L’any 2005 vaig escriure en el meu bloc el que pensava aleshores i res ha canviat.
Continuem en caiguda lliure, això sí poc a poc.
Ara volen endegar una campanya perque els abstencionistes i els vots nuls s’omplin amb noms. No crec que aconsegueixin el meu vot.
Chúc Múng Nam Mói – Feliç Any Nou – A Viêt Nam comença l’any nou en els propers díes.
Encara hi han coses per explicar de la meva estada a les muntanyes. Vaig sortir de Sa Pa per una carretera petita i estreta i quan ja no es podia anar més lluny, vaig començar a caminar per anar a Ta Van un dels poblets al voltant de Sa Pa. La comunitat de Ta Van hi han 6 pobles, 400 cases i 3.000 habitants. Ètnies: Day, H’mong i Dao. On es veu una bandera del país, és la casa comunal o l’escola. Tots els nens i nenes estàn escolaritzats. Ténen una producció d’arròs molt important i les dones i les noietes fan uns brodats preciosos. També fan un perfum molt especial que el pots trobar al mercat de Sa Pa. Ofereixen al.lotjament en cases per compartir amb les famílies de la zona.
Per fer aquestes excursions recomano sabates lleugeres i obertes. Els seus habitants porten les sandàlies de l’oncle Ho. Ho Chi Minh va fer fabricar sandàlies de cautxú, ja que no volia que cap vietnamita anés descalç. ‘Si els colonitzadors francesos ens van introduïr el cautxú, és hora que nosaltres en treiem profit per a les nostres necessitats’.
El fang i l’aigua és per tot arreu. També val la pena ajudar-te amb un bastó de bambú per anar caminant per aquests meravellosos indrets. Dones i noietes de diferents cases vénen sempre a acompanyar-te i evidentment quan ja has de tornar a Sa Pa, aleshores vé el moment de comprar els seus productes, sobretot els brodats i cal fer-ho. És un ingrés extra i a més són molt bonics i originals.
Vaig entrar a casa d’una família de l’ètnia Day. L’avi al costat del foc fumant, els nens tornant de l’escola, l’àvia treballant al camp d’arròs, la mare dels nens fent el dinar i el pare cuidant del bestiar.
Ens van convidar a prendre el tè. Tè verd, sense fermentar, collit del costat mateix de casa seva.
No tenim cap coneixement de la cultura del tè a casa nostra. Cal escollir les millors fulles. Fer bullir l’aigua i fer la infusió precisa. La primera és per beure el primer tè molt lleuger, la segona ja una mica més fort i així succesivament. És un moment de reunió i de conéixer-nos i explicar-nos els nostres costums.
És de molt mala educació rebutjar el tè que t’han ofert.
Convidem a l’avi i al pare dels nois a uns purets que agraeixen moltíssim.
En aquest viatge he après a prendre el tè i a fer les infusions correctes i sobretot rebutjar immediatament els sobrets i bossetes.
Encara que els manquen moltes coses, els montagnards són autosuficients; ànecs, porcs, arròs, hortalisses, tè.
Són oberts i molt cordials i la seva hospitalitat envers els estrangers absolutament sincera.
A Viêt Nam hi han quatre grans religions i filosofíes; el budisme, taoisme, confucionisme i cristianisme. Al llarg dels secles els vietnamites van abraçar el budisme que va venir de la Xina, però si avui preguntes a qualsevol vietnamita quina religió profesa, no et diran obertament que són budistes, però sí que segueixen el codi i la filosofia de Confuci, passant per el taoisme i per damunt de tot, el culte absolut per els seus ancestres.
No són gent fundamentalista. El poble respecta les creences.
Si us interessen els temples, pagodes, construccions religioses, Viêt Nam no és el vostre destí. Hi han pocs edificis per veure, però hi ha moltes llegendes per escoltar.
Per admirar aquestes construccions cal anar a Laos, Myanmar, Thailàndia, Cambodja, Índia.
Però aquest país, Viêt Nam on no hi havia llibertat religiosa després de l’any 1975, precisament la setmana passada, el seu President va fer una visita oficial al Vaticà per restablir les relacions diplomàtiques. Crec que un cardenal de Hà Nôi va poder ser elegit Papa …. i hi ha més de dos mil.lions de persones al país que són creients i seguidors del catolicisme. Sobretot al sud del país es poden veure les torres de les esglèsies i a Hà Nôi tenim la catedral de Sant Josep al bell mig de la Ciutat.
