Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Llac Inle – Remar sense mans

Publicat el 17 de juliol de 2008 per rginer
En el meu apunt anterior he explicat l’enginy dels intha per pescar al llac Inle fent servir una cama per remar, l’altra per mantenir l’equilibri, i així tenir les mans lliures per llençar la nansa cònica i poder pescar. Aquest mètode és veritablement únic.
Durant les festes de Phaung-Daw U celebren curses de rem, amb una cama, òbviament. Les fotos que trobo a la xarxa són veritablement bellíssimes, i ja m’agradaria a mí poder dir algún día que les he fetes jo mateixa ….

Publicat dins de Birmània - Viatges | Deixa un comentari

Llac Inle – Birmània: Sorprenent

Publicat el 17 de juliol de 2008 per rginer
En el meu viatge imaginari i encara pendent, el llac Inle és un lloc sorprenent. Està situat a 900 m d’altitud; 50 kms de llarg, 10 kms d’amplada i 5 metres de profonditat. Els anglesos, durant els anys colonitzadors, hi anàven sovint per refrescar-se i sortir de Rangoon on teníern petites casetes de bambú a la vora del llac.. Molts viatgers anomenen el llac Inle i les seves poblacions , la ‘Venècia del sudest asiàtic’ i no els hi falta raons. Però és que a més et trobes amb una població de l’ètnia intha d’una intel.ligència fora de de dubtes. Quan van ser expulsats de les seves terres, i d’això fa secles (XII ), l’únic lloc on podíen establir-se va ser al llac, però tampoc podíen terra endins. Aleshores van construïr les cases de bambú dins l’aigua i van ingeniar-se com sobreviure; van aprendre a fer de pagès, pescadors, manyàs, teixidors i evidentment grans comerciants. Com no era gens fàcil viure sobre l’aigua, van tenir una idea ( genial ) de construïr horts flotants, senzillament amb els jacints d’aigua i altres herbes, i la terra del fons del llac. Són masses vegetals, algues, jacints d’aigua i herbes que s’amunteguen a les vores del llac amb una alçada d’un metre aproximadament. Els inthas tallen aquestes masses en unes bandes de 15 metres de llarg per 2 d’ample i les llencen al llac. Posteriorment les cobreixen de terra i fang i planten les llavors. En aquests horts tant peculiars planten enciams, tomàquets, mongetes, patates.

La pesca també és una de les seves especialitats i aquí tenim un fet ben diferencial.
Com utilitzen unes nanses de forma cònica, molt particulars, ja que el llac té poca fondària, les omplen d’algues i herbes i les deixen en llocs on saben que hi ha peixos. Quan els peixos són dins, aleshores treuen aquestes nanses. Ara bé, han de fer servir les dues mans per aquesta feina, i aleshores s’han convertit en uns experts en remar amb un peu, fer el contrapès amb l’altre i tenir així les mans lliures per poder pescar. Les fotografíes dels pescadors del llac Inle són les favorites dels turistes i ells ho saben. Quan veuen un barquet amb visitants, s’hi posen bé per la foto i poder demanar algun bitllet a canvi.
Les pagodes i stupas també estàn construïdes sobre l’aigua. Són una meravella, i és cert que t’hi trobes en una Venezia ‘diferent’.
Hi ha un període a l’any que celebren les seves festes, el Phaung-Daw U, depenent de la lluna plena, entre setembre i octubre,  durant dues setmanes, i el brogit, les curses, la dansa, els espectacles de titelles, la música, tot forma una unitat dins aquest llac de 50 kms i situat al centre de Birmània.
La població més important és Nyaungshwe, que significa ‘figuera d’or’. En aquesta població es poden trobar tot tipus d’al.lotjaments i serveis.
Es pot arribar en avió a l’aeroport, militar, de Heho a 28 kms i hi han vols desde Rangoon,Mandalay o Bagan.
També es pot viatjar en tren fins Shwenyaung que és més a prop i de l’estació es pot compartir una camioneta amb altres viatgers.
Però, compte amb els mosquits ! S’ha d’anar preparat, camises de màniga llarga, i pantalons llargs, i molt de ‘Relec’ !! Aigua sempre en botella i no posar-hi glaçons dins el got !
Podeu veure la fotografia dels horts, tan ben posats en línia vertical i també he inclòs algunes fotos m és a l’arxiu.
No voldria deixar de dir que sempre s’ha de pensar el què passa a Birmània, però això no eximeix que és un país absolutament meravellós com tots els del sudest asiàtic.
Amics que han estat a Birmània em van explicant les seves impresions i a més vaig llegint tot el que puc. No he oblidat, per això, l’activisme pacífic i constant per demanar la llibertat per aquest país. Un día podré anar-hi i fer les meves fotografíes i anotar les meves impresions en el  meu bloc de notes.
Continuarà …..
Publicat dins de Birmània - Viatges | Deixa un comentari

