Totxanes, totxos i maons

En Lluc m’escriu per dir-me que ha seguit el meu consell i ha llegit “Quiet”, el magnífic llibre que acaba de publicar Màrius Serra. “Vaig fer-me’l portar des de Barcelona perquè a Menorca no hi era enlloc, però el trasbals ha valgut la pena.”, em diu. I jo ho secundo.  (n’hi ha més)

Em parla amb grans elogis de la part final del llibre, en la qual hi ha un seguit de fotografies del personatge central de “Quiet” que, fent córrer ràpidament les pàgines, donen una convincent sensació de moviment. També em diu en Lluc que li sembla recordar que jo, temps enrere, vaig explicar una història similar en aquestes Totxanes i em demana si li puc recordar el text.

Certament en Lluc l’encerta. I ho fa per partida doble. Primerament en valorar positivament aquesta obra de Màrius Serra. Ho diré ras i curt: per mi és un dels llibres de 2008, un dels que quedaran.

I segonament l’encerta també perquè (bona memòria, nano!) ara ha fet justament dos anys que jo vaig parlar en aquest Bloc (vegeu aquí l’apunt) d’una història molt similar. Tant que, de fet, és la mateixa.

Ara ja puc dir que la persona amb la que el 17 de novembre de 2006 vaig dinar era en Màrius Serra i qui s’amagava rere els signes (**) era en Lluís, el seu fill. En “Llullu” pels lectors del llibre.

Per raons de respecte i de discreció en aquell apunt que vaig titular “Com un atleta olímpic” vaig voler eliminar el major nombre d’indicis sobre les persones que vivien de primera mà aquella història i em vaig quedar amb la il·lusió d’un pare que gràcies a un enginy d’òptica recreativa va poder veure el seu fill córrer com en un somni.

Ara conservo aquell bloc de fotografies que va arribar a casa pocs dies després a tall de felicitació pel nou any a la prestatgeria que tinc reservada pels llibres de Màrius Serra. El cercle es pot dir que s’ha tancat. Dos anys després, amic Lluc, el misteri s’ha resolt.

I, sí. Ho torno a dir: “Quiet” és un llibre extraordinari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!