Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

La Junta Militar a Birmània té por

Publicat el 7 de juny de 2008 per rginer
Daw Aung San Suu Kyi llença un missatge curt, senzill, simple : ‘ Lluitant només contra la por, arribarem a ser veritablement lliures ‘.
La Junta Militar, amb el genocida General Than Shwe al capdavant, té por d’aquest missatge i no deixa que s’estengui pel país. La solució, seguir confinant a Aung San Suu Kyi a casa seva; prohibint que ningú s’hi apropi i sobretot que ella no surti per a res.
Una Junta que obliga a treballar als seus súbdits en infraestructures turístiques i altres obres faraòniques per ús i gaudi de l’exèrcit, sense pagar res a canvi.
Una Junta que ha forçat a desplaçar-se a més d’un mil.lió de persones.
Una Junta que té dins les seves presons a més de 1.800 presoners polítics i que practica la tortura sistemàticament.
Una Junta que té 70.000 nens-soldats en el seu exèrcit.
Una Junta que en el maltractament i violacions a les dones dels pobles tribals, aconsegueix fer desaparèixer els seus habitants que fugen atemorits a la selva.
Una Junta que gasta la meitat del pressupost del govern per despeses militars i deixa 1 Euro per persona per la sanitat.
Una Junta que permet que 1 de cada 10 infants morin abans dels deu anys.

Una Junta que té un dels exèrcits més nombrós d’Àsia, 500.000 soldats,  per una població de 50 milions de persones i no té cap enemic exterior amb qui enfrontar-se.
Una Junta que l’any 1996 va decidir promocionar el país al turisme, però mantenen molts indrets tancats i prohibits per els turistes. Tota la infraestructura turística és propietat de la Junta.
Seguirem parlant d’aquesta Junta, dictatorial, cruel, genocida, perque n’hi ha molt que parlar i cal conèixer la veritat.
En la fotografia que he escollit,  podem veure a aquest general mirant tenebrosament a la persona que llegítimament va guanyar unes eleccions lliures l’any 1989, però que la Junta no va acceptar.

Daw Aung San Suu Kyi – Mare

Publicat el 6 de juny de 2008 per rginer
Aquesta fotografía va ser feta el mes de maig de  l’any 1992 a Birmània, quan ella ja no podia sortir del país i els seus fills, Alexander i Kim, van poder viatjar i ser al seu costat. Desde aleshores, no han tornat a estar junts. Precisament, Aung San Suu Kyi va entregar al seu fill gran Alexander, un escrit que li van demanar, perque el pogués llegir ell en nom seu.
Quan la flama olímpica va arribar a Empúries vam poder veure un noi jove, nerviós, emocionat, però amb molta fortalesa, llegir aquest escrit de la seva mare, a Empúries, bressol d’una cultura lliure i demòcrata.
L’any anterior, 1991, també va haver de recollir el Premi Nobel de la Pau que van concedir a la seva mare i llegir novament un escrit que ella li va donar.
És un record, una memòria,  però també un homenatge a totes les mares de Birmània que han perdut els seus fills durant més de vint anys d’opresió, exili, crueltat, genocidi, dictadura, execucions i per un cicló que ja fa tot just 34 díes va portar encara més mortalitat i pobresa a aquest poble que promou la no-violència davant la crueltat de l’exèrcit i una Junta que deixa morir als seus súbdits.
Aung San Suu Kyi continúa empresonada a casa seva, a Rangoon, però està al costat del seu poble. 
Avui s’acompleixen 12 anys i 226 díes d’empresonament. 
No hem de perdre mai l’esperança, però hem d’estar preparats per el pitjor.
Paraules que va dir el 31 de gener de 2008. 