Avui 16 de juliol

Publicat el 16 de juliol de 2008 per rginer

La cultura d’un poble passa dels  avis, als fills, als nets. Si has crescut prop del mar, has jugat vora el mar, has viatjat per mar, el pare i l’avi han treballat al costat del mar , sempre has escoltat a casa que avui és la patrona de la gent de mar. 

Encara que sóc d’un signe del zodiac que trepitja amb fermesa la terra, el mar sempre ha estat i és el meu somni. No només el mar, també l’aigua, els rius, els llacs … un horitzó llunyà i que s’hi ha d’arribar poc a poc.
Avui penjo aquesta fotografía que he trobat a la xarxa; és el llac Inle a Birmània, on viuen més de 70.000 persones en cases de bambú sobre les aigües tranquiles del llac; un lloc on tampoc ningú ha de passar de llarg, si un dia es pot viatjar en llibertat per aquest país.
No té els colors blaus intensos que tan ens atrauen ni tampoc els temporals frenètics i sobtats, però sí pot arribar un cicló maligne o unes tempestes inacabables que poden inundar tota la terra.

Publicat dins de Birmània - Reflexions | Deixa un comentari

Naypyidaw-Birmània: Capital d’un regne inexistent

Publicat el 14 de juliol de 2008 per rginer

Moltes vegades quan cerques articles o informacions interessants, immediatament les arxives i ja no te’n recordes. Avui fent neteja d’arxius, he trobat un escrit d’un blocaire nordamericà amb unes fotografíes excepcionals de la seva visita a la Ciutat de Naypyidaw, nova capital de Birmània, desde fa tres anys. Sorprenentment va poder anar a visitar la ciutat sense problemes (ell encara està sorprès) i les seves fotografíes són un testimoni magnific de com es construeix una Ciutat per a més de cent mil persones amb un despesa insultant i vergonyosa de diners, en el país més pobre d’Àsia. A mí em recorda la pel.lícula ‘El show de Truman’, sobretot després d’haver vist les meravelles a Bagan, Rangoon o Mandalay.
A Rangoon o Mandalay ténen problemes amb la electricitat i molt sovint, diàriament, hi han talls de subministrament; a Naypyidaw sempre ténen electricitat i les il.luminacions dels carrers i de la ciutat són espectaculars. A les grans Ciutats de Birmània i a tot el país, l’aigua no és potable, i s’ha d’anar molt en compte; a Naypyidaw ténen aigua corrent potable que es pot beure sense cap mena de perill.

Carreteres asfaltades n’hi han poques en tot el país; a Naypyidaw s’hi arriba per una autopista i tots els carrers estàn asfaltats. Tot el Govern de la Junta i càrrecs importants de l’exèrcit i funcionaris i les seves famílies, seràn els seus habitants.
És una manera d’anar a viure en un lloc segur, sense perills de manifestacions ni cops d’estat.
Aniré penjant fotografíes amb un text explicatiu. No t’ho pots creure i t’has de fregar els ulls i tornar a mirar si és cert el que es veu.
Podeu veure la maquinària que té la Junta i al fons els nous habitatges.
En l’arxiu es pot veure un barri amb les cases adosades, com en una urbanització de les que es poden veure a les nostres costes i la plaça del centre neuràlgic on conflueixen quatre avingudes amb un enllumenat que cap altra ciutat del país té.
En una tercera, podem veure els treballadors birmans, forçats, en aquesta Ciutat
en mig de la jungla.
Naypyidaw significa : ‘La casa dels reis’ ……….
Continuarà …..
Publicat dins de Birmània - Reflexions | Deixa un comentari

