Chào ông Viêt Nam

Jean de la Fontaine (1621-1695) va escriure moltes faules, una d’elles, ‘El llop i l’anyell’.Hi ha una frase en aquesta faula, molt discutida i gens justificable, que pot descriure la situació en la que es troba el poble de Birmania-Burma-Myanmar:’La raison du plus fort est toujours la meilleure’- La raó del més fort és sempre la millor -Podrem veure el poble d’aquest país, silenciós, llunyà, ignorat ….. lliure del més fort, i decidir per ells mateixos ?
””’null””’

Tot just d’aquí dos díes començaré un nou viatge. A terres molt llunyanes; terres que van ser presó i a la vegada il.lusió per trobar una Icària somiada.
Veuré i respiraré el mar i a mès, en zones absolutament diferents; desde el tròpic a quasi prop de l’Antàrtida; d’oceans amb aigües cristalines a oceans ferestes i enfadats; platges suaus a platges inaccessibles; deserts; de boscos tropicals a boscos mil.lenaris, emboirats, on pots copsar possiblement el despertar del planeta en una illa plena de llegendes; persones humanes mensypreades ……

Tam biêt Hoa Halong – fins aviat .
””””null””””

En un altre post he explicat la festa del solstici de la tardor a Viêt Nam, una de les més importants de l’any, i dedicada exclusivaments als infants.
Vaig enviar un correu al Dr Nhan del Hue Medical College amb el meu desig d’una festa amb llum i alegria per a tots els infants amb malformacions físiques i psíquiques, majoritàriament degudes a l’agent orange-dioxina, una crueltat de la guerra i que encara pateixen milers d’infants.
La sorpresa ha estat rebre un correu del Dr Nhnan amb vuit fotografíes de la festa que van celebrar a l’hospital amb tots els infants.
Us presento a Thanh amb la seva llanterna de paper.
‘null’

Després de 4 mesos en coma per una pallisa brutal del seu company, ha mort a Reus, una altra dona, víctima d’aquesta violència domèstica que no s’atura.

Aquest narcís cercant la llum i la vida, envoltat dels ‘botonets’ grocs, són el meu dol per una mort que no s’entén.
‘null’

Entre els díes 1r i 15è del 8è mes llunar, es celebra a tot Viêt Nam el festival anomenat : ‘ Tèt Trung Thu’.
Això passará dimecres dia 26 de setembre 2007.
Ara fa un any vaig poder viure aquest festival dedicat única i exclusivament als infants; ells són els protagonistes.
En el llibre ‘Ma chère Cochinchine’ he llegit també com es celebrava aquesta festa.
Entre l’any 1911 fins avui, la celebració d’aquesta festa no ha canviat el seu sentit; sí els espais físics.
La nit de lluna plena d’aquest mes té el màxim esplendor en un cel radiant.

””””Quan t’hi trobes, ho pots copsar veient milers i milers de papers de tots colors representant les cares del drac, la carpa, fanals de colors, figuretes d’animals fetes amb fulls de bambú, llanternes amb cares de conills, tigres, lleons, joguines fetes en paper i famílies senceres amb els seus fills cercant les millors llanternes, les millors joguines.
A casa els vietnamites paren les taules amb tot tipus de menjars i llaminadures que més els agrada als seus fills. Als parcs es celebren representacions teatrals, circ, música i la gernació d’infants és increïble.

El clímax arriba durant la nit; és el canvi de cicle de les estacions; el ‘yang’ (home) i el ‘yin’ (dona). El ‘yin’ (fred, foscor, la lluna) prèn el millor del ‘yang’ (home) (calor, llum i el sol). És en definitiva el Têt – paraula derivada del tiêt – ‘ el nus separador de les dos parts d’una canya de bambú’ – i en definitiva el límit de dos períodes amb diferents temps meteorològics. El solstici de la tardor.

