Chào ông Viêt Nam

Arran l’atorgament del premi príncipe de asturias, aquest gran ninotaire que és en Quino torna a les primeres pàgines dels diaris. A casa ha estat dins un calaix bastants anys i encara hi és, ben guardat. Recordo que no em perdia cap història i comics dibuixats per ell. Eren temps, altres temps, ben convulsos, encara intentant viure en una dictadura que ja arribava a la seva fí.

He trobat aquesta vinyeta de’n Quino de l’any 1973. Mafalda i els seus amics. Sí Quino, no hi ha res que els catalans no poguem fer. Ja ho veus. Volem votar el 9N2014 per decidir que SI/SI volem la independència del nostre país i ho aconseguirem. Ara estem atabalats amb aquestes eleccions europees i sincerament estic cansada, molt cansada, i ja tinc ganes de ser dilluns dia 26 i tornar a la feina.

Avui torna a ser un matí qualsevol i he quedat per esmorzar amb un company de l’escola. La conversa serà sucosa i interessant. 

Nota: Havia escrit aquest apunt avui ben d’hora i el periodista Germà Capdevila ha tuitejat la mateixa vinyeta aquest matí. Magnífica coincidència !! 

 

A les vuit del matí ja sóc al carrer de casa. Un dia ennuvolat i lleig. Les merles ja han cantat, i alguna tòrtora és prop d’un arbre del carrer cercant alguna engruna. Uns noiets surten de casa a passejar el gos. Un veí llegint els missatges al seu mòbil mentre camina carrer amunt. Miro els balcons i veig unes deu estelades, les de sempre i …. augmentant.
El supermercat Mr. Pa encara no ha obert, estrany. És propietat d’un pakistaní i obre tots els díes de la setmana. Sí, ja el veig que arriba, i la seva dona també. Camino carrer amunt. Bon dia, bon dia. És el René. Després passo per la botiga, he de comprar una mica de fruita. La residència de gent gran ja ha obert portes i la vorera està neta com una patena. És en un edifici preciós de l’any 1909, una de les torres d’estiueg del barri. Arribo a la placeta de Sant Joaquim. A la terrassa del bar ja hi són els habituals de cada matí, llegint el diari i prenent el seu cafè. 

La floristeria de la cantonada sempre penja un avís a la pared per recordar-nos si hem de fer encàrrecs per un dia assenyalat, però avui, ens comunica que no obren per motius familiars …. ja tenim el bebé. Bona notícia, molt bona. La botiga dels lampistes ja és oberta, com cada día, i estan preparant el seu dia de treball. L’heura de Can Sunyer està esplèndida i el nesprer llueix el seu fruit.

Enfilo el carrer de Saragossa. Cotxes, pares i mares amb el cotxet i els seus infants. Més infants sortint de casa per anar a l’escola. Al bar de més amunt no veig l’Antonio, vingut de les Alpujarras i que fa sempre una ronda pel matí. On és avui una llar d’infants, abans era la Papereria Durban. Quans records …. I al davant encara existeix l’estanc. La botiga de l’estorer no s’ha llogat. En arribar al carrer de Pàdua no puc deixar de recordar l’antiga drogueria on podíes trobar de tot, i el dia que vaig veure a Mercè Rodoreda que baixava del Putget ( any 1976 ? 1979 ? ). La vaig saludar i es va parar a parlar amb mí, del barri, de les botigues. Al carrer de Jules Verne està la botiga dels diaris, on pots trobar de tot, des d’una enganxina amb l’estelada, a una novetat literària, paper per imprimir, revistes, jocs, joguines, calendaris, bolígrafs, llapis.

Entro al bar de la cantonada. Ja saben que el tallat m’agrada sense sucre. Fa anys que els seus propietaris cuiden els seus clients. I a la pissarra sempre hi escriuen el santoral del dia …. avui dia 20 de maig …. Sant Bernardino de Siena, Sant Hilari, Sant Teodor, Sant Anastasi, Sant Teleleu, Santa Àurea. Entra en Carles i petem la xerrada i comentem les notícies o el viatge previst per aquest estiu. Marxem junts. Hi ha un bloc de cases del carrer de Saragossa, complet, que són les mateixes de fa més de cent anys. Les que jo conec des de que era petita.

En Carles ha d’obrir la farmàcia i jo entro a la botiga per comprar una mica de fruita … uns préssecs de Tivissa i unes cireres de El Frasno (Aragó).