Tom Waits – Absència

Publicat el 13 de juliol de 2008 per rginer

No vaig aconseguir entrades per cap de les dues actuacions de Tom Waits a Barcelona. No podré anar-hi. He llegit la crònica de la seva actuació a Donosti, la primera de la seva gira per Europa, i va ser una nit inoblidable. La gent podrà dir : Jo vaig ser-hi !  Enveja sana per a tots els que teniu entrades i podreu veure’l en persona. He trobat aquest video de la cançó  ‘Rain Dogs’ ; genial !!

Publicat dins de Música, cinema, teatre | Deixa un comentari

Ja en són 37.

Publicat el 13 de juliol de 2008 per rginer

Els matins de diumenge solen ser tranquils i plàcids. Avui no ha estat així;  he llegit en una edició digital la notícia de l’ assasinat d’una noia de 20 anys, estudiant d’infermeria a Pamplona, en mans d’un metge resident de psiquiatria del mateix hospital. El fet va passar el mateix dia de San Fermin. Fins avui no s’ha publicat la notícia. Les declaracions del metge resident han estat esgarrifoses. 

Una setmana tràgica, cruel, plena de dolor.
El meu sincer dol i denúncia a la vegada, per aquesta nova mort d’una noia jove que mirava el futur amb optimisme.
Una petita flor, blanca, que tot just s’obre a la vida al marge d’un camí dels Pirineus.

Publicat dins de Violència de gènere i domèstica | Deixa un comentari

Ja en són 36.

Publicat el 12 de juliol de 2008 per rginer

La violència continúa, no té fí. Una dona ha estat assasinada a ganivetades per el seu ex company aquesta tarda a Ciempozuelos. L’home s’ha suicidat.

En pocs díes han mort ja tres dones, dos infants i dos assasins s’han suicidat. El tercer l’han empresonat per un crim execrable, com tots.
Una nova denúncia contundent i el meu sincer dol per aquesta nova mort.
Unes flors, cors de maig, de color vermell i que demanen més amor i sentiment.

Publicat dins de Violència de gènere i domèstica | Deixa un comentari

Preah Vihear: Qui té la propietat, Tailàndia o Cambodja ?

Publicat el 12 de juliol de 2008 per rginer

El tribunal de La Haya va sentenciar, l’any 1962,  en favor de Cambodja la propietat d’una zona fronterera amb Tailàndia on es troba el temple hindú Preah Vihear del segle XI i que era motiu de litigi i disputes entre els dos països desde feia molts anys.

La setmana passada, a Quebec, la UNESCO va declarar Preah Vihear Patrimoni Mundial de la Humanitat. El Ministre d’Afers Exteriors de Tailàndia va ratificar aquesta declaració  (no podia fer altra cosa), i segons el govern del seu país va ‘violar la constitució tailandesa al signar el document’ ja que, malgrat la sentència de La Haya, Tailàndia segueix reclamant la terra que envolta el temple i ara podríen perdre la sobiranía que encara reclamen i que el Tribunal ja va dictar sentència en la seva contra.
El Ministre ha presentat la seva dimissió irrevocable que ha estat acceptada ‘per bé del poble de Tailàndia’.
Hem d’endinsar-nos en el tunel de la història, i sobretot, tenir present la cultura dels països del sudest asiàtic. Però, Preah Vihear és una joia de la cultura Khmer del segle XI; situat en mig de la selva, a dalt de tot d’una muntanya amb un accés difícil desde Cambodja i més fàcil desde Tailàndia. Paga la pena de visitar-lo.