Durant aquesta nit sempre s’ha dit que els poetes han escrit les seves millors poesíes, mentres bebíen molt lentament glopets de ví d’arròs amb gust de flors de crisantem. Els amants del bon menjar preparàven petites mandonguilles de carn de porc amb cargols de riu, embolicats en fulles de gengibre. Els astròlegs, tot mirant la cara de la lluna, fan les seves prediccions per l’any vinent. Si la llum de la lluna és pura i radiant, la collita d’arròs serà abundosa. Si el color que desprèn és més grogós, els cucs de seda donaràn uns excel.lents capolls.
I si la llum és tèbia, grisa, hi haurà fam i pobresa.

Però el brugit de la gent i els infants al carrer el dia abans és per viure’l. L’endemà només cal anar als parcs on tot és activitat i els infants són els reis de la festa, tots porten la seva joguina de paper escollida i juntament amb els seus pares, avis, germans, s’ho passen d’allò més bé, al carrer i a casa. Aquest dia és festa a l’escola. I sí que m’hi vaig fixar bé; les famílies eren amb la canalla. Mesuren el temps i en ténen per a tot, i aquest dia el més important és estar amb els infants.

La fotografia correspòn a una de les moltíssimes botigues a peu de carrer del barri vell de Hà Nôi.

””””

Després de les manifestacions d’avui, més de 300.000 persones, monjos i monges budistes, estudiants, civils, la Junta Militar ja s’ha pronunciat, i el Ministre d’Afers Religiosos ha declarat que es prendràn les mesures ‘que calguin legalment’ per evitar més manifestacions, ja que són un ‘perill per la democràcia i la pau al país’.Llegeixo ja en els emails la por d’una nova represió sagnant com la de l’any 1988 on els militars van assasinar milers de persones.La gent, però, vol seguir endavant pacíficament i pregant.
”Què fan els països del món demòcrates que es omplen la boca per defensar els països a trobar la seva llibertat davant els dictadors ?? Xina i Rússia continuaràn donant suport a la Junta Militar ?A Myanmar-Birmania hi han 400.000 monjos budistes i 400.000 soldats. Les tres forces del país, segóns el poble són: monjos, soldats i estudiants.Ara bé, si la Xina facilita armament a la Junta, sincerament, em fa por pensar en una repressió brutal, però a Xina hi han uns Jocs Olímpics l’any vinent …L’ambició, deshumanització, interessos, política, tot remenat en aquest món on vivim, ens podem preguntar, som lliures ?”

Dang Thuy Tram va ser una jove metgessa vietnamita que va anar a defensar el seu país quan tenia 24 anys, exercint la seva professió en un hospital en mig de les muntanyes a la província de Quang Ngai, i que va ser morta per els americans dos anys després, als 26 anys.

L’any passat es va publicar un llibre a Viêt Nam: ‘ Ahir nit vaig somiar amb la pau’ el diari que va deixar escrit aquesta noia. S’han venut més de 350.000 exemplars i els joves vietnamites llegeixen aquest llibre amb emoció i es veuen identificats, encara que són joves nascuts després de la guerra.
””’Ara, a la tardor d’aquest any 2007, Random House, ha publicat el llibre a EE.UU. traduït a l’anglès i amb un pròleg del Premi Pulitzer Frances Fitzgerald. Quinze països arreu del món han demanat els drets per publicar-lo.

La història d’aquest diari és una mostra més del destí, dels horrors de la guerra, de la lluita per la independència i llibertat, de l’amor, dels somnis.
Quan la Dra. Dang Thuy va ser morta, un soldat americà, Fred Whitehurst,encarregat de cercar en la roba dels cossos morts dels vietnamites qualsevol document, carta, mapa, ordres i passar-ho al seu comandament o cremar-ho, va trobar el diari escrit a mà per la jove metgessa. El seu traductor, vietnamita, quan el va veure i va començar a llegir, li va dir: ‘No el cremis; ja té molt de foc en el seu contingut’. Fred Whitehurst no el va cremar, i se’l va guardar, contravenint les ordres dels seus superiors.