Però sí que hi ha una pagoda, si més no, curiosa : Chua Mot Cot – La pagoda d’una sola columna. Va ser construïda l’any 1049 per l’emperador Ly Thai.
L’emperador no tenia fills i va somiar com la deessa de la mercè o misericòrdia tenia en els seus braços un nadó, fill seu, emergent en una fulla de flor de loto d’un petit estany. L’emperador es va casar i va tenir un hereu. Com a gratitud i en honor de la deessa va fer construir la pagoda de fusta en una sola columna de 1.25 de diàmetre i que vol representar la flor de loto, símbol de la puresa, emergent de la tristor de les aigues.
Els francesos no van ser tant espirituals i quan van perdre la guerra, abans de fugir de Hà Nôi van enderrocar i destruir aquesta pagoda.
El Govern va reconstruir-la immediatament després de la reunificació i avui es pot visitar en els jardins de la casa on va viure Ho Chi Minh, tot just entre el mausoleu i el museu.
Un monjo budista quan va fugir del nord al sud durant la guerra amb els francesos, va construír una rèplica d’aquesta pagoda d’una sola columna a Saigon. El aleshores President Diem, catòlic furibund i fundamentalista, li va denegar el permís, però ell va construir-la amb l’ajut del poble. El President Diem fins i tot va fer empresonar els monjos budistes, quan es va assebentar que no van fer cas de les seves ordres. És una majoria de la població la que profesa el budisme, i el President Diem sabia dels problemes que li suposava aquest empresonament, però va ser una persona molt complicada i arran del seu assasinat l’any 1963, els budistes van poder continuar amb la construcció d’aquesta pagoda, que podeu visitar avui també a l’antiga Saigon, avui en dia Ho Chi Minh City. L’anomenen La pagoda de Thu Duc o Nam Thien Nhat Tru. És al districte de de Thu Duc a 15 kms del centre de Saigon
En el meu viatge vaig visitar petits temples i pagodes força interessants, en tots els aspectes, arquitectònic i espiritual.
Vaig fer el trajecte de Lao Cai a Hà Nôi en tren. El tren va sortir a 2/4 de 10 del matí de Lao Cai i vam arribar a Hà Nôi a les 9 del vespre. Es pot viatjar de nit o de dia. Nosaltres vam fer aquest trajecte per carretera a l’anada i amb el tren a la tornada, sempre de dia. D’aquesta manera pots disfrutar del paisatge, però si no es té gaire temps, va bé viatjar de nit. Vaig fer el viatge en wagons de luxe. L’Hotel Victoria de Sapa té dos wagons per els seus clients. Un amb lliteres i compartiments tancats com els trens eropeus i l’altra per restaurant. Curiosament les finestres totes teníen reixes i era més que difícil poder fer fotografíes.
En aquest trajecte, doncs, no vaig viatjar amb el poble ni vaig compartir les seves vivències. Això que en una de les múltiples parades del tren vaig intentar pujar en els wagons del poble, però els empleats molt amablement m’ho van impedir i no vaig poder. Durant el trajecte dos noiets es van penjar a la porta del tren en marxa per intentar pujar-hi. Ens vam temer el pitjor. Van aparèixer dos policíes i els empleats del tren, però sorprenentment van obrir la porta i els van acompanyar als wagons per el poble. Vaig respirar.
Després em van explicar que hi han reixes a les finestres perque tiren pedres desde qualsevol lloc o volen entrar al tren.
De totes maneres viatjar en tren per Viêt Nam és segur i lent, amb temps més que suficient per embadalir-te mirant el paisatge i la gent, encara que sigui per unes finestres amb reixes.
Es pot veure sempre gent treballant els camps d’arròs, poblets grans i petits i en el meu cas com era temps de collita de l’arròs, els camps oferien una visió única de colors, activitat i bellesa.
Vaig veure moltes propietats petites. Tothom té un troç de terra i es queden part de la producció. La resta la venen a l’Estat. També vaig veure tombes en aquests camps d’arròs, que no pas cementiris.