Tot plegat hem de situar-nos en els temps de la colonització francesa. La Cochinchine, és a dir, Cambodja, Laos, Viêt Nam, va ser durant anys colonitzat per els nostres veïns. Cal dir, però, que Tailàndia o el regne de Siam, és l’únic país del sudest asiàtic que mai ha estat colonitzat per ningú. Avui, i ja fa molts anys, Tailàndia és un regne amb un govern de dictadura ‘toba’. 

L’any 1904, el regne de Siam i França van acordar establir la frontera entre Siam i la Cochinchine. En aquest mapa acordat, el temple Preah Vihear es troba en terres de Cambodja.
Quan Cambodja va guanyar la seva independència l’any 1954, l’exèrcit de Tailàndia van ocupar immediatament la frontera i la muntanya on està situat el temple. La resposta de Cambodja va ser denunciar-ho al Tribunal Internacional de La Haya.
Posteriorment va començar la terrible guerra civil i el genocidi dels khmers rojos i Preah Vihear va ser l´’ultim bastió’ de la resistència de l’exèrcit genocida fins l’any 1998. Encara avui es poden veure canons.
Tailàndia va construïr tot seguit una carretera asfaltada fins arribar a la zona de la frontera, van netejar la zona de mines ( encara n’hi han, però està ben senyalitzat el camí on no hi ha perill ) i els viatgers que volíen visitar el temple, havíen de demanar un visat de día a la mateixa frontera de Cambodja.  Ja he escrit més amunt, que l’accés desde Cambodja és difícil i costerut, i no hi ha carretera asfaltada. Cal pujar escales d’enormes pedres i el temple està situat en tres nivells fins arribar a una alçada de 1.800 metres. Va ser construït per el mateix rei khmer que va fer construïr Angkor, cent anys després, i està dedicat al Deu Shiva.
Ara, la UNESCO, ha declarat el temple Patrimoni Mundial, i va ser Cambodja que ho va demanar i és a aquest país que li pertany, com tot el seu entorn.
Però Tailàndia no ho accepta encara i sembla que el litigi encara continúa. Els cambodjans es pregunten per què els tailandesos van acceptar el mapa de fronteres consensuat amb França l’any 1904 i només fins l’any 1954 es va produïr l’ocupació de la frontera per part de l’exèrcit. A més hi ha una sentència clara i sense embuts del Tribunal de La Haya,
Penso que ara ja està tot molt clar, i Cambodja podrà gaudir d’uns temples de la cultura khmer importantíssims; Angkor i Preah Vihear. La UNESCO ajudarà de ben segur a la restauració i conservació d’aquests monuments del segle XI.
He trobat diverses fotografíes a la xarxa i recomanaria a tots els viatgers que tinguin com a destí el sudest asiàtic, no deixin de visitar Cambodja i aquests temples de la cultura khmer, Angkor i Preah Vihear.
Publicat dins de Laos / Tailàndia / Ruta del Te | Deixa un comentari

Ja en són 35.

Publicat el 11 de juliol de 2008 per rginer

Un nou assasinat, terrible. Aquest matí, a Yecla ( Múrcia ), un home ha matat a ganivetades la seva dona i als seus dos fills  de dos i quatre anys. Seguidament, després de trucar a la policia per confessar el seus crims, l’home s’ha disparat a ell mateix, quan la policia ha arribat a casa seva.

Una nova mort, i en aquest cas, dos fills també han estat morts. El meu sincer i trist dol, i la meva denúncia més contundent.
D’una ortiga que pot fer mal, floreix aquesta flor tant bonica. No només és el meu homenatge a les tres victimes, però també un alè d’esperança.
Quan s’acabarà tanta violència ?

Publicat dins de Violència de gènere i domèstica | Deixa un comentari

Ja en són 34.

Publicat el 10 de juliol de 2008 per rginer

El que havia de ser un temps de vacances, vora la mar, ha significat la seva mort.

Una noia jove, italiana, de 23 anys ha estat assasinada per un home, també jove, que ja ha confessat el seu crim, a Lloret de Mar. Molt bé podríem pensar que la noia i el noi discutiren i la violència cruel va aparèixer i la noia va ser morta en mans del noi durant una nit efímera en la que probablement es van conèixer.
El meu sincer dol i la meva denúncia per aquest nou assasinat.
Unes petites flors blanques, salvatges, en un plàcid racó dels Pirineus.

