El meu més sentit condol i tristor per la mort del company Josep Vicent Marqués.
M’ha estat difícil seleccionar un video amb la cançó ‘ On the road to Mandalay’ ….. Mandalay, capital espiritual de Birmània; bressol del budisme; esquer turístic de la Junta; records; somnis; il.lusions. Oley Speaks ( durant la dècada de 1930 ) va posar música a un poema de Kipling, i la cançó va ser un dels èxits més grans. ‘On the road to Mandalay’. Fins i tot en Kurt Weill en la seva obra ‘Happy End’ de l’any 1958, escriu la cançó ‘Surabaya Johnny’ inspirada en la cançó de’n Oley Speaks.
Però, després de veure i escoltar les versions de Lawrence Tibbett, Lotte Lenya, Ute Lemper i fins i tot una versió lliure de’n Robbie Williams … escolir aquest video amb la cançó no ha estat fàcil, encara que sempre és agradable d’escoltar a ‘la veu’…….
Poca cosa hem llegit del que ha passat i passa a Birmània. La BBC ja té un corresponsal, vigilat, tot s’ha de dir, a Rangoon i pot escriure tot el que ell veu i recull de les seves converses amb la gent del poble. A Rangoon ja no es veuen incidències causades per el cicló, però és que han estat els propis habitants juntament amb els monjos que han anat netejant els carrers i les destrosses. Explica que en una petita botiga d’un carrer qualsevol de Rangoon és a la venda un DVD fet per un súbdit del país on es pot veure l’ajut que el mateix poble birmà va organitzar per salvar vides, posant en perill la seva vida o el seu empresonament, d’esquenes a la Junta.
Aquesta acció no ha estat reflectida fins ara en cap mitjà, i pot semblar que la gent a Birmània durant tot aquest mes, s’ha quedat a casa, no ha fet res; més lluny de la realitat. Un cap d’un grup format per metges i infermeres, tots birmans, no afiliats a cap organització, explica com van sortir de Rangoon i es van dirigir al Delta de l’ Irrawady de nit, esquivant la vigilància dels soldats de la Junta i van arribar en la foscor de la nit davant la sorpresa dels pocs supervivents, amb cara de por, amb els ulls molt oberts, demanant menjar i aigua i sobretot ajut sanitari per guarir els ferits, i braços i un barco per anar recollint els seus morts.
En els posts escrits explicant el meu viatge per Viêt Nam, no vaig escriure les meves impresions de la visita a Tây Ninh, capital religiosa del cadoisme. No sóc gens amant de cap religió, i la visita al ‘Vaticà cadoista’ no és que em deixés molt impresionada.
Però és que a més a més si’nspiren en elements culturals occidentals com Victor Hugo, Joana d’Arc, Richelieu, Shakespeare ….. En temps de la colonització francesa, l’any 1930, va aparèixer Ngo Minh Chieu i va rebre les diferents revelacions. La pobresa entre els camperols de la Conxinxina era evident, i molt gran, i òbviament es van agafar a aquest moviment religiós, filosòfic, sectari, com un element per poder sortir-ne de la pobresa. També cal dir que el cadoisme donava solucions als camperols i fins i tot els camps d’arròs eren repartits entre els habitants dels pobles. Els colonitzadors francesos van deixar fer i de fet van aprofitarse’n d’aquesta secta, amb el beneplàcit dels seus caps, i es va derivar en un grup militar i molt polititzat.
A Viêt Nam els agrada molt la fotografia i els vietnamites son uns fotògrafs que saben treure art d’una imatge. Quan vaig ser a Nha Trang vaig anar a veure el taller de Long Than, fotògraf conegut i tot mirant la seva exposició, haig de dir que vaig comprar-li una fotografia en blanc i negre preciosa i que tinc ara al menjador de casa. Em fa companyia. A Nha Trang existeix una Associació de Fotògrafs, com també en les altres Ciutats del país.