”Si només pogués tenir ales per volar a casa meva, una llar meravellosa del carrer Lo Duc de Hà Nôi, i menjar un àpat senzill amb crèixens, tots junts, el pare, la mare i els germans, i dormir sota el llençols nets de cotó. Ahir nit vaig somiar amb la pau. Vaig tornar i vaig poder veure a tots els éssers estimats. Oh! Ja fa molt de temps que aquest somni de la pau i de la independència ens brolla en el cor de més de 36 mil.lions de persones.”

Fred Whitehurst es va dedicar en cos i ànima a cercar la família de Dang Thuy per retornar-lis aquest diari. Després de 35 anys de cerca, finalment, la va trobar a Hà Nôi. La seva mare i les seves germanes. Hi va anar amb el seu germà Rob Whitehurst i un amic.

A casa de la família de Thuy l’esperàven amb delit. Quan la mare va poder estrenyer aquest diari entre les seves mans va dir: ‘ Ara sí que la meva filla ha tornat’.

Els Whitehurst van tornar al lloc on van trobar el cos mort de la Dra. Dang Thuy Tram, van anar al cementiri dels vietnamites morts durant la guerra on es troba la seva tomba; van parlar i parlar amb la família i amics de Thuy i van decidir deixar el diari perque fós publicat en un llibre.

Els editors del llibre a EE.UU. – Random House – van convidar a la família de Thuy a visitar el país. Van anar al poble de Bethel, on van conèixer la família Whitehurst i els van dur per diferents indrets. Promocionar el llibre també era l’objectiu, és clar.

Deixant de banda el mercantilisme que es pot esdevenir,
penso que llegir aquest diari personal d’una metgessa jove, convençuda dels seus ideals i del que feia en un hospital perdut a les muntanyes, pot donar una nova llum del que són les guerres, les invasions, la defensa de la terra i dels éssers estimats i també de la seva identitat.

També és emotiva la història d’un soldat que va contravenir les ordres, va guardar aquest diari i va començar la seva recerca dels familiars. Després d’haver llegit la traducció del text del diari de la Dra. Thuy, el seu convenciment de retornar-lo a la família va ser contundent També els mateixos americans poden comprendre els seus propis errors i les futeses que van fer, i encara fan, amb el ‘seu somni’ no de pau, sino de convèncer als pobles del món, que el que ells prediquen és la única veritat ( i com d’altres nacions del món que també volen imposar la seva veritat).

Difícil trobar la fotografia adient; finalment he triat la bandera i a la dreta podem veure un canó, callat, sense pòlvora, inútil … en pau.

””’

Com vaig viatjar de nord a sud per el Viêt Nam, vaig veure diferents moments de la collita, sega i camps d’arròs. Al nord, a les muntanyes, ja havíen fet la collita, i tot era aigua i les tiges que havien quedat. Els ànecs nedant i menjant males herbes. Al sudest de Hà Nôi, a Tam Coc i de camí a Halong, els camps eren encara d’un color verd fresc, cridaner.
Al delta del Riu Roig ( a pocs kilòmetres de Hà Nôi), també al nord, ja feien la sega i la collita. Els camps eren del color de l’or més intens.
Al delta del Mekong no vaig poder veure els immensos camps d’arròs, el veritable graner del país.
””””Viêt Nam s’ha convertit en el tercer o quart país del món en producció d’arròs. El 60% de la població viu de l’agricultura, l’arròs i altres conreus és la seva subsistència i a més aporta riquesa al país, ja que exporten arreu del món.
Només fa uns vint anys, havíen d’importar l’arròs per sobreviure. Al nord les colectivitzacions van començar a funcionar. Al sud no tant, i el Govern va veure i va reconèixer que no es podia fer tal com pensàven.
Les terres s’han quedat per els seus propietaris. En un camp que per a mí era d’una gran extensió, estava dividit entre quatre o cinc propietaris.
Una part de la producció és per l’Estat i la resta per els seus propietaris agrupats en cooperatives.
Han reeixit en ser autosuficients i d’aquesta manera anar baixant l’índex de pobresa.