Daw Aung San Suu Kyi- Fer sentir la nostra veu per la Dama i per Birmània

Publicat el 6 de juny de 2008 per rginer
Del 8 al 26 de juny s’organitzen centenars d’actes arreu del món per demanar la llibertat de Aung San Suu Kyi. El día 19 de juny celebrarà el seu 63è aniversari i es preparen denúncies i actes per presionar fortament a la Junta perque obri ja d’una vegada les fronteres als cooperants i tot l’ajut pugui arribar sense entrebancs al poble de Birmània. 
També  cal cridar ben fort perque la Xina deixi de posar el veto , al Consell de Seguretat de la ONU ( però,  què es tracta d’una invasió ? d’una guerra ? ).
 No, només hi han milions de persones que esperen encara ajut sanitari, un sostre, menjar, cercar als seus morts. Els opositors a la Junta practiquen la no-violència, no cal enviar exèrcits, només ajut humanitari. Per què no es fa res ? Són tant forts els lligams econòmics amb la Junta per part dels països poderosos d’Occident i Àsia
per no forçar la entrada al país ?
Ahir van empresonar un dels actors més coneguts de Birmània; el seu delicte ha estat anar a ajudar als milers i milers de refugiats que no saben on anar. 
Vaixells plens de material mèdic i menjar, helicòpters per poder arribar a llogarets on encara hi han persones mortes i supervivents, cooperants a les fronteres, tots esperen i esperen poder entrar i molts ja han tornat al seu país, desesperats i amb tota la seva ràbia i impotència per no poder fer res.
Què podem fer ?
Donar a conèixer a polítics, magistrats,  amics, coneguts, ajuntaments, governs,  associacions ….  la realitat, la veritat, del què passa a Birmània.
Podem enviar un correu a birmaniaporlapaz@yahoo.es 
Enviaran tot tipus d’informacions i poden facilitar detalls.

També podem fer donacions; la Organització Birmània per la Pau recomanen  envíar-les directament a la Doctora Cynthia  Maung i la seva Clínica Mae Tao, al Consorci de la frontera de Tailàndia amb Birmània, Aliança dels monjos budistes i la Lliga Nacional per la Democràcia, partit que va guanyar les eleccions l’any 1991 i la junta no ho va acceptar i la seva líder, Aung San Suu Kyi està empresonada desde aleshores.
Escriure cartes als diaris; telefonar als programes de ràdio; organitzar xerrades als vostres pobles, barris, casals, escoles, associacions, universitats.
He trobat aquest poster; m’ha agradat i m’ha semblat molt adient per aquest post.
Utilitzeu la vostra llibertat per promoure la nostra.
Aquestes paraules d’ Aung San Suu Kyi a tots els països lliures del món, no les hauríem d’oblidar.
www.birmaniaporlapaz.orgwww.birmaniaporlapaz.org

Mandalay-Oley Speaks-Kipling-Weill

Publicat el 4 de juny de 2008 per rginer

M’ha estat difícil seleccionar un video amb la cançó ‘ On the road to Mandalay’ ….. Mandalay, capital espiritual de Birmània; bressol del budisme; esquer turístic de la Junta; records; somnis; il.lusions. Oley Speaks ( durant la dècada de 1930 ) va posar música a un poema de Kipling, i la cançó va ser un dels èxits més grans. ‘On the road to Mandalay’. Fins i tot en Kurt Weill en la seva obra ‘Happy End’ de l’any 1958, escriu la cançó ‘Surabaya Johnny’ inspirada en la cançó de’n Oley Speaks.

El video està ben fet i a més podem admirar Mandalay, i veure unes imatges curioses dels colonitzadors,  i llegir la lletra de la cançó extreta del poema ‘Mandalay’ de Kipling.

Però, després de veure i escoltar les versions de Lawrence Tibbett, Lotte Lenya, Ute Lemper i fins i tot una versió lliure de’n Robbie Williams … escolir aquest video amb la cançó no ha estat fàcil, encara que sempre és agradable d’escoltar a ‘la veu’…….

