Temps passat, res ha canviat. Enyoradissa ?
Arran el passi del documental dedicat a Joan Baez per TV3 l’any passat ( sí, l’any passat …) i l’apunt del Vilaweb Boss i el comentari del Cafè en Grà, de sobte, m’ha aparegut un rampell per viatjar en el temps de la dècada dels 60.
Durant la meva visita al professor Hu’u Ngoc a Hà Nôi, i en veure el meu interès en el seu país, em va preguntar : Així, vostè és de la generació de la guerra de Viêt Nam?
Doncs sí, li vaig contestar i la conversa es va anar allargant i allargant.
Aquets díes he estat cercant articles, informacions, apunts, escoltant músiques d’aquella generació que vollia canviar el món. He tornat a veure el documental dedicat a Joan Baez; aquest any ja en ferà 70 d’anys ! I continúa éssent igual de lluitadora, i els seus pensaments no han canviat. Escoltant les seves cançons i les lletres. Veure-la acompanyant als estudiants de Grenada, Alabama o amb el Dr Luther King, o patint el bombardeig cruel i assassí dels B52 sobre Hà Nôi. Aquest any ferà una gira per França i cantarà a Tolosa …..
Torno a escoltar a Barry McGuire i la seva cançó ‘Eve of destruction’ …. But you tell me over and over and over again. my friend, we are on the eve of destruction.
O els magnifics The Mamas and the Papas i el seu California Dreamin’.
O aquell rocker Joe McDonald cantant I feel like I’m fixin to die. Lluitem, per què, no hi ha temps de fer preguntes, tots anem directes a la mort.
I la gent començava a cridar … fuck and fuck … de ràbia continguda per una guerra absurda i cruel.
Bob Dylan, Woodstock, Jane Fonda …. I els corresponsals de guerra, el Wikileaks d’aquells temps, els que amb les seves fotografíes anàven ensenyant al món la crueltat i l’horror de les guerres i els mil.lions de morts.
Aquest video a You Tube ‘ Eve of Destruction’ hi han imatges esgarrifoses .. és la realitat. Si voleu llegir la lletra, mireu el video directament a You Tube i feu un click a ‘Transcript’ ……
Dècada dels 60 … volíen canviar el món i, ho hem aconseguit ? Pot ser durant un petit període, un somni, un oasi insignificant. Avui, 2011, res ha canviat. Els rics són encara més rics, i ara hi han més pobres, no només per manca de diners, també perque hi ha por de perdre les comoditats, el viure bé, en abundància. O també perque hi ha egoïsme, poca solidaritat, deixar fer. Diners, diners, especuladors, financeres, poder, manca de sentiments. Sortosament sempre apareixen grups de gent que no volen viure així, i volen canviar el món.
Aquelles cançons de la dècada del 60, aquell voler canviar el món, continúen vigents, són reals. No ha canviat res i la gent es revolta.
Escolto una de les cançons que més m’agraden The Boxer de Simon & Garfunkel … I am just a poor boy, though my story’s seldom told, I have squandered my resistance, for a pocket full of mumbles such are promises, all lies and jests, still a man hears what he wants to hear and disregards the rest … Sí, només escoltem el que volem escoltar, i som indiferents a la resta …
I així continuaría més i més, recordant el temps passat. Tinc una ànima enyoradissa, res més, i m’agrada escoltar velles cançons i llegir texts d’aquells anys i veure fotografíes. Però ara estem ja en un altre secle, i aprofito el temps per gaudir de les coses bones que aquesta dècada m’ofereix, que n’hi han i moltes.
Com avui, Nit de Reis; a veure que trobaré al balcó ! Carbó ?
El temps passat, ahir, avui, demà …. Tots els díes surt el sol !
Video You Tube – Barry McGuire – Eve of Destruction.