Publicat dins de Violència de gènere i domèstica | Deixa un comentari

G-8 // G-5 //Birmània

Publicat el 10 de juliol de 2008 per rginer

S’ha acabat una altra reunió dels països més rics i ara també els anomenats ‘emergents’. Tot una farsa. Paraules, paraules, fotografíes, reunions bilaterals, però les conclusions són sempre ambigües, sense cap compromís, i els països pobres continuaràn igual. Els ‘estraperlistes’ o especuladors continuaràn fent la seva feina amb els productes bàsics; llavors, petroli, arròs, blat.

Fins i tot aquesta vegada el grup dels més rics, el G-8, van demanar al Govern genocida de Birmània que deixi en llibertat a Daw Aung San Suu Kyi ¿? Més paraules, perque d’aquests països, com França o EE.UU. o Rússia, continúen mantenint grans negocis amb el govern i li dónen tota la força per mantenir-se al poder.
Anem a conèixer una mica més les persones que lluiten per la libertat de Birmània. 
U WI TIN ( 1929 ) : 19 anys empresonat; és el presoner objector de conciència que porta més anys a la presó. Qui és U Wi Tin ?

Periodista i escriptor; va ser director del diari més important de Birmània durant el període 1969 – 1978;  ‘Hanthawaddy’ editat a Mandalay. Per els seus escrits i editorials en favor de la democràcia i també per formar part del  partit liderat per Aung San Suu Kyi, el NLD, va ser empresonat l’any 1989, abans de les eleccions lliures. Ara està molt malalt, i hauría de sortir l’any 2009 de la presó. Es nega a sortir de la presó, mentres no pugui exercir el seu dret de persona lliure. Durant una de les poquíssimes visites a que està autoritzat a rebre, va manifestar a un amic periodista: 

” Sé que la mort m’arribarà dins la presó, i ho prefereixo, si la dictadura, la manca de llibertats i la continuada transgressió als drets humans continúen vigents al meu país”.

L’any 2001, va rebre el Premi World Press Freedom de la UNESCO.
La fotografia és la única que he pogut trobar a la xarxa; U Wi Tin a la presó.
En l’arxiu podeu veure una fotografía del general en una desfilada militar del mes de maig passat ( el poble mentres esperant l’ajut després del desastre del cicló Nargis ); no val oblidar-se de la seva mirada. Les presons són plenes de gent, més de 1.500, que l’únic delicte ha estat demanar la llibertat i la democràcia.
Publicat dins de Birmània - Reflexions | Deixa un comentari

Birmània: Shwedagon – Rangoon

Publicat el 9 de juliol de 2008 per rginer
És el lloc on els birmans mediten, resen i demanen libertat. Tots els aconteixements polítics del país de confrontament envers la Junta, de manifestacions no violentes, de meditació, sempre passen per Shwedagon. És, sense cap mena de dubte, el lloc més bonic del sudest asiàtic, on trobes la pau, la tranquil.litat, el recolliment i en mig de tanta bellesa, més que mai, et preguntes, el per què de tanta violència i crueltat per part d’un govern genocida i dictador. Ahir mateix vaig llegir que dels 180 països del món, Birmània és amb el no. 179 el més corrupte del món; l’últim és Somàlia. Trist.
La última de les manifestacions va tenir lloc el setembre de 2007, i tots ho recordareu.