Els vietnamites enterren els seus a la seva terra i en mig d’un camp d’arròs veus petites tombes molt, molt senzilles. Les autoritats insisteixen en enterrar els seus ,en cementiris, però encara no han aconseguit canviar aquest costum tant i tant important per a ells. De tant en tant es pot veure una petita pagoda i diverses tombes al seu voltant.
En aquests wagons de luxe tens l’avantatge que trobes viatgers d’arreu del món; australians, suecs, alemanys, suïssos, americans, anglesos, noruecs. Ens intercanviem impresions i pots conéixer racons del país que no sabíes i que algú o altre hi han estat.
Aprenc encuriosida a jugar a les cartes com ho han a Austràlia o Suècia i tots acabem parlant de Viêt Nam.
Com un país on la gent encara avui en dia l’assocía amb guerres i quanta cultura i art que s’amaga al darrera.
I per damunt de tot, la gent.
Arribem a Hà Noi de nit, cansats i anem a sopar. Volem tornar a l’hotel caminant i ens perdem, però després de tantes hores en tren, va anar bé ‘estirar les cames’ i a més no havia perill per creuar els carrers; de motos quasi cap, cotxes res de res; tranquil.litat absoluta. Seguretat, tota.
Dues persones han estat importants en aquest el meu viatge per Viêt Nam. El meu espòs que em va fer aquest regal i el meu mestre que em va ensenyar a viatjar desde les aules de l’escola. Tots dos avui ja no hi són. El meu espòs va marxar el 19 d’agost de 2005 i el meu mestre acaba de començar el seu últim viatge avui 22 de gener de 2007.
El professor Dr. Bruno Erhardt va ser mestre a l’Escola Suïssa de Barcelona i posteriorment director entre els anys 1954 i 1973.
‘Deixeu-me doncs que en aquest bloc li retri el meu més gran record i homenatge a una persona de parla no catalana, però amb unes conviccions molt i molt profondes del que vol dir la nostra terra. Durant els anys difícils, ell va saber transmetre als seus alumnes un amor absolut a la nostra terra; ell ens va ensenyar com és d’important la història d’un país; ell ens va formar com a persones; ell ens va ensenyar a estimar la natura, la nostra ciutat,el nostre país, la música, la literatura, la història mundial, el dibuix.
Ell va ser la persona que em va transmetre la curiositat de saber més i més, de compartir les experiències i les confidències amb els amics. D’escoltar i aprendre.
El mes de juliol de 2004 un grup d’alumnes vam anar a Suïssa a casa seva a veure’l. Ens vam retrobar després de més de 40 anys venint de diferents països i ciutats.
A casa seva ens va donar la seva última lliçó magistral, envoltat dels seus llibres i pintures.
Herr Erhardt mai l’oblidarem.’
És difícil d’entendre com després de tantes guerres i destrucció, encara avui podem veure una natura supervivient en aquest país.Milers d’anys enrere la vegetació va ser paradisíaca. Al llarg dels secles els boscos han anat minvant; primer per conrear la terra, més tard per l’augment de la població i finalment per la destrucció de les guerres.
Viêt Nam ha estat un país molt mal tractat per les guerres.
No vaig visitar cap zona protegida o parc nacional.Vaig ser molt a prop, a Hoa Lu i Tam Coc. És clar que no es té mai temps de visitar-ho tot. N’hi han 13 en tot el país. El govern va començar a preocupar-se del medi ambient i conservació dels parcs, tot just en acabar la guerra l’any 1975.
L’any 1943 hi havia un 44% de superfície de bosc. L’any 1983 només un 24% i l’any 1995 va caure a un 20%. El Govern va dur a terme unes disposicions esencials l’any 1992 per salvaguardar els boscos. Fins i tot van introduïr una nova asignatura dins el curriculum de les escoles: estudiar el medi ambient i plantar arbres. S’ha parlat i s’ha escrit molt del genocidi i morts de persones a la guerra, però també es pot dir que va haver-hi un gran i terrible ecocidi. La guerra amb els americans ha estat el més gran ecocidi de la història. Van llençar 72 milions de litres d’herbicides, coneguts com a taronja, blanc o blau. Van ser llençades 13 milions de tonelades de bombes – equivalent a 450 vegades més potent que la bomba atòmica. És a dir, 265 kgs per cada nen, dona i home a Viêt Nam, Cambodja i Laos.