M’he trobat en Guillem. Marxava a la feina, amb la seva Suzuki de fa tants i tants anys, però encara en fa ús i que duri ! De fet, sempre em trobo amb algún veí o veïna
i ens saludem, ens desitgem un molt bon dia i continuem el nostre camí.

Sóc ja al menjador de casa. En Monty encara dorm. Llegeixo, així per sobre el diari, i tot seguit esmorsaré. El dia ha començat molt aviat pel matí i aquesta ha estat la meva primera sortida al carrer. Com cada dia, o ‘quasi’ …..

Fotografia: Plaça Sant Joaquim – Dissabte matí – Tardor 2012. RG.

 

Sí, Xesca, ja han passat cinc anys de la teva absència. Tots ho diuen, una persona no hi és si la gent oblida. I jo i molts més no t’oblidem, per això ets amb naltros. Llibres, apunts, bloc, e-mails, fotografíes, records, converses. Passa el temps, i ja fa tres anys que es van organitzar les I Jornades a Son Bielí, Búger. Vam treballar-hi molt, sobretot na Maria Victòria, poeta, amiga. Teníem la il.lusió que aquestes Jornades seríen les primeres perque tú i la teva obra estigués sempre viva entre nosaltres i tindríen continuïtat. David Figueres, blocaire d’aquesta casa i participant a les Jornades, va escriure la seva crònica i va reflectir perfectament l’esperit de la trobada.

No  ha estat així, i aixó que tú vas estar sobrevolant amb l’hidroavió un matí i un altre vigilant, somrient, perque sí que sé que et va agradar i molt que poguéssim haver organitzat aquests díes a Búger. Tots et vam recordar, tots. I es va publicar, tres anys més tard, la teva novel.la – Una altra vida – Ed. Lleonart. En Marc ho va fer possible. I encara podem continuar llegint els teus apunts del teu bloc a VilaWeb ….. i obrir les pàgines de les teves novel.les ….. 

Sàpigues que sí que som un munt de gent, no tots el que voldria i imaginava, que seguim llegint els teus llibres, els teus apunts i que et recorde. I avui, en aquests temps que ens ha tocat viure llegir els teus comentaris i apunts, rellegir les teves novel.les em fa bé ( … ai Xesca …. oi que d’una manera o altra ens alliçones ? ).

No deixis de volar Xesca. Ací, a la terra continuem lluitant, vivint, somniant, rient, estimant i …. bevent una copa de cava a l’hora de l’àngelus.

Fotografia: Can Picafort – Primavera 2008 – RG.

Quan sóc a Viêt Nam no puc deixar de pensar en les guerres que han patit aquest poble al llarg de secles i secles, defensant el su país contra colonitzadors d’arreu.
Quan sóc en una muntanya, o a la badia de Ha Long, o a Hoi An, o al barri vell de Hà Nôi, m’imagino la tragèdia. I miro al meu voltant i veig gent jove i gran somrient, veig flors i arbres, camps d’arròs, escoles, museus, comerç, indústria, art ….. placidesa. Des de fa poc, any 1975, gaudeixen de pau.Avui 7 de maig de 1954 – Dien Bien Phu, nordoest de Viêt Nam: Les últimes setmanes de setge i batalles van ser esgotadores, terribles. El terra era un fangar després dels forts monsons, i els soldats francesos enfonsats en les seves posicions recordaven la batalla de Verdun l’any 1916. Després de 56 díes de setge, l’exèrcit francès va rendir-se davant les tropes vietnamites. 1,142 morts, 1,606 desapareguts, 4.500 ferits. Van morir 22,000 vietnamites.
Enguany es celebren altres aniversaris, com els 100 anys de la Primera Guerra Mundial o el 70è aniversari del dia D, i aquesta batalla i desfeta de l’exèrcit colonitzador francès passa desapercebuda, volguda ? potser sí. Fa 60 anys, i en la història de les descolonitzacions, aquesta va ser la primera vegada que un exèrcit europeu va ser destrossat en una batalla desigual entre el poder, el més fort i el poble colonitzat. Va ser la fí de l’imperi francès a l’Indoxina, i no és casualitat ni coincidència que va ser la inspiració d’altres desfetes anti-colonials de França com el començament de la batalla d’Algèria unes setmanes després.

