Totxanes, totxos i maons

Com cada 30 de novembre avui l’A. i jo celebrem aniversari per partida doble: el de casament i el del dia que vàrem començar a sortir junts. Va ser el dia de sant Andreu de 1972 i de 1967, respectivament. Gairebé en el plistocè, vaja.

¿Què hauria d’explicar d’especial avui que no hagi explicat en aniversaris anteriors… (n’hi ha més)

… o en les nombroses Totxanes que tenen l’A. de protagonista principal o com a presència constant tot i que en aparença no ocupi el primer pla?

Doncs, per exemple, explicaria que estem bé i que ens aboquem a la seixantena plens d’empenta encara que és inevitable tenir en compte que, com en la imatge que il·lustra l’apunt d’avui, el camí que tenim per davant és ample, engrescador… i amb els arbres que l’emmarquen vestits ja de tardor.

Avui sens falta hauria d’enllestir un article que m’han demanat els bons amics d’Enderrock sobre els inicis de la Nova Cançó. Em sembla simptomàtic: a la feina i en l’acció del dia a dia cada vegada m’adono més que començo a ser -o almenys així em veuen- dipositari del que podríem dir “memòria històrica” d’unes quantes coses.

Tanmateix el veritablement important de tot plegat per a mi és que en la majoria d’aquestes coses la memòria és compartida amb la sòcia amb qui he passat quasi dos de cada tres dies de la meva vida.

Pel que fa als nois de casa -les nostres dues obres d’art- continuen sent bones persones plenes d’il·lusions, cosa que a l’A. i a mi ens posa cofois d’allò més. Sense oblidar, però, que la pòlissa vitalícia d’angoixes i patiments que, com tots els pares, vàrem signar el dia que els vàrem facturar cap a aquest món continua plenament vigent.

Pel que fa als avis -els dos que ens queden- cada dia estan més vellets i pansits. I tocant més campanes. Però recordant perfectament que tal dia com avui de fa trenta-sis anys ens va casar a la parròquia del Guinardó el que ara és el bisbe de Barcelona. Això és bo.

Avui dinarem amb els bons amics C. i R. gràcies als quals hem descobert les meravelles de la Toscana. I amb la seva filleta que és una passada de criatura. Serà un bon dia. I ens queden encara moltes tornades a Itàlia.

I potser al vespre, amb l’excusa que ara ha fet trenta anys que ens va deixar, posaré Brel a l’iPod. Però no un Brel qualsevol.

Serà, és clar, el de la “Chanson des vieux amants”. Molt especialment aquella estrofa que diu: “Finalement finalement / il nous fallut bien du talent / pour être vieux sans être adultes.”
  

(per si algú sent curiositat aquí teniu l’apunt d’aniversari de l’any passat; us porta als dels aniversaris anteriors)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!