Un altre mètode d’aquest ecocidi van ser els bulldozers i els tancs que van arrasar els camps de conreu, boscos, pobles, cementiris.
El napalm que va provocar tants i tants incendis.
Quan era a la muntanya, en un bosc o en un jardí, o en un camp d’arròs, les imatges de la pel.lícula Apocalypsis Now em venien de sobte a la memòria.
I encara avui puc fer aquesta fotografia d’aquesta flor tant i tant bonica, amb en aquest color vermell tan intens!
Avui el país té un altre repte; vigilar que la pol.lució i les noves indústries no degradin novament el seu país.
Encara ténen moltíssima feina a fer. Ho aconseguiran; mai s’han rendit davant els grans reptes de país.
L’Oncle Ho va dir: ‘ El bosc és or. Si sabem com conservar-lo, esdevindrà or pur. La seva destrucció ens portarà uns efectes molt nocius en la vida i en el nostre futur.’ Any 1963 – Parc Nacional de Cuc Phong. Inaugurat l’any 1962. Centre–Nord de Viêt Nam. Regió de Ninh Binh.
Tres hores de viatge en cotxe desde Há Nôi.
Hi ha diverses maneres de recórrer el país. Una d’elles és amb el tren. Hi han diverses possibilitats; anar en ‘classe dura de fusta’, o en ‘classe amb coixins’ o en ‘classe de luxe’.
Això sí els recorreguts són llargs. Els trens no van més ràpids de 48 kms / hora, però això per a nosaltres no és significatiu …. ja n’estem avesats. La gran línia ferroviària és la que uneix Há Nôi i Ho Chi Minh ( Sai Gon ). És un recorregut de 1726 kms i que es pot fer en unes 30 o 40 hores. Però com a Viêt Nam miren el futur, no han construït un AVE, sino que ara han inaugurat un nou tren més modern i aquest trajecte es pot fer en menys de 30 hores.
Per els amants dels trens aquest és un viatge que cal fer.
El tren a Viêt Nam mereix dos blocs. Aquesta línia, la Transindoxina, va començar a construir-se l’any 1899 i es va completar l’any 1936. L’any 1930 viatjar de Sai Gon a Há Nôi calíen 40 hores i 20 minuts. Durant les guerres la línia va patir les bombes destructores dels japonesos, francesos, americans, el Vietcong. Els americans van reparar la línia de Sai Gon fins a Hué l’any 1960, evidentment per els seus propis interessos. Però novament va ser destruïda en aquest cas per el Vietcong.
Després de la reunificació del país, va ser una prioritat per el Govern de Há Nôi reparar la línia totalment per demostrar la veritable unificació del país i el tren es va anomenar ‘el tren de la reunificació’.
Va ser inaugurat el 31 de desembre de 1976. Es van reparar 1334 ponts, 27 túnels, 158 estacions i 1370 torres d’enllaç i electrificació.
La velocitat del tren va ser de 48 kms/hora, 8 kms més ràpid que l’any 1930.
El tren més ràpid tarda unes 30 hores i el més lent unes 41 hores.
Els estrangers pagàven els bitllets un 400% més cars que els vietnamites. Ara ja no és així, el preu del bitllet també s’ha reunificat.
Continuant amb els arbres i natura, he penjat aquesta fotografia de l’estació de Lao Cai, frontera amb Xina, i podeu veure aquest arbre tant frondós a la mateixa andana.
Qui sap els anys que fa que està aquí, en el mateix lloc.
Pels amants de les flors, els arbres, els bonsais, el bosc, Viêt Nam és un autèntic paradís. No sóc una experta en botànica, així que tinc moltes fotografíes de flors i arbres i plantes, però en la majoria dels casos desconec el seu nom. Evidentment n’hi han que són fàcils; pots veure una varietat d’orquídees en jardins, als balcons, en el seu estat salvatge en mig de la vegetació d’unm petit indret, en un jardí d’una caseta molt humil. Per els amants dels bonsais, podeu trobar-ne de tot tipus arreu, en qualsevol racó d’un carrer, plaça, pagodes, estacions de tren.
Serà que en el nostre país cada vegada hi han més totxos i totxanes que vaig gaudir-ne tant de la natura ……
Aquest hibiscus que vaig fotografiar el vaig veure en un llogaret al costat del riu Day baixant del mercat de Cog Ly.
