Totxanes, totxos i maons

És sàvia, la vida, tu. I no se li pot negar que té un refinat sentit de l’equilibri, la punyetera. Vull dir que per cada arronsament que et propicia no li costa gens de tenir a punt un recanvi (espiritual quasi sempre) per tenir-te content i que no lamentis gaire el pas dels anys.

Pensava tot això aquest matí mentre la D., una companya del despatx, ens deia que ha demanat dos dies de festa perquè per primera vegada li deixen la néta, de set mesos, a pensió completa.  (n’hi ha més)

Em feia gràcia veure com ella, una abnegada i veterana mare de quatre criatures, estava neguitosa davant de l’experiència que haurà d’afrontar demà i passat demà. “No és el mateix criar els teus fills que tenir cura de la filla de la teva filla”, ens deia tota amoïnada.

Els més joves del despatx se la miraven amb certa displicència però jo em sembla que l’he entès a la perfecció. Veure com els fills es fan grans i encarrilen la seva vida és una experiència curiosa i impagable en la que s’hi barregen la satisfacció pels anys viscuts, l’orgull pels resultats del present i la malenconia pel que ens queda de futur.

Satisfacció i orgull com el que l’A. i jo vàrem sentir anit, mentre per primera vegada sopàvem com a convidats a la llar del noi petit de casa i de la seva estimada, la dolça C., per celebrar que per fi tenen un niuet en comú i sense interferències de tercers. Una satisfacció i un orgull, a més a més, accentuats per la presència en la mateixa taula del noi gran de casa i la seva enamorada, la no menys dolça J.

Un sopar de família, vaja. Com tants i tants hem fet en la nostra vida a casa. Però en aquesta ocasió en un escenari diferent (“Vive la différence!”, que diuen els compatriotes de la dolça C.). I amb un vi “kosher” de Capçanes i un “sushi” d’elaboració casolana de difícil oblit.

La banda sonora de fons -a can Isern la música sempre és un element fonamental- va començar amb Kraftwerk, va continuar amb Leonard Cohen i, en homenatge al nostre recent viatge a Florència, amb l'”Epitaph” de King Crimson. El cicle el vàrem tancar amb una repassada al “Paco, Paco”, d’Encarnita Polo i “El garrotín” dels Smash, de l’antologia “Achilifunk”.

D’aquí a menys de vint dies l’A. i jo celebrarem el nostre trenta-sisè aniversari de casats i el quaranta-unè de sortir junts. Com d’habitud anirem a sopar (segurament als Pescadors del Poble Nou) i serà una magnífica vetllada, ja m’ho imagino des d’ara mateix.

Però difícilment superarem el “sushi” d’ahir i aquella companyia tan jove, tan plena de futur…

Ai, la malenconia…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!