Espai de Dissidència

Es pot percebre a peu de carrer. Les corbates han desaparegut. Els codis de vestimenta, és a dir, aquella mena de regles no escrites que indiquen una indumentària per a cada context, semblen haver-se extingit. Potser, perquè en el fons, també els contextos s’han diluït i una gran  informalitat global s’ha imposat. De fet, més que la informalitat, allò que s’ha consolidat és la d’una estètica fragmentada, on triomfa l’eclecticisme i la subjectivitat. Una estètica que ja no es limita a la indumentària, que al cap i a la fi és mutable en base a la transitorietat de la moda, sinó que ja s’aplica en la pell dels individus en forma de tatuatges.

No faré valoracions morals. En aquest terreny resulta massa fàcil jutjar des del prejudici o la dialèctica afinitat-aversió. Tracto d’aplicar una mirada crítica i escèptica d’historiador, com a fenomen social que tendeix de reflectir en la manera de presentar-se davant els altres els canvis socials. Fa pocs anys vaig llegir un interessant llibre de Richard J. Evans, La lucha por el poder en Europa, 1815-1914, que tractava d’aproximar-se a la visió complexa de les transformacions del segle XIX, on correlacionava els canvis estètics amb les transformacions de la lògica social al món occidental. Evans constatava que, cap a 1850 els homes havien passat a dur, en aclaparadora majoria, abundosa barba i espectacular bigoti. Això resulta quelcom que es constata en els retrats pictòrics o en les primeres fotografies en blanc i negre: barbes i bigotis que podrien fer empal·lidir els hípsters d’avui més vocacionals. D’altra banda, també a partir de la simple observació dels testimonis gràfics de l’època (i com reflecteix l’interessant museu de la indumentària de Barcelona), la sobrietat del negre predomina en vestits clarament codificats: pantalons definitivament llargs (sense els coulottes típics de l’antiga aristocràcia), camises normalment blanques, armilla i casaca llarga (a banda dels indispensables barrets dissenyats per a diferents ocasions). Aquest historiador i antic professor de la Universitat de Cambridge interpreta aquest canvi radical i pràcticament simultani a una reacció contundent contra l’estètica del romanticisme i les seves dèries aristocratitzants: vestits de coloraines, brodats, mocadors de seda, llargues cabelleres i curós afaitat, com ens mostren els retrats de Byron o Shelley i els emuladors d’una idealitzada era medieval.  Una reacció que implica una declaració d’intencions de tallar radicalment al que es considerava una estètica d’”afeminats”, amb l’exaltació romàntica, l’exhibicionisme de sentiments, el narcisisme de la singularització o l’arrauxament. Els bigotis, les barbes i els vestits negres i avorrits representaven l’estètica burgesa del realisme, de la solidesa, enfront a l’arrauxament virolat dels revolucionaris de la primera meitat del XIX. També implicaven un esperit més col·lectiu i igualitari, i menys individualista. I una mena de cànon de masculinitat expressat en barbes i bigotis, encara que també com a actitud davant la vida: ordre, disciplina, treball. La formiga realista en contra de la cigal·la romàntica; el novel·lista disciplinat i previsible en contra del poeta inspirat.

Com explicava al principi, les corbates han desaparegut. Fins i tot, dins dels espais formals. Avui ja no seria possible escenes com les protagonitzades pel president Tarradellas durant el primer consell executiu de la Generalitat restaurada el 1977, quan, amb un deix de severitat, va ordenar a Antoni Gutiérrez Díaz, el pediatra del PSUC conegut com “el Guti”, a tornar a casa seva per posar-se una corbata. No sé si és aleshores que l’home que va mantenir la institució des de la solitud de dècades al poble de Saint-Martin-Le-Beau va pronunciar la cèlebre frase de “en aquesta vida es pot fer de tot menys el ridícul”. En tot cas, el que queda clar és que aquell antic empresari que havia venut gavardines i que va organitzar les indústries de guerra de la Generalitat –amb el seu bon amic de la CNT- FAI Joan Garcia Oliver– tenia molt clar que una institució sense poder, almenys havia d’aparentar-lo. I l’estètica és essencial. Avui, l’autor del “Ja sóc aquí” se sentiria escandalitzat de l’aire de cargolada popular que desprenen les reunions del govern.

Certament, qui tingui memòria de la dècada de 1970 pot entendre precisament aquella primera disputa entre Tarradellas i Gutiérrez Díaz. D’una banda, el vell món de la formalitat, on la societat posterior a la segona guerra mundial pretenia emergir com una societat igualitària i col·lectiva, cosa que es reflectia també en els codis de vestimenta acompanyat de certes rigideses socials. Per contra, i en plena onada a una esquerra que havia pujat a la taula de surf que va suposar l’onada d’informalitat de maig del 68, Gutiérrez Díaz desafiaven l’establishment a partir del gest de rebel·lia de negar-se a complir amb aquell món que semblava obsolet. El mateix passava a peu de carrer. Enfront l’homogeneïtat del món keynesià de postguerra, la rebel·lió juvenil (en la música, en les formes socials, en la nova llibertat dels costums, i finalment, també en la indumentària) buscaven trencar amb els cànons acceptats. I, a més, entre els més joves (i jo era un d’aquests) la cosa es corregia i s’augmentava, especialment a partir de la dècada posterior, en base a la creació de tribus urbanes. Qui tingui certa perspectiva històrica podria diferenciar perfectament entre punks, heavys, mods, grunges, gòtics i altra fauna que poblava barris benestants i suburbis. 

Efectivament, eren tribus, perquè al cap i a la fi es buscava l’afinitat en grups electius, en famílies extenses quan les famílies convencionals eren cada vegada més petites i menys sòlides. La tendència natural de l’ésser humà, fins a l’eclosió de la segona generació del neoliberalisme, és a aplegar-se a la recerca de comunitats en base a l’aixopluc que en confereix el grup. Un grup que implica complir unes normes, seguir uns rituals, i finalment, fondre’s en la massa a partir del missatge que implica la nostra manera de vestir. Tot plegat, com els equips de futbol que s’identifiquen amb uns colors, o els patriotes que  s’apleguen al voltant d’una bandera.

Ara les coses han canviat. Radicalment. El neoliberalisme de segona generació s’ha dedicat a destruir sistemàticament totes aquelles identitats comunes. La comunitat religiosa, la classe social, la nació, el barri, qualsevol cosa que comportés, fins i tot nexes tan naturals com el gènere, nexes comuns són en vies d’extinció. I s’ha endinsat en el terreny de les subjectivitats, i si són més singulars o inversemblants, encara millor. Apareix allò que denominaríem el narcisisme de les diferències, i que bàsicament consisteix a renunciar a la ciutadania per esdevenir un consumidor existencial. A entendre que la nostra relació amb el món és el consum. Això implica, fins i tot, les relacions entre persones, siguin cada vegada més superficials, anecdòtiques i utilitaristes. I, de fet, la indumentària, fins i tot en forma de dibuixos en la pell, o les collonades que fem a diari compartides a les xarxes socials no deixen de convertir-nos en un anunci ambulant on el mateix producte a vendre som nosaltres mateixos. La corbata ha desaparegut, com la formalitat, com els contextos, perquè la cosa se’ns ha escapat de les mans, perquè a cada estètica individual, en aquesta nova dictadura del  “jo”, trenquem un “nosaltres”. I en aquesta completa i desoladora solitud existencial, apareixen monstres.

Al final, la formalitat no semblava pas tan mala idea.

Nota: Article publicat aquest mes a la revista Barret Picat de Linyola

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!