Vam fer una parada i vam caminar per un paratge verd, molt verd per els camps d’arròs, però vaig veure tot tipus de flors, insectes, arbres, fruits i les cases disperses d’un poblet on la gent era al camp fent feines.
D’hibiscus n’hi ha de tota mena, però aquest és especialment bonic. Vaig navegant per internet i vaig cercant pàgines d’experts en botànica. És una manera de continuar viatjant i aprendre. Sóc tafanera i ara em toca anar aprenent tot allò que vaig veure i fotografiar. En aquest cas, sense problemes, no cal demanar autorització a les flors per fer una fotografia …..
De tant en tant aniré penjant en aquest modest bloc més fotografíes de flors, fruits i natura d’aquest sorprenent país que és el Viêt Nam.
Sóc una enamorada de la natura i de tot el que aquesta ens ofereix. En aquest secle on estem malmeten-la, xuclant al màxim tot el que ens fa enriquir, veiem com la natura ja fa un temps ha començat a prendre venjança contra els humans. A poc a poc, i per mantenir la nostra comfortabilitat, anem destruínt boscs, arbres, platges, rius, estuaris.
Per això quan tinc oportunitat de viatjar, em faig un tip de fer fotografies a flors, fruits, arbres, rius, muntanyes, platges.
A Viêt Nam ara per ara, viuen del que la natura els ofereix.
Tot creix senzillament. Viêt Nam és el país de l’aigua.
En aquesta foto tenim una aranja. Molt gran, com podeu veure. I és l’únic fruit que penja d’un arbre molt petit que creix tot sol al costa del camí on vaig pujar al jeep atrotinat i que em va dur al mercat de Cog Ly.
Els grills del fruit són com la de les taronges nostres, no tant àcids i els vietnamites els mengen moltíssim com a fruit, o en els menjars.
El curiós és que els arbres són petits i el fruit molt, però molt gran. Fins i tot en el jardí de la casa de l’oncle Ho a Hà Nôi hi han un arbres amb fruits meravellosos.
Quan sóc de viatge m’agrada menjar i provar tot el que mengen i beuen els habitants del país on sóc. M’oblido del pà amb tomàquet o la truita de patates.
He menjat i provat tots els fruits, les verdures, les herbes aromàtiques i evidentment el tè.
I una sorpresa, una més d’aquest país; el cafè. No tenia coneixement que Viêt Nam és el segon o tercer exportador de cafè del món ! És un tipus arabica molt especial i també podem trobar el tipus robusta. El cafè vietnamita mereix un capítol especial.
Anar a qualsevol mercat a qualsevol indret de Viêt Nam dóna moltes oportunitats de conéixer una mica més el país, i crec que els mercats de les diferents ètnies a les muntanyes són ben diferents.
A Cog Ly s’hi pot veure de tot; gent que ha matat el seu bestiar, un porc o dos, i que baixa a mercat per vendre la carn; dones que posen a la venda els espectaculars vestits; venedors que ténen parades on hi pots trobar de tot, desde un ganivet fins a un transistor passant per un mòbil, estris de cuina; una parada especialitzada en estris per treballar el camp; cuineres que fan el menjar i te’l serveixen en restaurants improvisats; búfals que es passegen esperant els seus amos.
El més curiós d’aquests mercats és que es munten en un lloc precís de la muntanya, amb espais , i sobretot en un lloc on hi un embarcament i accesible a les motocicletes.És molt difícil que els cotxes hi arribin, un jeep vell, atrotinat, de ben segur utilitzat durant les guerres, ens va dur a nosaltres al mercat. Hi ha qui són més agoserats i s’atreveixen a circular en un minibus.
Els desplaçaments a Viêt Nam no tots són fàcils, però cal anar-hi, i a les muntanyes cal caminar, anar en barca per el riu, en jeep, mullar-te, trepitjar fang, però el premi més gran es poder compartir petits moments amb els seus habitants, tots molt educats, polits, amables i oberts a qualsevol ‘tafaner’ que se’ls apropi.Poder compartir un menjar amb ells a casa seva, com unes senzilles crepes o prendre un tè verd, amb les fulles acabades de collir o fumar un puret.