Birmània: Salvem a la nostra gent

Publicat el 4 de juny de 2008 per rginer

Poca cosa hem llegit del que ha passat i passa a Birmània. La BBC ja té un corresponsal, vigilat, tot s’ha de dir, a Rangoon i pot escriure tot el que ell veu i recull de les seves converses amb la gent del poble. A Rangoon ja no es veuen incidències causades per el cicló, però és que han estat els propis habitants juntament amb els monjos que han anat netejant els carrers i les destrosses. Explica que en una petita botiga d’un carrer qualsevol de Rangoon és a la venda un DVD fet per un súbdit del país on es pot veure l’ajut que el mateix poble birmà va organitzar per salvar vides, posant en perill la seva vida o el seu empresonament, d’esquenes a la Junta.
Aquesta acció no ha estat reflectida fins ara en cap mitjà, i pot semblar que la gent a Birmània durant tot aquest mes, s’ha quedat a casa, no ha fet res; més lluny de la realitat. Un cap d’un grup format per metges i infermeres, tots birmans, no afiliats a cap organització,  explica com van sortir de Rangoon i es van dirigir al Delta de l’ Irrawady de nit, esquivant la vigilància dels soldats de la Junta i van arribar en la foscor de la nit davant la sorpresa dels pocs supervivents, amb cara de por, amb els ulls molt oberts, demanant menjar i aigua i sobretot ajut sanitari per guarir els ferits, i braços i un barco per anar recollint els seus morts.

Una altra imatge que no s’ha vist gaire és com els monjos tarawada, budistes, obrint les portes dels temples per els refugiats i anar fins els pobles per portar arròs i menjar, quan són ells quan surten dels temples amb el bol a la mà, i la gent els dóna el menjar.
Mentres, la televisió birmana, la de la Junta, no n’hi ha cap altra, van ensenyant els militars visitant els campaments i repartint ajut als refugiats. El que no ensenyen, és que immediatament després de gravar les imatges, els refugiats tornen el menjar i l’ajut als militars, i són obligats a tornar als seus pobles, pobles, que ja no existeixen.
Només una precisió, molt important; l’ajut que arriba a Birmània de l’ONU, creu Roja i altres estaments oficials del món, va directament a la Junta i són els militars qui decideixen qui i com la distribueixen.
Mentres en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, els països emergents posin el veto als ajuts i a l’entrada de cooperants, i el que és més greu, seguir donant suport al general genocida, em fa pensar que finalment els birmans utilitzin la violència per defensar-se i poder continuar vivint.
”Utilitzeu la vostra libertat, per promoure i aconseguir la nostra’ és el que diu insistentment Aung San Suu Kyi, defensora afèrrima de la ‘ no violència’.
‘Quan tens una pistola a les mans, sempre hi ha el risc de matar i d’utilitzar la violència, per aconseguir la llibertat. Si no tens cap pistola a les mans, aleshores cal utilitzar tota la potència de la ment, per aconseguir-la’.
El poble birmà continua esperant.
La fotografia de la BBC; un nen amb una petita bosseta de menjar que de ben segur porta a casa seva. Potser serà la ració de tot un dia.

Caodaisme – Una religió-secta estranya a Viêt Nam

Publicat el 2 de juny de 2008 per rginer

En els posts escrits explicant el meu viatge per Viêt Nam, no vaig escriure les meves impresions de la visita a Tây Ninh, capital religiosa del cadoisme. No sóc gens amant de cap religió, i la visita al ‘Vaticà cadoista’ no és que em deixés molt impresionada.

Què és el cadoisme ? Oficialment s’anomena ‘ Dai Dao Tam Ky Phô Dô ‘ que vol dir ‘ La Gran Religió de la Tercera Divina Revelació per la Salvació de l’Univers’.
La primera ‘revelació’ va ser feta per Brahma, Shiva, Krishna (Vishnu), Fu Xi, Nongshen, Huangdi, Moisès, Abraham i la segona per Sakyamuni, Laotze, Confuci, Jesus i Mahoma. No he pogut saber encara quina és la tercera revelació. Un veritable galimatías de deus, profetes i de diferents filosofíes i religions.
Cao Dài ( el palau suprem ) és un terme taoista i budista i vol dir ‘Déu o l’ésser suprem, simbolitzat en un Ull Diví, que ho veu tot, i ho sap tot. Aquest ull diví és present en tots els temples cadoistes. Han adoptat els ritus taoistes i budistes, i la jerarquia és la de l’esglèsia catòlica !! Increïble.