Llegeixo en un article que experts vietnamites en agricultura han anat a Sierra Leone per ensenyar a aquest poble devastat per les guerres, com ser autosuficients i conrear la terra. El Govern ha enviat a Sierra Leone a 20 agricultors perque facin un estudi de com ha quedat la terra i ensenyar com cultivar-la i poder guanyar a la pobresa. Ells més que ningú saben com sobreviure després d’anys i anys de guerres i destruccions massives de la seva terra.

En el meu camí per aquest país ens vam trobar en diferents moments de la sega i collita de l’arròs.
Mecanització, cap ni una, sino ja podeu veure amb quin enginy, ja vell i atrotinat, separen el grà d’arròs de la tija !
Ho fan tranquil.lament a les carreteres importants, ja que la terra està inundada per l’aigua i de ‘masos’ no en vaig veure cap …..

A les muntanyes, en zones humides, vaig preguntar per què deixàven tants ànecs nedant en els camps on ja havíen fet la sega. Aquesta és l’explicació :

‘Hi ha una raó molt important i senzilla per nosaltres; els ànecs, una vegada feta la collita, fertilitzen la terra i l’aigua on creix l’arròs. També es mengen les males herbes i la llavor d’altres plantes que creixen juntament amb l’arròs. Els treiem quan l’arròs comença a a estar a punt de ser segat i aleshores tenim carn d’ànec per menjar i vendre, i naturalment l’arròs’.

En les zones on hi han grans extensions de conreu com al Delta del Mekong, on poden fer de 2 a 3 collites l’any, utilitzen ja fertilizants químics i desde l’any 1996, van promoure un comité de vigilància, perque l’ús d’aquests fertilitzants es faci d’acord amb les normatives vigents i no hi hagin problemes ni per la salut de la població ni en les exportacions ni per malmetre la terra.

El proper dijous farà ja un any que vaig començar aquest viatge d’una durada de vint-i-cinc díes reals, però tot un any de vivències.

”””’

Avui ha aparegut una dona degollada a casa seva a Madrid.

El seu company ha estat detingut amb un índex altíssim d’alcohol i amb la sang de la dona encara dins el seu cotxe.

Seguim denunciant aquesta violència domèstica en un món lliure i demòcrata.

Violetes salvatges del Pirineu al petit jardí de la gîte rural d’Oô.
null

El començament del curs escolar a casa nostra, m’ha fet recordar les entrades i sortides dels estudiants a Viêt Nam, de nord a sud, en qualsevol poble, ciutat, zona rural.

Sobretot quan viatjava per carretera les entrades i sortides d’escola feien aturar el tràfic més d’una vegada.

A les bicicletes o motocicletes, llevat dels llibres, vaig veure a molts estudiants portar la seva cadira (!!) a l’escola.

A les Ciutats com Hà Nôi o Sài Gón també hi han escoles privades, com el Lycée Français o Escoles Internacionals.
”Però dins un govern comunista, en aquestes escoles sempre hi ha representants sigui del partit comunista o del govern, que no deixa de ser un control pel que fa al sistema d’estudis.

No tinc un coneixement profond dels sistema educatiu del país, però sí que vaig veure escoles en tots els pobles i zones rurals i un esforç prioritari per donar tot el coneixement que les noies i els nois necessiten, per veure un futur millor per ells, la seves famílies i el país.

Però tot llegint articles, llibres, sobre els mestres a Viêt Nam, estic totalment d’acord quan diuen : ” De tots els sentiments humans, el lligam entre l’estudiant i el mestre, és un dels més emotius i més durable’.

A Viêt Nam un mestre que ensenyava amb els pictogrames xinesos era considerat un intelectual. Podía haver estat un mandarin frustrat o retirat, però podia exercir com a mestre. No acceptava diners per la seva feina; només l’al.lotjament i menjar a casa de les famílies dels estudiants i amb la seguretat que l’estudiant o la família, es fes càrrec de les seves despulles.