En la foto d’aquest bloc podeu veure que per dormir no cal ni un llit ni un sofà ni un matalàs; la motocicleta serveix per això i per molt més …. i com podeu veure, els homes dormint …. les dones treballant a mercat !
Avui els meus sentiments em desborden i haig de deixar les muntanyes del Nord de Viêt Nam i fer un salt prodigiós i arribar fins el Mar de Tonkin com l’anomenàven els francesos, o el Mar de Xina o el Mar de l’Est com els hi agrada els vietnamites que s’anomeni. Allà ens trobem en un paradís, patrimoni mundial de l’UNESCO, la badia de Halong – vinh Ha Long. Amb més de 3000 illes i illots; moltíssimes coves; pobles flotants; aigües d’un color verd intens maragda. Vegetació frondosa; petites platges; llum; colors.
Mentres escric aquest breu bloc, escolto la cançó ‘All is peace’ – Tot és pau – Ru Con Miên Bac. Preciosa. Cantada per Huong Thanh amb arrangaments de Nguyèn Le. És una fusió entre música tradicional vietnamita i jazz.
Tant la música com el recordar Ha Long em recomforta.
És un lloc únic i imprescindible de veure’l, ser-hi, navegar, respirar.
Ja vam tenir un tast en les pel.lícules ‘ Indochina’ amb la Catherine Deneuve i ‘A la verticalité de l’éte’ – A pleno verano, del director Tran Anh Hung. Totes dues es poden llogar o comprar en DVD.
No deixo Cog Ly i el seu mercat. Encara hi han coses a dir.
Però avui especialment, m’he sentit transportada a Ha Long i ho he fet.
Vaig comptar erròniament, són sis cabres !
El problema del transport de bestiar està resolt i la moto és a punt de marxa. El camí és llarg, dolent, amb baixades i pujades i fang, molt de fang.
Els tafaners tornem a Lao Cai o Sa Pa navegant per el riu.
Aprofitem les barques que utilitzen la gent de riu avall i que vénen a Cog Ly per comprar carn, eines, roba, estris per la cuina i també per veure a familiars o amics, mentres mengen en els llocs improvisats on serveixen sopes o carn de porc i a beure puerh, el té de la zona.
Continuaré mostrant les fotografíes ‘robades’ i explicar alguna cosa més d’aquest mercat.
Els mercats setmanals en les zones rurals de Viêt Nam, com a tot arreu, es pot vendre i comprar de tot. Però el que més impacta és l’intercanvi d’una infinitat de mercaderíes i la sociabilitat de les persones.
Per els habitants de les zones de muntanya de Viêt Nam, és la possibilitat de relacionar-se amb altra gent i sobretot poder vendre els seus productes i també comprar les eines o el bestiar que necessiten.
El moviment comercial és intens. Les zones de restauració són plenes de gom a gom. A les parades s’hi pot trobar de tot.
En un mercat una fotografia val més que totes les paraules. Cal anar en compte, doncs no tothom vol deixar-se retratar i amb raó.
Sempre s’ha de demanar educadament si es deixen fotografiar. En molts casos, no ha estat possible, perque si han negat. Però actualment amb les càmeres digitals sempre és fàcil ‘robar’ un instant precís.
En aquestas fotografia podem veure un home que ha comprat cinc cabres i està pensant com transportar-les en la seva motocicleta. Només li cal pensar una mica i segur que trobarà la solució i els cinc animals viatjaran amb el seu nou amo i la seva moto al seu nou destí.
Per a qualsevol viatger entrar en un mercat és integrar-se en la vida del país on es troba. Hi ha molta mena de mercats; i avui i els propers díes escriuré sobre el que vaig veure a Cog Ly, un indret a les muntanyes, a dues hores de camí de Sa Pa, en cotxe, jeep i caminant . A Cog Ly hi ha mercat tots els dimarts. No és un poble. Hi han, crec una o dues cases, i uns camins amples en mig de la muntanya, on s’instal.len les parades. La gent de les muntanyes baixen a comprar, a vendre, a fer intercanvis, a menjar, a fer vida social. El moviment de gent és extraordinari i oblideu-vos si penseu que es tracta d’un mercat ‘per a turistes’; més aviat, fem nosa.