Però és que a més a més si’nspiren en elements culturals occidentals com Victor Hugo, Joana d’Arc, Richelieu, Shakespeare ….. En temps de la colonització francesa, l’any 1930, va aparèixer Ngo Minh Chieu i va rebre les diferents revelacions. La pobresa entre els camperols de la Conxinxina era evident, i molt gran, i òbviament es van agafar a aquest moviment religiós, filosòfic, sectari, com un element per poder sortir-ne de la pobresa. També cal dir que el cadoisme donava solucions als camperols i fins i tot els camps d’arròs eren repartits entre els habitants dels pobles. Els colonitzadors francesos van deixar fer i de fet van aprofitarse’n d’aquesta secta, amb el beneplàcit dels seus caps,  i es va derivar en un grup militar i molt polititzat.

A partir de l’any 1975, el cadoisme és considerat una religió, únicament, i sorprenentment a Viêt Nam hi han més de dos mil.lions de seguidors i fidels.
El viatge fins a Tày Ninh ( sortint de Sàigon direcció nord) és molt bonic; cansat, perque la carretera no és una autopista i has de córrer per arribar abans de les dotze del migdia, que és quan fan la gran cerimònia tots el díes, motiu del viatge.
El temple és veritablement horrible; evoca una catedral catòlica, però les pareds són de color groc llampant amb dracs baixant per les columnes, unicorns, aus fènix, tortugues, flors de lotus … fa mal als ulls.
Centenars de fidels entren en fileres, separats, dones i homes, vestits en túniques grogues, blaves o blanques; els homes a l’esquerra, les dones a la dreta, i ofereixen l’incens i resen continuament.
La musica amb instruments del pais, interpreten sense descans, però haig de confessar, que és el que més em va agradar.
Per entrar has de deixar les sabates fora, i quan surts la feina que tens per trobar-les !
El retorn amb l’autocar, després d’una cerimònia desconeguda, estranya i difícil d’entendre, el vam fer per carreteres molt dolentes, petites, i penso que el conductor es va despistar i vam fer una volta de mil dimonis, però de tot se’n treu profit, perque vaig conèixer una regió que va ser absolutament devastada per les bombes durant la guerra i avui la vida torna a somriure als seus habitants.
La fotografia correspòn a la cerimònia diària del migdia, desde una tribuna, on els tuistes hi podem accedir i fer les fotografíes. Com podeu comprovar, els colors i la decoració, són veritablement llampants.
Aquesta religió, secta, filosofía, només existeix al sud del Viêt Nam, el que era la Conxinxina, és a dir, Delta del Mekong, Ho Chi Minh City i la frontera amb Laos i Cambodja. Els fidels són amables, silenciosos, sembla que tinguin la pau i la felicitat dins seu i sempre riuen. 

Notícies de Viêt Nam: Fotografia

Publicat el 1 de juny de 2008 per rginer

A Viêt Nam els agrada molt la fotografia i els vietnamites son uns fotògrafs que saben treure art d’una imatge. Quan vaig ser a Nha Trang vaig anar a veure el taller de Long Than, fotògraf conegut i tot mirant la seva exposició, haig de dir que vaig comprar-li una fotografia en blanc i negre preciosa i que tinc ara al menjador de casa. Em fa companyia. A Nha Trang existeix una Associació de Fotògrafs, com també en les altres Ciutats del país.

Llegeixo avui al diari Thanhnien que en el concurs més important del món de fotografia, en la seva 17a edició celebrat a Àustria, l’anomenat ‘Trierenberg’, els vietnamites han guanyat 5 medalles d’or i 1 de plata. M’he alegrat molt.
Per gentilesa de Hoang Quoc Tuan, podem admirar aquest retrat d’una dona vietnamita, que ell ha titulat ‘ Ulls reflectius’.
Penso que és extraordinària i una bona notícia per aquest país que poc a poc, sense presses ni sorolls, intenta que el seu poble tingui benestar i pau.