La veneració i respecte envers als mestres forma part de la ètica confuciana i que els vietnamites han seguit al llarg dels secles.
Aquest respecte va continuar durant la colonització dels francesos. A partir de la revolució de l’any 1945 la democràcia va entrar a les escoles. Els estudiants havíen d’anomenar als seus mestres ”Anh” ( germà gran ) o ”Chi” (germana gran ). Més tard durant els anys de les guerres i els canvis tant econòmics com en la societat, la relació estudiant-mestre es va deteriorar greument.

Avui, amb un gran esforç per part de tothom, es torna a les velles tradicions, en les formes i en les actituts.
Avui els estudiants saluden al seu mestre com ”Thày” (mestre) o ”Cô” (mestra). Però encara es demana el que seria l’ideal: harmonitzar el respecte amb l’amor.

La fotografía correspòn a la sortida d’una escola durant el viatge per carretera de Ho Chi Minh City al Delta del Mekong; migdia, hora de dinar.”

Pot ser un inici. La societat civil es mou.
Hem d’estar alerta i continuar i els polítics han de saber veure que hi passa en aquesta societat nostra que vol canvis de veritat.

Un nou dia; aquesta vegada he saltat al Mediterrani; deixant Cap Formentor al darrera i rumb a mar oberta.

Bona Diada a tothom !
null

Després de les declaracions que va fer el senyor Bush fa unes setmanes tot dient que si marxen d’Irak igual com ho van fer de Viêt Nam, els resultats seríen igual o més catastròfics dels que van ser a Viêt Nam; mil.lions de refugiats ( els ‘famosos boat people’ ), mil.lions d’assasinats ( Pol Pot a Cambodja ); camps de refugiats i de reeducació, les reaccions han estat diverses i contundents.

Al llarg ‘d’aquestes setmanes he estat llegint molts, molts, articles de grans periodistes, i també els forums que s’han originat sobretot als EE.UU., U.K., Austràlia, Rússia …. menys a Viêt Nam.
”””’Actualment el director de cinema Oliver Stone és a Viêt Nam per cercar exteriors per la seva propera pel.lícula sobre la massacre i mort de 504 civils a My Lai l’any 1968 durant la guerra. Tenía previst fer-ne una amb el rerafons d’Irak, però arrel de les manifestacions del senyor Bush, ha decidit tornar a la guerra on ell hi va participar, perque segons manifesta: ‘no val oblidar; la massacre de My Lai va ser ignorada i ‘tapada’ molt de temps, i mirant al passat es poden evitar errors del present’. La pel.lícula tindrà com a títol: ‘Pinkville’. Els americans anomenàven als comunistes ‘Pinko’ i d’aquí vé aquest títol del poble de My Lai.

Wshington Post – 04.09.07 – Eugene Robinson, columnista de prestigi del diari.

” L’aspecte més fascinant de George W. Bush per fer marejar la perdiu al Congrés en la seva tràgica i absurda guerra, ha estat començar a remoure la guerra de Viêt Nam – no com una lliçó cautelosa amb referència a ‘hubris (arrogància) i futilesa’, més aviat com una raó contundent per continuar amb la seva guerra a l’Irak.
Digueu el que vulgueu d’aquest home, sempre plè de sorpreses, però, demanar suport total per continuar a Irak recordant Viêt Nam ? Em sento millor pensant que les paraules han estat com un acudit, una futesa, però ara sí que penso que Bush creu fermament en la història en la que ell vol creure. Sospito que l’home té la missió d’escriure una nova història del passat.
Camps d’extermini; si donem un cop d’ull als informes oficials, el bombardeig dels EE.UU. absolutament il.legal a Cambodja va desestabilitzar el país, els Khmers van anar guanyant poder i van exterminar a ‘mil.lions de persones’.
Finalment aquests monstres van ser foragitats del país i morts ….. precisament per els comunistes que van guanyar el poder a Viêt Nam després de la desfeta americana.
Ni Bush, ni Rove, ni Cheney, els arquitectes de la guerra d’Irak, van ser a Viêt Nam i quan manifesten que mai haguéssin d’haver marxat del país, també podríen manifestar-se en contra del que no hauríen d’haver fet mai en aquella guerra – napalm, dioxina, bombes, pobles destruïts, mil.lions de civils morts per ‘salvar la nació vietnamita’ (és el que deien); 58.000 soldats americans morts i milers i milers de desapareguts.
Gràcies senyor President. Quan parla de la victòria a Irak i de l’informe Petraeus, ens il.lumina amb la llum del final del tunel – pensem i recordem Viêt Nam”.