La majoria de gent pertanyen a les ètnies H’mong i Day. Parlen la seva pròpia llengua, i per els viêt, majoria del país, els és difícil fer-se entendre. Però el turisme fa miracles !! i desde fa uns 5 o 6 anys que es pot visitar aquests indrets, ja han après les paraules clau: ‘english? – Hello’ – one dollar’, però no són insistents i no els agrada pas massa discutir els preus.
Millor una imatge que mil paraules. És el carrer principal.
Recomano sabates velles per després llençar-les, ja que el fang ho invadeix tot, però us podeu creure que és un dels mercats més nets que he vist ? També en podeu comprar de sandàlies; no més de 2 Euros o menys i fan el seu servei durant l’estada a les muntanyes.
Vaig oblidar el rel.lotge a l’hotel i en vaig comprar un de nou; fet a la Xina o Korea, ‘swiss made’……., preu 150.000 Dongs = 7,50 Euros.
Seguirem parlant de Cog Ly en els propers díes.
El dia 26 de setembre vam sortir de Sa Pa per anar al mercat dels dimarts a Cog Ly. Volia escriure de tot el que vaig veure i viure durant aquest dia per visitar i anar a mercat juntament amb la gent de l’ètnia H’mong vermells, negres i altres vietnamites.
Però avui Viêt Nam ha estat admés com el 150è membre de l’Organització Mundial del Comerç. Fita important i que em fa reflexionar.
La fotografia és la que tenia prevista. Els mercats a Bac Ha, els diumenges, a Cau Cau els dissabtes, a Cog Ly els dimarts o a Lung Phin els diumenges, són autèntics. Només, nosaltres els turistes, fem nosa, però ja s’han acostumat.
Quan trepitjo uns camins plens de fang, en mig de les muntanyes, o navego per el riu Day en una barca rudimentària, no deixo de pensar, que sóc en una zona on va començar la lluita per la independència del Viêt Nam; primer contra el colonialisme francès, després contra el feixisme japonès i finalment contra els americans. Ho Chi Minh va rebre un gran ajut de la gent de les muntanyes i se’ls respecta, encara que ténen moltes mancances.
Ara 61 anys després, són membres de l’OMC per a bé o per a mal. El Govern és monocolor, comunista; no hi han partits;
la gent amb la que he parlat volen seguir així, però algun dia hauràn de votar altres partits; hi ha més de 30 milions de joves de menys de 30 anys que necessiten treballar; Saigon es vol convertir en una gran Ciutat; Hà Nôi vol seguir éssent la Ciutat rural o el poble ciutat; necessiten inversions per depuradores, canalitzacions, víes de comunicació; evitar al màxim les inundacions, en aquest país d’aigua …… una sanitat millorable; que d’una vegada per totes els ajudin a cuidar el més d’1 milió de persones afectades per l’herbicida taronga que van llençar els americans indiscriminadament contra la població civil; desactivar bombes enterrades, sobretot en la zona de Dalat. La gent del camp no ho veu clar. Necessiten ajuts.
Però aquest poble ha passat per tot; fam, guerres, genocidis, diàspora, pobresa, aïllament, però sempre han mirat endavant, mai s`’han rendit.
Insisteixen en que volen ser un govern socialista-comunista obert i ténen temps per adaptar-se.
Segueixen les consignes de Ho Chi Minh, el gran desconegut per els occidentals. No cal precipitar-se; el moment oportú sempre arriba, no s’ha de tenir mai pressa.
Ho Chi Minh va dir: ‘La mà dels éssers humans té cinc dits, tots diferents, llargs, prims, curts, però estàn units en una sola mà. Així és com hem de treballar per la nostra nació, units, però respectant totes les diferències.’
Serà interessant veure els canvis, que de ben segur els afectarà en les seves vides.
Només ténen 61 anys d’independència i no la volen perdre, ni amb guerres armamentístiques, ni mediàtiques, ni econòmiques.
El Temple de la Literatura, universitat del saber, només estudiàven poesia, filosofia i literatura.
Pretenen modernitzar la tradició seguint els escrits i la filosofia de Confuci.
Crec que aconseguiran un país on la gent viurà millor, sense perdre la seva pròpia identitat, ni la cultura ni els costums.
En el proper bloc explicaré les experiències úniques d’anar a comprar en un mercat en mig de la muntanya i el fang, però on hi trobes ‘quasi’ de tot.