Chào ông Viêt Nam

Han estat tres díes de nervis per poder recuperar tot el que tenia arxivat en el disc dur; música, fotografíes, texts, documents; i hem arribat a un final feliç.
Tot és novament dins un nou disc dur i ben arxivat.
En els meus temps, l’arxiu era bàsic; tot eren papers, arxivadors, prestatgeríes, però havia d’estar ben col.locat i saber exactament on es trobàven els documents.
Els papers ens envoltàven …. i quan obríem la porta del racó fosc i plè de pols de l’arxiu, ens agafava una esgarrifança.
Ara en l’ordinador és el mateix, més net, no hi han papers, tot ho tens dins el disc dur ….. fins que un día diu ‘prou’ !
”Busques un ‘salvadisc’ i poses tot el teu arxiu dins i quan tens el nou disc, amb més capacitat, millor i comences a retornar tots els documents, la música, les fotografíes, les ‘troballes’, ai, ai, ai, que hi han documents que no els reconeix …. i algún que altre se’ns perd pel camí.
Els nous temps són veritablement, en alguns casos, fascinants i els ordinadors ho són, que voleu que us digui !

La noia somrient amb bicicleta, tornant de treballar al camp, em somriu, ‘contenta al saber que he pogut salvar les fotografíes i em dóna ànims’. Carretera de Hà Nôi a Ha Long.

Un apunt, si més no, que no em va passar per alt; el diumenge dia 2 de setembre (Dia Nacional de Viêt Nam ) la nostra, la TV3, ens va regalar el passi de la pel.lícula ‘L’americà impassible’ amb guió sobre la novel.la del mateix títol de Graham Greene i amb Michael Caine (immens) en el paper del periodista Fowler.

Casualitat o no, en un día tan assenyalat per el poble vietnamita, vam poder veure aquesta pel.lícula que ens dóna tota una visió del que va passar abans de 1954 i com la CIA, ja començava a preparar el que esdevindria després amb els onze anys de guerra oberta.

”

Estic encara en ‘mode supervivència’, sense disc dur, ja enterrat, i esperant un de nou on tornar a arxivar tot el material que vaig treure del moribund.
Així que encara no puc penjar cap fotografia.

He començat, lentament, molt lentament a llegir el llibre de Georges Dúrrwell ( això sí que ho he après del sudest asiàtic … ) i la meva primera impresió és que he fet una boníssima compra.

Ens ilustra molt clarament com es va colonitzar la Cochinchine i totes les seves vivències durant 30 anys.
”’Per fer més entenedor el seu relat ens endinsa en la història dels colonitzadors i el per què, no només del sud est asiàtic, sino que fins i tot, ens fa viatjar en el temps fins a Roma.
Ens descriu i opina sense embuts els greus errors i les bones intencions.

Evoca de bon començament el més gran dels fabulistes francesos : Jean de la Fontaine ( 1621 – 1695 ) i la primera frase que llegeixo en el primer capítol és la següent :
‘La raison du plus fort est toujours la meilleure’ – La raó del més fort és sempre la millor’- ‘Faula del ‘Llop i l’Anyell’
Paraules que han donat sempre molt camp per discusions, forums i treballs.

Aquest axioma brutal, escrit, però no per això justificable, ha estat posat en pràctica per la majoria dels pobles en totes les èpoques de la nostra història mundial.

Després s’endinsa en la història de les ‘colònies militars’
en la època de Roma i ho relaciona amb les colònies militars dels ‘anamites’ ( poble del nord del Viêt Nam d’avui i vietnamites ) que van anar conquerint terres del nord al sud, però tant en un cas com en l’altre, inspirant-se en una frase que va fer famosa el senyor Bugeaud, filàntrop, en la conquesta d’Algèria i creació d’una colònia militar a Misserghin, a la vora del Sebkha – any 1845 – :

‘ Ense et aratro ‘ – Espasa i arada – ” Dôn-diên ”

Les bones intencions del senyor Bugeaud no van tenir un resultat feliç.

