Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Una de les coses que més m’exciten del món de la publicitat són les reunions de presentació al client dels primers esborranys d’una campanya.

Parlo amb coneixement de causa perquè, per raons de feina, m’ha tocat assistir a unes quantes trobades d’aquest tipus en els darrers anys.  (n’hi ha més)

El ritual sol ser sempre el mateix: l’equip de creatius, amb una barreja molt calculada d’audàcia (algunes vegades se li pot dir “morro”) i d’imaginació exposa amb tot luxe de detalls i efectes retòrics les raons filosòfiques que, a partir de l’anàlisi del quadre de necessitats del client, els han portat a plantejar aquella solució en concret. Aquell eslògan, aquell logo, aquella línia gràfica.

Podríem dir que és la presentació del manual d’instruccions per entendre tota l’extensió i profunditat que (diuen que) s’amaguen darrere d’uns gargots. Un manual d’instruccions que moltes vegades hauria de vendre’s amb el producte perquè aquella idea tan cabdal que el creatiu ha volgut plasmar sigui entesa (“pillada”, en diuen ara) pels consumidors.

He parlat de publicitat però podria dir el mateix de l’arquitectura. Molt sovint les memòries descriptives dels projectes són un compendi de retòrica imaginativa per fer beure a galet al client. I de retruc a la resta de la població.

No aniré gaire  lluny: ahir mateix a la pàgina 32 de La Vanguardia es podia llegir un impagable article de Llàtzer Moix en el que parlava de l’hotel Me, del francès Dominique Perrault. Sembla que la peculiar forma de l’edifici es deu a la pretensió d’imitar la forma d’una ballarina que aixeca una cama i s’aguanta en equilibri amb l’altra. Fantàstic…

En arquitectura, a més a més, sol entrar en acció un altre element: la maqueta. És a dir, l’intent de reproduir a escala molt menor i en tres dimensions el que s’espera que sigui l’aspecte final de l’obra.

A Barcelona tenim un exemple prou clar de les perversions que comporta el canvi d’escala: l’antena de la Telefònica dissenyada per Santiago Calatrava en l’esplanada que hi ha a prop de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Un perfecte “bijou” per sostenir un bolígraf i posar-lo damunt de la taula del despatx o la tauleta de nit. Una barbaritat a l’escala a la que està feta.

I, pel que vaig llegint als diaris els darrers dies, la plaça Lesseps que aquests dies comença ja a desvelar les seves incògnites és un exemple clar d’obra que en format de maqueta sembla una cosa i passada a l’escala real és una altra força diferent.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!