Kay Johnson, corresponsal de Time – CNN a Hà Nôi, escriu al final del seu article :

”És veritablement temptador imaginar-se Irak en la situació actual de Viêt Nam. Encara que el Govern comunista persegueix als dissidents polítics o religiosos, no és més veritat que Viêt Nam és un país estable, pacífic i un dels paísos amb un creixement més gran, el segon a Àsia. L’any 2006, l’enquesta de Gallup va jutjar la població de Viêt Nam – 84.000.000 habitants – com la nació més ‘optimista’ del món per quart any consecutiu, amb un 94% dels vietnamites assegurant que tindríen les coses més fàcils i viuríen millor l’any 2007. Els EE.UU. han mantingut unes relacions comercials i econòmiques importants durant la última dècada i hi han rumors, més que fundats, que l’empresa Westinghouse pot proveïr a Viêt Nam un reactor nuclear per el seu programa d’energia d’acord amb l’agència internacional d’energía atòmica.

Però perque tot això sigui una realitat, cal que la guerra s’acabi”.

Res millor que aquesta imatge somrient i feliç d’aquesta dona vietnamita prenent el seu ‘pho’ a la seva parada d’hortalisses i verdures al mercat de Can Tho.
”””’

Conèixer la literatura d’un país; llegir els diaris; estudiar la seva història; participar en forums; i moltes més coses, fa que el país per on has viatjat tingui una altra dimensió.

Torno a reeditar en aquest bloc notícies que m’han cridat l’atenció dels diaris digitals escrits en anglès – Viêt Nam News – i – Thanh Nien News -.

És evident que he fet una tria sense cap idea definida; només fets que em semblen inherents d’aquest país.
”’La fotografia correspòn a Nha Trang – 6 del matí -, el passeig marítim i la platja – centre de la Ciutat. Imatge que es pot veure tots els matins de l’any i una de les coses que vaig aprendre en el meu viatge. Cada matí (entre les 6 i les 7 del matí ) de tots els díes de la setmana estic una mitja hora fent exercicis de respiració, estiraments, moviments lents, flexibles, amb bona música de fons. Començo el dia amb millors vibracions.

Es vindica l’autenticitat del gos ridgeback de Phu Quoc. És una raça molt apreciada, sobretot el ridgeback de Thailàndia i el de Rhodesia. A Phu Quoc, una illa dins el que era l’antiga Cochinchine, Cambodja, Siam, Delta Mekong, aquest gos ja és anomenat en escrits de fa uns mil anys aproximadament , probablement vingut de Thailàndia. És més petit, i la seva característica ( a l’igual que els seus ‘parents’ d’Àfrica i Thailàndia ) és una cresta dorsal amb els pels en sentit contrari de la resta.
Els ridgeback de Thailàndia i Rhodesia són molt valorats i apreciats; a Phu Quoc estan fent un treball intens per conservar la raça desde fa uns anys i no han estat mai reconeguts.
Per cert a Phu Quoc la indústria del condiment autènticament vietnamita, el nuoc mam, és el de millor qualitat !