L’origen d’aquesta pagoda es perd en els anys. 2.500 anys, 3.000, 2.000 …. el cert és que al turó de Singuttara ja existía una pagoda on reposàven les relíquies dels tres últims Budas. D’acord amb una de les múltiples llegendes, van passar 5.000 anys fins que l’últim Buda va baixar a la terra i va passar de llarg de Singuttara. La pagoda no podia perdre els seus privilegis com a lloc sagrat del budisme, i el rei Okkalapa dels Suvanmabhumi va pujar dia rera dia, a resar, a pregar, a meditar fins que el miracle va ocórrer, i van caure 8 cabells de Buda. En aquell mateix lloc es van començar a construir pagodes, una sobra l’altra i es van utilitzar materials com plata, or, coure, estany, plom, rubís, maragdes fins arribar a una alçada de 98 metres. Al llarg dels anys s’han construït moltes més pagodes i tot forma un conjunt absoutament impresionant. Han patit diversos terratrèmols i l’any 1786 la punta més alta de la pagoda va caure.
La bellesa d’aquest conjunt és la seva simetria i la complexa geometria de les seves formes i estructures. La part més baixa de la stupa hi han unes 8,688 peces d’or i a la part més alta unes 13,153 peces, també d’or. És molt difícil de veure la punta més alta de la pagoda i poder veure-la amb tot detall i observar els 5,448 diamants, 2.317 rubís, els zàfirs i altres pedres precioses; 1065 campanes d’or i a dalt de tot, un diamant solitari de 76 carats.
El conjunt de stupas de Shwedagon és obert tots els dies desde les 5 del matí fins a les 9 del vespre.
Birmània és un país molt ric en pedres precioses ( bé que ho sap el seu comprador numéro ú, Àfrica del Sud ). Shwedagon es va anar construint fa més de dos mil anys, amb els materials que la terra els donava. Avui tota la seva riquesa va a parar a la Junta i les engrunes al poble.
En l’arxiu podeu veure més fotografíes d’aquest lloc sagrat del budisme.
Publicat dins de Birmània - Viatges | Deixa un comentari

1952 : Matí a la platja del Carregador

Publicat el 8 de juliol de 2008 per rginer

Arxivant fotografíes m’he trobat davant d’una de l’any 1952. Avui fa calor, i voldríes anar a la platja i remullar-te i nedar. Com en aquell estiu de 1952 on podeu veure a la meva àvia Àntonia amb els seus nets i nebots tots junts i contents a la platja del Carregador a Alcossebre, Baix Maestrat.

És veritablement curiós veure la meva àvia absolutament vestida; crec que no sabia nedar i només es mullava els peus. Per aquest motiu va voler que vingués el seu cunyat, el tio Nelo – el siscanyo-,  gran nedador, perque ens vigilés, mentres disfrutàvem d’uns matins de platja inoblidables. A més el tio Nelo ens ensenyava com agafar crancs, barretets, pops, caixetes, al roquer, que separa la platja del Carregador amb la de la Romana. El recordo perfectament, alt i prim, sentat a les roques, amb el seu barret, pantaló de pana, faixa, espardenyes i seguint amb la seva mirada dels seus ulls blavíssims tots els nostres moviments dins l’aigua. 

Ens tenia prohibit banyar-nos a la platja de la Romana, ja que deia hi havíen corrents perilloses. La roca del Moro és davant mateix d’aquesta platja. Ell se la coneixia bé; anava a cercar el ‘contrabando’ que deixàven, nedant de nit, en la foscor, per no ser vist per la guàrdia civil.

Es modelets dels banyadors són també autèntics ! La pilota, regal del pare, era la  més gran de la platja i la nostra joguina més preuada. El parasol, que no es veu a la fotografía,  el feiem nosaltres amb troncs de pins i les branques.
A la casa on erem, ‘Ca Cola’, no hi havia llum i l’aigua era del pou i de la cisterna.
Cuinàvem amb llenya i carbó d’alsina.
Quan era nit de lluna plena jugàven a ‘lluneta’, que no era res més que un de nosaltres comptava fins a vint i tots ens amagàvem on podíem, darrera els bancals, els amelers, les vinyes. En aquells temps no existíen ni les urbanitzacions, ni els hotels, ni els apartaments, ni les segones residències.
Per les tardes anàvem a caminar i a veure les amigues de l’àvia. La Sara,  tenia vaques i ja teníem llet, però al costat mateix hi havía una altra casa on compràvem també  la llet de cabra. Sota la figuera i el parral o emparrat de la casa, i al costat de la sènia, l’àvia i la Sara xerràven i xerràven de la seva joventut, del poble, de la vida.
Quan plovía, sortíem a córrer per la muntanya de Santa Llúcia i cercàvem cargols, ‘baquetes’, que només podíes trobar en llocs secs on creixía la farigola. No he menjat mai més un arròs tant bò com el que ens feia la iaia amb baquetes, garrofons, pollastre i bajoques.
El que més m’emociona és que la meva àvia Antònia va tornar al seu poble a ‘estiuejar’ amb els seus nets, després d’haver marxat a la gran Ciutat l’any 1925, perque no teníen res per posar al plat. No li vaig preguntar mai les seves emocions en tornar al seu poble, (va morir l’any 1954), però estic segura que per a ella va ser una felicitat immensa que mai s’hagués pogut imaginar. La pobresa i els patiments no li van impedir poder viure una felicitat somiada.
Publicat dins de Memòria personal | Deixa un comentari

