De solanes i obagues

Tot just acabava de llegir la primera part de les memòries d’en Jordi Pujol i tenia ben vives les referències que l’expresident hi feia a l’historiador i polític Josep Benet quan per Vilaweb em vaig assabentar de la seva mort. Benet, una d’aquelles figures mig oblidades per l’urgència de passar pàgina i de fomentar la desmemòria que s’ha practicat al nostre país en aquesta ja massa llarga transició a la democràcia. No és estrany que alguns s’hagin sorprés d’aquest traspàs “Benet?, però no era mort ja?”

Quan més necessària hagués estat la recuperació de la història,  no només de la guerra i el període republicà, sinó de les lloables i escasses mostres d’autèntica resistència política i cultural durant el franquisme, tot es va voler cobrir amb una mena de vel o núvol de la ignorància.

Hem menyspreat la memòria i les figures que podien encarnar-la. Tot just ara comença a publicar-se alguna cosa però encara amb una gran prudència i timidesa: de fet a qui pot interessar ja les batalles dels nostres pares.

El problema és que passant pàgina, tota una generació la que va dels 30 als 40 ens hem quedat sense experiència, desorientats, instal.lats en una comoditat que converteix la política una mena de joc virtual a distància. És que avui no es fa necessària també alguna mena de resistència cultural i política? Quan calgui exercir-la, quins seran els nostres referents?

Potser es bo que comencem a treure el vel i a escampar el núvol: llegint, estudiant i practicant aquell patriotisme profundament lligat a l’humanisme i al sentit democràtic. Serà, segurament el millor homenatge que puguem fer a Josep Benet.