Les vagues dels treballadors d’empreses estrangeres que s’han instal.lat a Viêt Nam (sobretot al sud ) són cada vegada més freqüents ( Thanh Nien News 04.09.07). El 78% d’aquestes vagues ténen a veure amb els salaris molt baixos que els treballadors cobren; VDN 600.000 A 1.000.000 igual a Euro 28 a 62 al mes. Molt difícil ho ténen per poder fer front a totes les despeses diàries i a més poder enviar diners als pares i a les seves famílies que viuen en el pobles.
Critiquen fortament al Govern per fer lleis i atraure inversions d’empreses estrangeres a base de sous baixos, i no per altres raons.
També critiquen que el sou base ha estat establert en Euro 28.00 al mes.
Intel ja té previst instal.lar un centre de producció i Piaggio també, per fabricar les motocicletes a Viêt Nam i abaratir preus. Cobraràn els treballadors aquest sou tant baix ?
És clar que els preus de la vida diària entren dins aquests salaris, encara que crec que ‘amb calçador’ ….

L’índex del preu del consum està ja al 6,2% i els economistes ja veuen molt difícil assolir un índex per sota del 7%, que era el previst.
El Govern ha aplicat uns descomptes d’impostos per la gasolina i algunes importacions bàsiques, però encara no s’ha vist cap resultat.

Els treballadors ja han assegurat que mentres aquest salari sigui vigent, les vagues continuaran.

Ha estat obert al públic el Parc Nacional Phong Nha-ke Bang, al terme de Quang Binh, Centre de Viêt Nam.
Desde l’any 2000, i amb la cooperació de l’Institut Zoològic de Frankfurt, s’ha anat treballant per poder preservar tant els boscos, com la fauna i flora del parc.
Ara hi han unes 20 ha que poden ser visitades amb total seguretat, ja que han fet un camp de cables elèctrics perque els animals no puguin passar per les zones on són els camins dels visitants.
Hi han molts animals en perill d’extinció i que estàn absolutament protegits; 400 espècies de micos, 568 d’invertebrats, 113 mamífers, 81 rèptils i anfibis, 302 ocells, 72 peixos.
Entre els mamífers, encara vius i ben protegits, en aquest Parc, podem trobar el tigre pantera, l’ós negre asiàtic, l’elefant asiàtic, el gos salvatge i sobretot l’últim descobriment d’un antílop salvatge que pesa uns 100 kgs i amb dos banyes espectaculars i que tothom creia ja extingit. El van descobrir a les muntanyes del centre de Viêt Nam l’any 1994. El seu nom popular és ‘Sao La Pseudoryx’ i el científic ‘ Pseudoryx nghetinenses’.

La Revista turística Condé Nast Travellers en les seves classificacions de l’any 2007 ( una espècie de guía Michelin però de turisme ) Viêt Nam és per primera vegada dins els 20 països més interessants per conèixer i visitar.
(Un incís; la nostra Ciutat dels Prodigis, encara és de les cinc Ciutats més valorades al món !! ).

Noruega i Suècia són els països que més inverteixen a Viêt Nam pel que fa a infraestructures com són, ponts, centrals elèctriques, depuradores, hospitals, centres d’acollida.

Els joves critiquen obertament el problema de la vivenda a Hà Nôi quan arriben d’altres zones rurals i han de cercar casa per poder estudiar als instituts i a l’universitat.

Ha començat a entrar en servei un nou tren de ‘luxe’ per anar de Hà Nôi a Lao Cai i Sapa, i així facilitar el viatge als viatgers, sobretot als turistes, evident.

Tots els estaments educatius del país i el mateix Govern es pregunten com poder fer que els vietnamites amb estudis universitaris de fóra del país i grans coneixements tècnics i econòmics, tornin a casa i treballin en el seu país.
Difícil missió, tenint en compte el benestar social i econòmic a Occident, però coneixent el tarannà dels vietnamites, només una miqueta, són grans oradors i poden convèncer a qualsevol. Només cal que parlin.

”

Avui una altra mort. Una altra dona que ha perdut el més preat, que és la vida.

Continúem amb la denúncia i el dol per aquesta violència absurda.

Avui és a Saragossa, demà on ?

Saüc de l’Alt Àneu – Pirineus.
‘null’