Mirades de dones a Bagan

Publicat el 7 de juliol de 2008 per rginer
La mirada d’aquesta dona, dins un dels centenars de temples de Bagan, és profonda, de pau, et parla, no sap ben bé què passa, però igualment t’ofereix una flor.
Els poble birmà és silenciós, obert, amable, somrient. Coneix molt bé la situació en la que es troba el seu país. Són ells que treballen i construeixen les carreteres, i tota les infraestructures que la junta decideix de fer, però forçats i sense rebre res a canvi.
Sempre he tingut correspondència amb persones que he conegut en els meus viatges … excepte Birmània. No poden parlar, no poden enviar emails, no poden enviar faxes. Però és enriquidor poder parlar amb ells en persona, fluixet, ser al seu costat.
En la segona foto de l’arxiu, podeu veure una altra mirada de dona. Aquesta, és una mirada de felicitat, mentres fuma un cigar enorme.
Veritablement he trobat dins la xarxa fotografíes extraordinàries.

Publicat dins de Birmània - Viatges | Deixa un comentari

Jesús Tuson : Es jubila

Publicat el 6 de juliol de 2008 per rginer

Llegint el suplement ‘Presència’ m’assabento de la jubilació del professor de lingüistica a la Universitat de Barcelona Jesús Tuson, nascut a València, l’any 1939. M’afanyaré a cercar ‘ Això és (i no és)’, el seu últim llibre sobre les metàfores. L’entrevista és molt i molt interessant i a la pregunta – I si tothom ja sap el castellà per què hem de capficar-nos a salvar el català? – La seva resposta :

– Un poble és alguna cosa més que una història, que uns costums o que unes maneres de vestir. És també una llengua, el vehicle amb el qual ha expressat la seva cultura. El bilingüisme pot ser un parany. N’hi ha que diuen que si tothom coneix el castellà per què no ens oblidem de potenciar la llengua coneguda només per un setanta o vuitanta per cent de la gent ? Jo penso al contrari, penso que el que s’ha de potenciar són les llengües pròpies. Si admetéssim la lògica dels que defensen el castellà perquè ja el sabem tots, acabariem admetent la llengua única. I no serà així, en el món que vé, triomfarà la gent que domini tres o quatre o més llengües, triomfaran els poliglots-
– El món on anem anant, ser monolingüe miitant serà un problema. Actituds com la de pensar que la llengua que un parla és la més important o la més fàcil tenen cada vegada menys sentit. Parlar dues o tres llengües facilita molt més que se n’aprengui una altra-
Jo tampoc hi estic d’acord i és cert que el bilingüisme és un parany i molt perillós; no ens hem d’oblidar del català, mai. Tenim un tresor en el nostre pais; els escriptors i poetes; la literatura; la música; artesans; arquitectes; dissenyadors; enginyers; científics; pagesos; ramaders; pescadors; obrers; advocats; els costums; la cultura popular i tanta més gent … i  la llengua en les seves diferents variants. Només cal viure en català cada dia, en els diferents ambients en els que vivim, sense fer sorolls, amb normalitat i utilitzar altres llengües per fer-nos entendre, si és absolutament necessari , per un desconeixement del català del nostre interlocutor.

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari