Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Retrats d’infants XII

Publicat el 6 de juliol de 2008 per rginer

Bagan éstà situat en un paratge molt àrid al centre de Birmània i l’aigua és un tresor. Al llarg de la seva història van arribar a canalitzar la terra i també es poden trobar zones de regadiu, però bàsicament és una zona molt àrida.

Mentres vas caminant i entrant i sortint dels temples (i també per fugir de la calor i el sol, tot s’ha de dir ), sempre et trobes amb monjos, monges o novicis.

Aquests nens, novicis, d’acord amb la seva filosofia therawada no poden riure davant de persones estrangeres, però al cap i a la fí, són nens i el fotògraf va començar a fer ganyotes. Aquests somriures il.luminen la terra àrida de Bagan i de Birmània.

Birmània: Un viatge pendent

Publicat el 5 de juliol de 2008 per rginer
Sí,tinc un viatge pendent: Birmània. Ara, però, és una mica difícil poder obtenir un visat si no contractes un viatge organitzat i visites els llocs que la Junta té previst que els turistes poden veure. Però, penso que després de tants posts que he anat escrivint de denúncia, començar un ‘viatge imaginari’ per aquest meravellós país, paga la pena. És de justicia parlar de Bagan, el llac Inle, Mandalay, Rangoon i molts altres llocs que són imprescindibles…. i la gent, els infants.  La Junta també té organitzat un creuer per el riu Irrawaddy ( avui un nom trist ), de Rangoon a Mandalay, en un antic vaixell anglès, restaurat. Crec, però, que el cost d’aquest viatge és bastant car. 

Bagan és un dels llocs que qualsevol viatger per el sudest asiàtic no es pot perdre mai.

Penso que és més espectacular que Angkor, a Cambodja i tot i que es troba en una zona àrida, a 175 kms de Mandalay, els colors, la llum, el paisatge, els més de 2000 temples, tot en conjunt, fascina. Fa més de 20 anys  que la UNESCO intenta declarar Bagan Patrimoni Mundial de la Humanitat, però la Junta i el general genocida s’hi ha negat sempre. Quan viatges per Birmània, no hi han quasi carreteres asfaltades, però per arribar a Bagan, la Junta ha fet construïr una autopista, hi ha un hotel de luxe, un camp de golf i em penso que es construeix una torre que trenca completament la bellesa del conjunt. El viatger podrà comprovar com la Junta ha rehabilitat o restaurat algún temple i es podrà veure com ho han fet de malament. Per sort, n’hi han centenars i centenars que encara són originals, sense restauracions, però si aquest govern continúa no deixant entrar als experts de l’UNESCO o qualsevol altra organització, em fa temer que aquest tresor es podrà perdre. Però estàn els monjos i les monges budistes, therawada. Més de 400.000 monjos i 75.000 monges en tot el país. Ells, amb les dones birmanes, els estudiants, són imprescindibles per el futur del país. Són ells que han ajudat i ajuden al poble. Ells donen vida als temples i als llocs com Bagan.
Els opositors a la Junta estàn empresonats o en camps de refugiats o a l’exili.
Però, jo vaig fent el meu viatge imaginari, i podeu veure aquesta fotografia de Bagan. Fa obrir tots els sentits. Els viatgers que han fet reserva a l’hotel, poden contractar un viatge en globus i poden jugar a golf entre aquests temples de meditació i pau que els envolten. Contrast cruel i sorprenent si pensem en el delta de l’Irrawaddy o les ètnies de les fronteres.
Continuarà …..

Matí d’hospital: Música i dret de llibertat.

Publicat el 4 de juliol de 2008 per rginer

Aquest matí, mentres era a la sala de l’hospital, llegia El Punt. Entre d’altres temes, m’he assebentat que en Guillemino li agrada la música de Birmània i la coneix. En l’entrevista, molt interessant, manifesta : ‘ M’agrada que la meva música generi imatges en el cap de qui l’escolta’. És cert i a mí també m’agrada i el millor de tot és que em produeix aquesta sensació. Músiques que em generen imatges de Halong, Hà Nôi, el delta del Mekong, Uluru, Kakadju, Tasmània, bosc, Pirineus, Montseny, Illes, mar, flors, cafè, platja del Moro,  persones …. no acabaria mai. Guillemino també es pregunta ‘quines imatges podràn generar la música del meu últim disc  Les minves de gener? Ja li faré saber.

L’altra article que m’ha generat una emprenyamenta molt i molt gran ha estat en la última pàgina – la columna d’Imma Merino.

L’autocar que va marxar de la Plaça Catalunya de Girona cap a Madrid amb vint personers disposades a fer costat a Jaume Roura i Enric Stern, va ser escoltat per un cotxe ‘espía’, i abans d’arribar a Madrid, la Policía Nacional va parar-lo per fer-li un registre.

A qui buscàven ? O què buscàven ? On són els drets que garanteixen les nostres llibertats ? Fins i tot van agafar les documentacions i van fer una llista. Això és diu ‘criminalitzar’. És el mateix,  pel fet si jo demanés avui un visat per Birmània: ves a saber quan me’l donaríen, perque es miren totes les sol.licituds ‘amb lupa’ i si tens sort i te’l autoritzen, aleshores sempre tindràs un escolta al darrera, si han trobat que he estat escrivint en contra el general genocida i la Junta.
És el vell mètode dels dictadors, o dels controladors, o del poder, sigui quin sigui.
Recordo un viatge amb el tren de les nacions, prohibit, i a la sortida del tunel del Montblanc, els ‘carabinieri’ ens van fer baixar dels autocars i ens van demanar la documentació. Ja teníen el llistat de les persones que ens trobaríem a Aosta i posteriorment a Ginebra. Més d’un no el van deixar entrar a Itàlia.
Proposo una visita a Madrid, amb autocar, molts,  deu, vint, cinquanta o més, marxant de diversos punts del país i en diferents dates, i en arribar, anar tots junts, pacíficament, sense violències de cap mena, sense banderes, amb samarretes ben llampants,  no sé, a la Plaza de Colón, com a punt de trobada, i manifestar el desig de poder moure’ns sense problemes per fer de ‘guiri’ a la capital del Estado español, que evidentment no és el meu.
Aung San Suu Kyi empresonada a Rangoon a casa seva, i la bandera del partit NLD, on també hi és una estelada ben gran i visible.
Música de Birmània i promoure la llibertat. 

Presoners polítics a Birmània

Publicat el 4 de juliol de 2008 per rginer

Cada dia empresonen a més gent; perque ténen un fax a casa, perque han ajudat a les víctimes del cicló Nargis, perque tenen contactes amb estrangers, perque tenen DVD clandestins, perque han parlat amb estrangers del què passa a Birmània, perque es queixen del poc ajut. De fet a les presons hi han militants dels partits democràtics i de les diferents ètnies, desde fa dècades, i desde el propassat setembre/octubre durant la revolta dels monjos, les presons són encara més plenes.

És increïble com els birmans que han pogut marxar i no poden tornar han aconseguit unes infraestructures dins la xarxa fantàstiques. Us deixo un parell d’enllaços.  Aquests díes he estat veient un documental fet l’any 1993 que corre per el país clandestinament.

He pogut veure les imatges de la campanya electoral de l’any 1988/1989 d’Aung San Suu Kyi; de com durant els seus encontres amb la gent del país del nord, sud, est i oest, aparèixen els soldats i com ella els crida amb una veu forta defensant la legalitat del que estava fent. Moltíssima gent anava a escoltar-la i de vegades en les imatges és difícil de veure-la en mig de centenars i milers de persones. També en una imatge se la veu deixant al terra unes flors en memòria de la matança dels estudiants el 8.8.88 i com els soldats ho veuen i surt corrent rodejada per els companys de la NLD. 

Us recomano el llibre ‘Letters from Burma’ editat en castellà per Circe. Són cartes escrites per Aung San Suu Kyi .
Les eleccions es van celebrar l’any 1990, però un any abans, Aung San Suu Kyi va ser empresonada a casa seva. NO va poder votar, però el seu partit (National League for Democracy ) va guanyar sobradament, per majoria, el 82% dels vots. Els militars no ho van permetre.
Segueix tancada a casa seva, incomunicada,  encara que ha sortit dues vegades, crec, però ……
Avui fa 12 anys i 254 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.
El poster correspòn a l’associació de presoners polítics.

Intromissió o protecció ??

Publicat el 3 de juliol de 2008 per rginer
Em pregunto si és més important que es respecti ‘ el dret a la no intromissió en els afers interns’ o ‘el principi de responsabilitat de protecció dels pobles oprimits’.  
Més de 7.000 persones, supervivents del cicló Nargis, han estat obligades a tornar als seus pobles del delta de l’Irrawaddy desde el camps de refugiats que les Nacions Unides van poder instal.lar. Tornaràn al lloc del desastre, pobles on més del 90% de la població ha mort i on no hi han cases ni terres on treballar. Ha estat l’ordre fulminant del Govern, la Junta, del general genocida Than Shwe.
Avui fa 12 anys i 253 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.

Abdelkrim i Ho Chi Minh

Publicat el 2 de juliol de 2008 per rginer

Vaig llegir l’existència a les muntayes de Son Tay, properes a Dien Bien Phu, d’un nombrós grup de famílies mixtes; marroquins casats amb dones vietnamites amb els seus fills i que van patir una vida difícil i problemàtica. He anat cercant informació, fins que he trobat els lligams entre Abdelkrim i Ho Chi Minh.

Però, primer hem de recordar qui va ser Mohammed Ibn Abdelkrim al-Khathani (1883-1962). Bereber, amo i senyor del Rif. L’any 1921 va defensar la seva terra davant el nombrós exèrcit espanyol que van patir la gran derrota d’Annual l’any 1921. Un geni en l’estratègia militar de les guerrilles, i tant en Che Guevara com Ho Chi Minh s’hi van enmirallar. Abdelkrim volia el progrés per el seu poble. Va fer construir carreteres, va instal.lar línies telefòniques i l’any 1923 va proclamar la República Independent del Rif.

El sultan del Marroc el va recriminar fortament, ja que el considerava un no-nacionalista. Abdelkrim era un bereber lliure i anticolonial. Avui no podríem considerar-lo com un islamista radical. He llegit unes declaracions que va fer aleshores:

‘Els temps de les guerres santes ja han passat i tampoc ens trobem a l’Edat Mitjana i ja no existeixen les creuades. Nosaltres volem, senzillament, la independència’.
Era un perill tant per el sultà del Maroc, com els seus aliats els països colonitzadors com Espanya i França, i el mateix General Pétain va haver d’intervenir per esclafar aquella República Independent del Rif, un somni d’un estratega i polític que volía el millor per el seu poble. Un exèrcit de més de 250.000 soldats francesos i espanyols van aconseguir la rendició del rebel bereber l’any 1926.  Els colonitzadors francesos i espanyols van utilitzar armes químiques; un gas conegut com ‘gas mostassa’ !!
  
Abdelkrim va estar exiliat per la força durant 21 anys a l’illa de la Réunion ( colònia francesa, prop de Madagascar ) i finalment va poder anar a El Caire (es va escapar )  on va morir l’any 1962.
Ho Chi Minh li va escriure una carta a El Caire demanant la seva influència perque els soldats marroquins que eren a la legió francesa a Viêt Nam durant la guerra en contra els colonitzadors, es passésin a l’exèrcit dels Viet Minh del General Giap. No va ser aquella carta el primer dels contactes que van tenir. El fet va ser que la majoria dels soldats marroquins van deixar la legió francesa i van lluitar amb els Viet Minh.
Després de la derrota dels francesos a Dien Bien Phu( 1954 ), els soldats marroquins es van quedar a Viêt Nam, molts havent format una família amb dones vietnamites i amb els seus fills. Van patir una injustícia molt gran per part de tothom; Viêt Nam un país molt conservador en la seva cultura confuciana, no acceptava matrimonis de vietnamites amb estrangers i les dones eren rebutjades d’immediat.
Van patir tortures i desplaçaments constants per tot el país. Mentres que els argelins o senegalesos van ser repatriats d’immediat,  ni el Marroc, ni Viêt Nam, ni cap país occidental van fer res per poder repatriar aquests soldats marroquins. Van viure lluny del seu país quasi 18 anys. Finalment la majoria va tornar amb les seves famílies al Marroc i només uns poquets es van quedar a Viêt Nam.
Abdelkrim va morir quan ja Argèlia i Tunísia havíen guanyat  la seva independència i el Marroc també es va convertir en país independent, encara que ell no va voler tornar-hi per el govern absolutista tant de Mohamed V com de Hassan II.
Ho Chi Minh va morir sense poder veure la reunificació del seu país i el fí de la guerra amb els americans.
He trobat aquesta fotografia dels rebels berebers a les muntanyes del Rif.

La justícia arriba sempre tard

Publicat el 1 de juliol de 2008 per rginer

El dissabte 28 de juny, Gabriela Toledo de 31 anys, va ser morta a ganivetades per el seu ex-company. Ella havia denunciat la violència de l’home i el maltractament.

Es va celebrar el judici i l’home va ser condemnat, amb sentència ferma, a 7 mesos de presó i al.lunyament. Aquesta sentència es va dictar ara fa més d’un any, i no ha estat executada. El mes de maig el jutjat corresponent va rebre la documentació amb més d’un any de retard, i mentres, l’home seguía lliure i assetjant a na Gabriela constantment. No va servir de res denunciar novament els fets. Hi havia una sentència i era en mans dels jutjats.
La va matar el dissabte dia 28 de juny. Més d’un any patint i passant por; convençuda de que la justícia havia dictat sentència i els seus drets seríen defensats i respectats.
No; estem en un país en que tot marxa lentament quan no és per interessos que poden fer mal als poderosos.
Trist i cruel. No puc fer res més que denunciar-ho, i aquesta vegada he escollit una fotografia d’un arbre, sense fulles, al desert amb l’Uluru al costat, perque un bri d’esperança i claror sempre el veig, com aquest arbre, que ben aviat hi creixeran fulles, encara que sembli que ja no tingui vida.

Birmània: Búfals sense rumb

Publicat el 1 de juliol de 2008 per rginer

Els díes 2 i 3 de maig, durant el desastre del cicló Nargis  van morir uns 120.000 búfals d’aigua. Aquests animals són vitals per treballar en els camps d’arròs. Els pobles del sudest asiàtic, utilitzen aquests animals, i no pas, els ‘bufals de ferro’ com ells els anomenen. Es van perdre més de 183.000 ha de camps d’arròs absolutament anegats i arrasats per el cicló Nargis.

Ara, avui, els birmans s’enfronten a un cicló Nargis silenciós, invisible, que és davant seu, quiet, esperant.  Són conscients que hi hauràn més morts, però aquesta vegada de fam i malaltíes, si no es comença a sembrar i conrear els camps.

Els supervivients demanen com a mínim 5.000 búfals d’aigua. El Govern els ofereix màquines agrícoles, que molts no coneixen el seu funcionament, i sobretot, necessiten gasoil, i ja sabeu que la  pujada de preu d’aquest element energètic va provocar la revolta dels monjos del propassat setembre. Els camperols no ténen diners per omplir els dipòsits dels ‘búfals de ferro’.

Abans del Nargis el preu del gasoil era de $4 / litre; avui és de $6 / litre.
Podem veure en aquesta fotografía uns búfals famèlics, supervivents, caminant sense rumb o cercant els seus amos, uns díes després del desastre del Nargis.
Avui fa 12 anys i 251 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.