrers anys. (n’hi ha més) El ritual sol ser sempre
He de confessar que jo no hi entenc gaire d’aquestes coses però crec que no m’equivoco si dic que Albert Viaplana (vegeu aquí) és un dels millors arquitectes que tenim ara mateix a casa nostra. Fa anys, quan feia companyia amb Helio Piñón, ja em van interessar obres seves com el CCCB, la passarela que continua la Rambla
En Lluc m’escriu per dir-me que ha seguit el meu consell i ha llegit “Quiet”, el magnífic llibre que acaba de publicar Màrius Serra. “Vaig fer-me’l portar des de Barcelona perquè a Menorca no hi era enlloc, però el trasbals ha valgut la pena.”, em diu. I jo ho secundo. (n’hi ha més) Em parla amb grans elogis de la part final del llibre, en la qual
Ja vaig explicar (vegeu aquí) que la solució que s’han buscat a Catalunya Ràdio per substituir la Rita Marzoa i l’Antoni Bassas no em feia el pes i que, per tant, aquesta temporada em passava al Jordí Basté de Rac1. Val a dir, però, que l’alternativa tampoc m’entusiasma. Almenys en la franja que va des de les sis del matí fins a quarts de vuit, que és
Florilegi de definicions aparegudes durant les darreres setmanes en els encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * Los diestros se merecen las orejas, pero sus compañeros también: AURICULARES * Aquests treballen quan volen: AVIADORS (MS) * A menudo presagia una castaña: TOMA (n’hi ha més) * Empleado popular: USAO * Cabo de la
Una bona amiga que em llegeix des dels primers temps em deia no fa gaire que en les meves Totxanes hi ha de tot: memòria personal, opinió, crònica, rampells… És cert. I, a més a més, és volgut. Aquí hi poso de tot i sort en tinc si algú a més a més dedica un trosset del seu temps a llegir-ho. Avui
No sé què en pensareu vosaltres però al meu parer un individu que fa un disc i li posa com a títol “L’all ho és tot pels anglesos” mereix que li dediqui uns minuts de la meva atenció. Si després, en escoltar-lo més detalladament, resulta que és una de les apostes més fresques i innovadores aparegudes aquí en els darrers temps convindreu que el senyor Estanislau Verdet, el
La sap llarga, el senyor Paul McCartney. Això no se li pot negar. Pel que acabo de sentir fa un moment a Rac1 resulta que s’està plantejant molt seriosament la possibilitat de comercialitzar un tema dels Beatles de l’any 1967 titulat “Carnival of light” que dura quasi un quart d’hora i que, pel que sembla, és una improvisació amb
(La sèrie comença aquí)Tot i l’hora tardana d’acabament del sarau els costums són els costums i l’endemà, dissabte, em vaig llevar quasi tan d’hora com sempre. Després d’esmorzar a l’hotel vaig sortir a passejar pel centre d’Alzira per comprar premsa i fer temps per la trobada amb la persona que havia de guiar pels racons històrics de la vila a l’expedició de principatins que ens havíem desplaçat a la festa
La tarda i nit del divendres i el matí del dissabte els he passat a Alzira amb motiu de la vintena festa de lliurament dels premis que porten el nom de la ciutat. Vint anys d’història que, com no podia ser altrament, mereixien festa grossa. El local on es fa el sopar està situat als afores i la sala que ens acull és de considerables
A part de les necrològiques i de les efemèrides del dia procuro no perdre’m mai les cartes al director. Gairebé un gènere literari propi basat en la concisió i el sentit de l’oportunitat. Hi ha veritables especialistes d’aquest ofici però diria que l’autor de la carta que he llegit aquest matí a l’Avui i que m’ha cridat l’atenció per la seva emotiva senzillesa no és pas un
És sàvia, la vida, tu. I no se li pot negar que té un refinat sentit de l’equilibri, la punyetera. Vull dir que per cada arronsament que et propicia no li costa gens de tenir a punt un recanvi (espiritual quasi sempre) per tenir-te content i que no lamentis gaire el pas dels anys. Pensava tot això aquest matí mentre la
Així de preciosa estava ahir al migdia la plaça que s’obre davant de l’església de la Santa Croce de Florència. Una veritable meravella per als sentits accentuada per l’espectacular Capella Pazzi, una obra mestra de Brunelleschi que, inspirant-se en el Panteó de Roma va demostrar una vegada més que l’arquitectura és l’art de crear espais màgics amb els mínims elements. La grandesa