Pensions (i III)

La ciutadania, segons les enquestes, prefereix pagar més impostos amb la finalitat de mantindre un sistema de seguretat social digne. A això cal  afegir que també són molts els economistes, premis Nobel d’economia, que defensen la titularitat pública, així com l’Organització Internacional del Treball o el Consell d’Europa que manté posicions crítiques a la gran banca i institucions financeres. El Pacte de Toledo conté propostes que poden considerar-se positives des del punt de vista de l’enfortiment del sistema públic: l’acord a fi que les pensions no contributives passen a ser finançades a càrrec dels PGE, els compromisos de manteniment del poder adquisitiu, la creació d’un fons de reserva i el compromís d’augmentar-lo, els compromisos d’adopció de mesures orientades a ampliar les prestacions i l’assoliment del sistema en alguns àmbits com la conciliació laboral, la immigració, situacions de dependència, entre altres.

En definitiva, el que volen assolir amb aqueixos discursos d'”insostenibilitat de les pensions” és molt senzill: que siguen els bancs i no els poders públics qui manegen l’estalvi col.lectiu -quantitats insignes de milions d’euros- davall l’eslògan de la rendibilitat privada. Per això els i les pensionistes i el conjunt de la ciutadania estan eixint al carrer, perquè l’estalvi públic -contributiu i no contributiu- tinga una orientació de solidaritat entre una generació i altra i , a més, perquè siga gestionat per la funció pública. Les pensions són viables amb una apujada d’impostos progressiva, especialment entre les classes altes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *