Totxanes, totxos i maons

A part de les necrològiques i de les efemèrides del dia procuro no perdre’m mai les cartes al director. Gairebé un gènere literari propi basat en la concisió i el sentit de l’oportunitat. Hi ha veritables especialistes d’aquest ofici però diria que l’autor de la carta que he llegit aquest matí a l’Avui i que m’ha cridat l’atenció per la seva emotiva senzillesa no és pas un habitual. 

Es diu Daniel Tosca i Martínez i amb el títol “Continua sent necessari” ha escrit això:  (n’hi ha més)

“En els darrers mesos els lectors del vostre diari vàrem tenir la oportunitat de llegir dues bústies que va escriure Manuel Tosca i Amella, el meu avi, on donava les gràcies als donants de sang i encoratjava la gent a fer més donacions. Malauradament el meu avi no necessitarà més el preuat elixir pel qual va donar les gràcies més explícites, ja que morí el dia 1 de novembre. El meu avi era una persona que no deixava les coses a mitges; és per això que escric aquesta darrera carta en nom seu, i per recordar que encara hi ha molta gent que en necessita. Gràcies.”

En la mateixa pàgina 4 de l’Avui Salvador Cot, director d’edicions del diari, escriu un article també breu però igualment eficaç i entenedor amb el títol “El ‘cacic’ Pujol”. Diu així:

“Ves per on, la Generalitat s’ha escandalitzat per unes quantes frases a The Economist. De fet, la revista britànica s’ha limitat a reproduir els tòpics sobre Catalunya i el catalanisme polític que circulen per Madrid i que impregnen la totalitat dels mitjans de comunicació que ells coneixen com a nacionals.

Els col·legues de The Economist, per exemple, han entrevistat el novel·lista Antonio Muñoz Molina, un home pròxim al PSOE que s’ha destacat sempre per un espanyolisme molt agressiu. És ell qui diu que Jordi Pujol era un “cacic provincial”, això que tant sembla haver molestat l’actual govern català. Però aquestes opinions de Muñoz Molina no són noves i sovint han estat compartides, de manera pública i notòria, per la seva esposa, Elvira Lindo. Un fet que no devia passar per alt a un amic del matrimoni, Joan Clos, que va ser hoste -ell i família- de tots dos a Nova York i que, en tornar, va decidir que la senyora Lindo fos l’encarregada del pregó de la Mercè 2006. El PSC va defensar amb ungles i dents aquella decisió. ¿Ara els molesta el que porten dient tota la vida? La hipocresia té un límit.”

Vaja… que les ovelles pels seus pecats porten els genolls pelats. Que el que ha passat  amb aquest periodista de The Economist és com si a algú que vingués a fer un estudi sobre el Real Madrid l’enviessin a visitar únicament una penya blaugrana de la més estricta observança i una delegació dels Boixos Nois.

Encara sort que una vegada més el “Mail Obert” de Vicent Partal ha posat el dit just al bell mig de la nafra (vegeu-lo aquí).

I si voleu riure una miqueta amb una història verídica que em va passar fa dos anys a la feina a propòsit de la senyora Elvira Lindo i el seu pregó de la Mercè us convido a llegir aquesta Totxana.

——————————————————————————————

(afegit l’endemà)
No us perdeu tampoc ni l’article de Salvador Cardús sobre el mateix tema (vegeu-lo aquí) ni la magnífica il·lustració de la Cristina Losantos. Una veritable delícia i un exemple de com -aquesta vegada sí- una imatge val més que mil paraules.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!