En canvi al Sudest asiàtic, a la Cochinchine i a la resta de Viêt Nam, els anamites anàven a poc a poc, amb paciència i sense presses construïnt un país mil.lenari, en mig dels seus veïns molt bel.licosos com Cambodja, Siam, Xina, i protegint d’aquesta manera la defensa del seu territori davant els invasors.
Organitzàven les colònies militars entre els voluntaris i començàven a cultivar els camps d’arròs, construïr cases, canalitzar l’aigua i fer un poble amb futur. No pagàven impostos durant un llarg temps fins que els pobles-colònies s’haguéssin consolidat.

Continuarem aprenent una mica més, però m’ha agradat la manera que el senyor Dürrwell ha començat el seu llibre.

En altres capítols parla de la família anamita i el culte als seus ancestres; de Sài Gón i el barri xinès; de les petites indústries artisanes; de la fauna i la natura; de les festes dels anamites – el Têt sobretot – supersticions – el joc – un viatge a Cambodja i un altre a Siam .

Serà un llibre per posar dins la meva maleta en el meu proper viatje….. ( el dia de sortida es va apropant, tot just em queda un mes i el viatge serà llarg ).

”’

Avui és festa nacional a tot Viêt Nam. Es commemora el 62è aniversari de la declaració de la independència a la plaça de Ba Dinh a Hà Nôi per part de Ho Chi Minh, després de llargs anys de lluita – 62 anys d’independència – 02 de setembre de 1945 – reunificació del país amb una línia divisòria entre Nord i Sud – acords, convocatòria d’eleccions, tractats, conferències mundials – trencament dels acords – eleccions que no es deixen dur a terme – guerra amb els antics colonitzadors, França – victòria final any 1954 – començament de la guerra amb EE.UU. – defensa de la nació davant els 500.000 soldats americans – mort de Ho Chi Minh – guerra fraticida entre el nord i el sud – americans volent imposar la seva política – finalment 30-04-1975 fugida dels americans – fugida de vietnamites fóra del país – camps de prisoners vergonyosos dels guanyadors – entrada a Cambodja – guerra amb Xina – expulsió i mort de Pol Pot.

””””””Sortida de Cambodja – fam, pobresa, país absolutament destruït – més de dos mil.lions de morts – milers i milers de vietnamites fugint a altres països per poder viure, menjar, exercir la seva llibertat d’expressió.

Tancament total del país – lluitar per un futur millor – 1986 obertura al món ‘ doi moi’ – alguna cosa està canviant – país jove de 86 mil.lions d’habitants i el 60% té menys de 30 anys – recuperen les terres i els boscos – el cultiu de l’arròs -van augmentant la seva riquesa i la pobresa va minvant – lluita amb el nou problema – la guerra no s’acaba – les conseqüències de l’aspersió de l’agent orange són clares – naixements de milers i milers d’infants amb malformacions horribles – toca encarar el futur davant d’una més que important globalització mundial que és difícil d’entendre dins la seva cultura i societat –

2006 formen part com a el 150è membre del l’Organització Mundial del Comerç – 1990 comencen a arribar viatgers i estrangers – EE.UU. trenquen el seu boicot i comencen unes noves relacions – amb els seus veïns i enemics eterns, els xinesos, les relacions milloren – continúen les corrupcions i falta de llibertat d’expressió – però va a menys cada any que passa .

No és el país ‘en guerra’ que tots pensem que és – és el país de la poesia, de la bellesa, de l’amor a la seva terra i el mar, del respecte als seus ancestres.
En les zones rurals els vietnamites encara no ténen molt clar com és la Terra, l’Univers. Segueixen el concepte d’immediatesa budista: ‘ El que existeix ara és la única realitat’ ….. i sembla que aquest concepte encara és viu, no només a les zones rurals, sino també a les Ciutats.

Tinc el disc dur a punt de ser enterrat, i per això no puc penjar cap fotografia.

La meva felicitació per aquest día, doncs, a aquest país, Viêt Nam o més correctament :
‘CÔNG HÔA XÂ HÔI CHÙ NGHÎA VIÊT NAM’
República Socialista del Viêt Nam

””””””