Voleu dues bombes atòmiques ? Aquestes van ser les paraules que un diplomàtic francès recorda haver escoltat del Secretari d’Estat dels EE.UU Foster Dulles fetes al Ministres d’Afers Exteriors de França Georges Bidault el mes d’abril de 1954. Podem pensar que aquesta oferta del tot extraordinària va ser feta en el context de la situació de perdedors de l’exèrcit francès davant les tropes nacionalistes de Ho Chi Minh a Dien Bien Phu.

Aquesta guerra ha estat mig oblidada davant l’altra guerra amb els americans que va començar sis anys després, l’any 1960. Durant 8 anys, 1946 i 1954, França va intentar mantenir el seu imperi al sudest asiàtic. El poder comunista xinès era allà, i aquesta guerra va ser el rerafons de la guerra freda. Els xinesos ajudant als vietnamites amb armes i avituallaments, els americans amb logística als francesos.
Van ser els francesos qui lluitaven, no els americans. Més de 55.000 soldats eren a VietNam.

EEUU volíen involucrar el Regne Unit, però Churchill s’hi va negar. Richard Nixon, l’Admiral Radford i Foster Dulles eren els valedors de combatre el comunisme. La obsessió de Foster Dulles era manifesta, i la seva ‘oferta’ d’utilitzar bombes atòmiques esfereidora. El President Eisenhower va ser més caut, i només va fer una roda de premsa el mes d’abril de 1954, on va proclamar aquella teoría infame de ”l’efecte dominó’ per arrasar el comunisme. Va ser el dia 3 d’abril de 1954 quan els EEUU van confirmar  el ‘no anem a la guerra’ i van deixar a Fança a la seva sort.

Foster Dulles va fer la pregunta sense autorització del Congrés, vaja una proposta personal. De fet no va ser una oferta, més aviat una sugerència. Unes bombes nuclears i el conflicte hagués quedat resolt. El Ministre francès Georges Bidault no ho va tenir en compte, bàsicament per que si bé les armes nuclears haguéssin eliminat les tropes vietnamites, també hagués desaparegut la guarnició francesa.

França no va creure mai que els vietnamites poguéssin guanyar, mai. Eren els ‘seus colonitzats’ anamites, esclaus; faire le canard quan els veuen ajupits en un parc, al carrer, davant de casa seva. El poble vietnamita, dones, nens, homes, vells, soldats, van transportar els canons i les armes per camins de muntanya, fins rodejar les tropes franceses. Va ser una batalla d’estratègia sublim i França va perdre.

Només volia recordar aquest dia de fa 60 anys. Els vietnamites van haver de patir encara més guerres, la més llarga, contra els americans, des de 1960 fins el 30 d’abril de 1975. Avui viuen en pau i el seu progrés com a país i com a poble és més que evident.

Fotografia: Dien Bien Phu – Presoners de l’exèrcit francès en mans dels vietnamites.
Arxiu: Mapa de la Guerra d’Indoxina de 1950 – 1952.

 

Som ja en un mes de l’any que ens ofereix llum, colors, vida, alegria. Tot aquest esclat l’hem de compartir amb violències i morts no volgudes. Llegeixo que en els últims 10 anys, han estat assassinades 658 dones només a l’estat espanyol. Llegeixo que aproximadament un 38% de les morts de dones arreu del món són per violència inacceptable per part dels seus companys.

I aquest mes d’abril tampoc ha estat un mes plàcid: 5 dones no han pogut entrar amb vida en aquest mes de maig i un infant també va ser víctima d’aquesta violència sense sentit.

01.04.14: A Valls. Home de 78 anys assassina la seva dona, i es suicida.
06.04.14: A Jerez. Dona és assassinada a ganivetades presumptament per el seu marit, que va intentar suicidar-se. Està detingut.
25.04.14: A Lugo. Finalment el cos trobat d’una dona morta amb violència es va confirmar que va ser assassinada per el seu marit que posteriorment es va suicidar.
28.04.14: A Madrid. L’home assassina el fill petit. El més gran és viu. L’home va estar denunciat diverses vegades per violència i maltractaments. Va ser detingut.
29.04.14: A Carabanchel. Dona assassinada a cops. El presumpte autor ha estat detingut, ex parella de la dona.
30.04.14: A Coruña. Dona és llençada des del cotxe i va morir. La parella, l’home, presumpte autor del fet, ha estat detingut. L’home havia estat denunciat per maltractaments.

Només pjuc expressar la meva tristor, i el meu sincer condol per aquestes morts injustes i sense sentit. I la denúncia continuarà i jo no la voldria escriure mai més.

Fotografia: Una flor d’un jardí botànic llunyà de color vermell ben intens. RG.